I Puritani
Cant

Hugo Bolívar: "Per a mi, allò natural és cantar com a contratenor"

Divendres 3 Febrer 2017

Habitualment, les carreres dels músics tenen moltes similituds, però sempre hi ha històries que trenquen motlles, com és el cas d'Hugo Bolívar. Nascut el 1985 a Graus, un poble del Pirineu aragonès, una sèrie de casualitats van permetre descobrir el seu talent com a cantant a una edat molt primerenca, abans del canvi de veu.
 
Però la precocitat, en el cas d'Hugo, va acompanyada d'un enorme grau de maduresa i de compromís amb la música. Va decidir desenvolupar la seva trajectòria professional com a contratenor. Després d'estudiar a l'ESMUC amb Marta Almajano, s'ha convertit en col·laborador de formacions de música antiga de tot Europa i ha aconseguit debutar en espais emblemàtics, des del Palau de la Música Catalana del Teatro Real de Madrid, passant per sales de França, Bèlgica i Portugal.
 
El proper 17 de febrer, Hugo Bolívar protagonitza la nova edició dels Sopars Lírics, un recital organitzat pels crítics musicals Roger Alier i Jordi Maddaleno que va precedit d'un sopar gastronòmic al Restaurant 7 Portes.

Barcelona Clàssica: Com van ser els teus inicis en la música?
Hugo Bolívar: Amb sis anys, la meva mare em va preguntar si em venia de gust aprendre música i li vaig dir que no, que jo preferia fer judo, com la majoria dels meus companys de classe. No vaig trigar gaire a penedir-me. Això del canvi d'opinió és una cosa que m'ha caracteritzat sempre: penso molt les coses i trobada arguments gairebé per a tot ... Així que li vaig demanar que m'apuntés a música.
 
B.C. I en el cant? Per què vas començar a cantar?
H.B. Tot va començar a la classe de llenguatge musical amb la meva professora Maria Antònia. L'aula estava al costat del local on assajava la coral del poble, Graus. Un dia, quan jo tenia uns dotze anys, el director, David María Tellechea, qui va ser president de la Federació Aragonesa de Cors, em va escoltar i va venir a convidar-me que cantés amb ells. Ell va ser el meu primer professor de cant: m'animava i em deia que havia de dedicar-me a això. Després de la trista mort de David, va venir a l'escola municipal de música de Graus Ana Gloria Corellano, amb qui vaig començar a estudiar tècnica. Ella em va preparar per entrar al grau mitjà al Conservatori del Liceu, a Barcelona.
 
B.C. Mentrestant, què et deien a casa?
H.B. Els meus pares estaven atònits, ja que ells escoltaven molta música, però d'un altre tipus, com Freddie Mercury, Dire Straits, Mecano, Tina Turner, etcètera. Em vaig obsessionar amb l'òpera i la meva mare em va començar a comprar una meravellosa col·lecció de CD amb grans títols i produccions antològiques: La Traviata de 1958 amb Callas i Kraus, Carmen amb Obraztsova i Domingo... Són quinze CD que guardo com un tresor
 
B.C. Per què vas decidir convertir-te en contratenor?
H.B. No és que ho decidís; és que no tenia una altra opció. Abans de mudar la veu, cantava com a soprano i, per a mi, el més natural era seguir cantant així. Sempre ho vaig fer. Mentre vaig estudiar el grau mitjà, vaig cantar com a tenor, però mai no em vaig sentir còmode en aquesta corda. Potser no van voler veure-ho o no van saber com encaminar-me. El meu grau mitjà va ser tremendament frustrant i ho vaig passar molt malament. Afortunadament, Enric Serra, a qui guardo un afecte infinit, em va donar suport i em va orientar. Després d'acabar el grau mitjà, vaig parlar amb els meus pares i els hi vaig explicar la situació: "Pararé un any i em prepararé per entrar a l'ESMUC a estudiar música antiga com contratenor". I això és el que vaig fer.
 
B.C. Com expliques a amics de la teva edat què és un contratenor?
H.B. Començo amb allò dels "castrati" i acabo admetent que canto com una dona, tot i que amb la veu molt greu. No és una definició encertada, perquè jo crec que la vocalitat d'un contratenor, en el seu tractament, ha de ser masculina, però és la manera més directa perquè ho entenguin.
 
B.C. Quines fites han definit la teva carrera com a cantant?
H.B. Imagino que fites han estat el debut al Teatro Real amb l'Orfeo de Monteverdi, obra per a la qual després vaig ser seleccionat com a solista per l'Académie Baroque d’Ambronay; l'enregistrament en el Merano Music Festival per a la Österreichischer Rundfunk de l'Oratori per la Nascita del Redentore de G. Lulier; cantar al costat de Al Ayre Español en llocs com l'Auditori Nacional; cantar Bach al Palau de la Musica Catalana... La realitat és que, personalment, tots els compromisos són "fites". El que més valoro dels projectes és poder participar sentint-me feliç i en un clima d'humanitat, excel·lència musical i amor i respecte per la cultura. En altres circumstàncies, a mi no em surt a compte.
 
B.C. Possiblement, el primer d'aquestes fites va ser la teva participació en l'Orfeo. Què suposa aquesta obra per a tu?
H.B. L'Orfeo va marcar un abans i un després des que vaig tenir la seva partitura a les mans. No diria que Monteverdi és el meu compositor favorit, perquè hi ha massa bona música per triar només un, però ell té alguna cosa que em commou profundament. M'impressiona per la seva personalitat i per tot el que va fer i el que va significar per al món de l'òpera que avui coneixem. Poder cantar l'Orfeo en el projecte pedagògic del Teatro Real i ser seleccionat de nou per fer-ho per l'Académie Baroque d'Ambronay en una gira meravellosa fa que associï molt bons records a aquest títol. Ho he cantat moltes vegades i en moltes sales i teatres en les quals, quan estudiava el grau mitjà, mai no hauria cregut que un dia hi seria.
 
B.C. Has treballat amb Carlos Mena i Marta Almajano. Són referents per a tu?
H.B. Tots dos han estat professors meus; en el cas de Carlos, de manera molt puntual, però molt precisa. No he tingut l'oportunitat de cantar amb ell a l'escenari, però seria un plaer, ja que és un referent obvi. El cas de Marta és diferent. Tinc discos seus des dels catorze anys i he estat enamorat de la seva veu des del primer dia que la vaig escoltar. Tenir-la de professora m'ha aportat molt tècnicament, encara que el que més m'ha marcat és la seva capacitat per fer coses boniques: un hemiolia que tu has passat per alt, un adorn preciós, un parell d'accents ben marcats... i màgia! He pogut fer amb ella un parell de programes i cantar junts a l'escenari ha estat un somni fet realitat.
 
B.C. I quins altres referents musicals i professionals tens?
H.B. Em fixo en cantants com Barbara Bonney, Marijana Mijanovic o Sara Mingardo. Però el cas és que he escoltat tants que em resulta impossible redactar una llista de referents, perquè per a mi ho són tots els que, d'alguna manera, han aconseguit una carrera llarga i reeixida.
 
B.C. Creus que l'èxit de Philippe Jaroussky ha ajudat a conèixer millor el repertori dels contratenors?
H.B. Possiblement sí, és clar. Encara que ni és el primer contratenor ni ha estat l'únic, aquesta imatge relaxada i despreocupada, tan diferent del que la gent entén per "música clàssica", haurà aconseguit que més d'un senti curiositat pel repertori.
 
B.C. En la teva opinió, quin és el gran atractiu del repertori barroc? Per què creus que té tant d'èxit?
H.B. És una música fresca i, des del punt de vista musical, és molt més propera al que popular. En el cas de la música del primer barroc, resulta molt senzill establir paral·lelismes amb el jazz o amb la música actual. Però, al meu entendre, la música de qualitat té el poder d'atreure el públic, independentment del seu origen. Potser el que calgui plantejar-se és com oferir la música i com aconseguir que el públic pugui relaxar-se en un ambient amb una imatge tan severa i unes formes estrictament cerimonioses.
 
B.C. També hi ha la sensació que l'aficionat típic a l'òpera (parlem d'òpera italiana, per exemple) li costa arribar al repertori barroc. Comparteixes aquesta idea?
H.B. Com et deia, jo vaig començar escoltant la gran òpera. Conec tots els grans cantants, les produccions, els directors d'escena, els enregistraments... Anava al Teatre del Liceu a escoltar els dos o tres repartiments de cada producció. I, a poc a poc, vaig anar evolucionant cap al punt en què em trobo ara i que considero l'origen de tota la resta. Aquesta mateixa experiència que jo he viscut podria passar-li a qualsevol. El que crec que passa és que certa part del públic (que no és tot, ni de bon tros) només vol les seves Traviata o els seus Rosenkavalier... No necessiten res més, tot i que potser aquesta no és l'actitud que convé al gènere.
 
B.C. Quin repertori has seleccionat per al Sopar Líric del pròxim 17 de febrer?
H.B. Hi haurà una mica de tot: Monteverdi, Cavalli, Purcell, Händel, Schubert i Vaugham Williams. També faré un petit avançament d'un proper projecte: el meu primer recital íntegre de lied al costat de Francisco Poyato a Saragossa.
 
B.C. Quins altres projectes futurs estàs preparant?
H.B. Tinc concerts a Espanya, Bèlgica i França, i també una residència allà per treballar en la recuperació de repertori de música iberoamericana. Tornaré a Festival de Música Antiga de Sevilla i del Palau de la Música Catalana per cantar Bach de nou. A més, preparo il·lusionat al costat d' El Triunfo de Ariadna l'enregistrament del primer CD del grup.
B.C. ¿Qué otros proyectos futuros estás preparando?
H.B. Tengo conciertos en España, Bélgica y Francia, y también una residencia allí para trabajar en la recuperación de repertorio de música iberoamericana. Volveré al Festival de Música Antigua de Sevilla y al Palau de la Música Catalana para cantar Bach de nuevo. Además, preparo ilusionado junto a El Triunfo de Ariadna la grabación del primer CD del grupo.

Últimes Notícies