Piano

Carles Marigó: “La improvisació és el que fa que la música brilli”

Divendres 17 Febrer 2017

En un món que aspira a classificar-ho tot, Carles Marigó sembla haver arribat per precisament trencar qualsevol intent d’etiquetatge. És pianista clàssic, tan clàssic com per haver obtingut les millors qualificacions al Conservatori Txaikovski de Moscou; però també s’ha format en jazz i música moderna, i el seu talent per a la improvisació l’ha convertit, amb només trenta anys, en professor de la matèria als dos grans centres superiors de música de Barcelona,  l’ESMUC i el Conservatori del Liceu.

Carles Marigó. Foto: Michal Novak
La Pedrera l’ha seleccionat com un dels músics residents de la temporada 2016/2017 i ell ha decidit aprofitar l'oportunitat per presentar-hi projectes que interrelacionin música clàssica i noves tècniques d’improvisació. Aquest 19 de febrer ofereix un recital amb obres de Juli Garreta i Robert Schumann on també hi haurà lloc per a un nou mètode d’improvisacions basat en colors que ell mateix ha creat. Així ens explica Carles Marigó la seva trajectòria.
 
Barcelona Clàssica: Per què vas començar a estudiar piano?
Carles Marigó: Vaig començar com molts altres: els pares m'hi vam apuntar a classes de música. Ells no són músics, però si afins a la cultura. I es van donar una sèrie de circumstàncies que van fer que l’experiència fos molt bona. Va resultar que jo era el primer alumne que tenia a la seva vida un professor molt jove, Xavier Dotras, qui venia del món del jazz. Hi va posar molta il·lusió i va creure molt en mi, tant que, amb 9 anys, em portava amb ell a tocar a concerts a alguns bars. 
 
B.C. Amb 9 anys? I què tocaves?
C.M. Feia improvisacions. Per mi, improvisar era com un joc, mentre que la música escrita era, d’alguna manera, el que s’havia de fer. Tota la meva vida he arrossegat aquesta dualitat. Ara, per fi, és quan he aconseguit unir els dos mons.
 
B.C. Com vas continuar amb la teva formació?
C.M. Jo sóc de Blanes i vaig continuar estudiant allà fins als 16 anys. Després, vaig entrar al Conservatori de Badalona, amb Lluís Pérez Molina. I després vaig començar a estudiar a l’ESMUC amb Vladislav Bronevetsky, cosa que em va canviar la vida.
 
B.C. Per què?
C.M. Diria que per tres causes, fonamentalment. Primer, arribava a un lloc on tothom volia fer el mateix que jo: ser músic. Després, vam coincidir una generació de pianistes molt potent, i evidentment no ho dic pas per mi, sinó per noms com ara Enrique Lapaz Marco Mezquida. I, per últim, a l’ESMUC, les fronteres entre els diferents tipus de música no estan establertes. De fet, la filosofia del centre és que música clàssica, música moderna i música tradicional s’interrelacionin. Em vaig trobar com a casa.
Carles Marigó. Foto: Michal Novak

B.C. Com va ser l’experiència?
C.M. En total, van ser tres anys d’estudi, amb el suport d’una beca del CONCA. Jo tendeixo a ser una persona feliç, però reconec que va ser una etapa dura i intensa. En primer lloc, estava sol i, pel problema de la llengua, tenia tot el temps per mi. I després hi havia la Residència, que diria que és un dels llocs més adorablement infectes del planeta.
 
B.C. Infectes? Per què?
C.M.  Tot era compartit: habitació, cuina, dutxes... També el piano del dormitori, amb gent tocant dia i nit, des de les 5 de la matinada fins les 3 de la matinada següent. I alguns professors vivien amb nosaltres, amb la qual cosa t’acabaves dutxant tots junts, intentant no mirar enlloc...

B.C. Y, pese a estos escasos medios, ¿encontraste el motivo por el que consiguen hacer música de tanta calidad?
C.M. En Rusia tienen una forma de hacer muy concreta y, sobre todo, mucho amor por la música. Y no solo entre los propios músicos: también entre el público general. ¡La gente de la calle se sabe los nombres de los profesores del Conservatorio Tchaikovsky! Y los policías de la aduana del aeropuerto, cuando veían que en el visado de mi pasaporte ponía que era estudiante del Conservatorio, me miraban sorprendidos. Ser músico en Rusia es ser algo respetable. 

B.C. Com aquí un futbolista?
C.M. Els músics surten als anuncis de la ràdio, a la televisió, a tot arreu. Amb aquestes condicions, hi ha molta gent que vol ser músic, i els nens estudien cada dia. I tenen un gran respecte a la seva història i els seus compositors, cosa que aquí és absolutament desconeguda, perquè el nostre és un passat increïble, amb els millors músics del món dels segles XV i XVI, i ens avergonyim. Un Tomás Luis de Victoria o un Antonio de Cabezón estan a un nivell més alt que un Txaikovski, però aquí ningú no ho reivindica.
 
B.C. Només és un tema de referències?
C.M. No. També hi ha qüestions tècniques. Per exemple, a l’aprenentatge, ells es basen en la cultura del so i l'escolta, envers nosaltres, que tenim una cultura de la consciència corporal i l' aproximació física al teclat, com a conseqüència del pianisme francès. I després està el tema de la improvisació, que ells fan des de sempre i a tots els nivells, tot i que li diuen “harmonia”.
 
B.C. No vas tenir la temptació de quedar-te a Moscou?
C.M. Jo tenia clar que volia tornar i aplicar aquí tot el que havia après. Des del moment que vaig arribar de nou a Barcelona, vaig començar a treballar i ara he trobat un equilibri entre les tres coses que m’interessen: fer classes, interpretar i  improvisar. 
 
B.C. Sabem que també t’interessen altres disciplines artístiques. Per què?
C.M. La meva mare diu que és culpa del meu caràcter dispers! La realitat és que tot està molt més unit del que sembla. L’art és la forma d’expressar alguna cosa que "parla de tu", tant per la persona que el fa com per qui el rep, i per això és possible que ens emocioni avui una obra escrita al segle XVIII.  El teatre té moltes similituds amb la música: és efímer i requereix la interpretació d’un text, al qual se l’ha de donar vida.  Però he tingut l’oportunitat de conèixer en primera persona com és el procés de creació d’un quadre i he vist que la pintura, que a priori sembla tan diferent, també és semblant a la música.
Carles Marigó. Foto: Michal Novak
 
B.C. Aquesta visió tan profunda de l’art, la comparteixen els teus alumnes millennial?
C.M. Depèn. L’altre dia analitzaven a classe un impromptu meravellós de Schubert, i hi havia alumnes molt emocionats i altres, molt menys impactats. Jo em preguntava: “Com pot ser? Com poden passar davant una peça com aquesta?” Però sempre hi ha hagut gent, a totes les generacions, amb tendència a pensar més enllà. I no té res a veure amb la formació rebuda. La meva àvia, qui va haver de deixar el col·legi amb vuit anys, és una de les persones més sàvies que conec.
 
B.C. Quins projectes tens en marxa, a més de fer classe?
C.M. Estic preparant nou repertori. Tinc diversos recitals i a l’abril presento el disc Moments, gravat amb SEED Music. I vull continuar fent investigació. Quan estava a Rússia, vaig començar a estudiar a fons les característiques que fan que la música d’un compositor soni com seva, i allò m’ha servit molt a l’hora de fer improvisació.
 
B.C. Improvisació i música clàssica no són conceptes gairebé incompatibles?
C.M. D'improvisació n'hi ha a tota la música, i no només Bach: també Mozart, Chopin... Segons el compositor, el percentatge d’improvisació és més o menys alt, però sempre s'improvisen coses: per exemple, s'"improvisa" en directe la forma de tocar cada passatge. La improvisació en tota la música, també la clàssica, és el que fa que la interpretació brilli.

Últimes Notícies