Andrea Catino es va graduar com a pianista al conservatori de Lecce, al sud d’Itàlia, però es defineix a si mateix com a compositor, una vocació que va descobrir amb només 7 anys. Amant del cinema, ha aconseguit unir aquesta passió a la música mitjançant la creació de bandes sonores, una activitat que li ha valgut diversos reconeixements a Itàlia.

Andrea resideix actualment a Barcelona. Només arribar a la ciutat, es va interessar per les principals activitats culturals i va resultar premiat en la convocatòria Tu hi toques?, que el Concurs Internacional de Música Maria Canals organitza de forma paral·lela al concurs oficial perquè pianistes de tots els nivells puguin també participar gravant les seves actuacions en vídeo. Andrea actuarà pròximament en el marc de les activitats de l’OFF Concurs de l’edició 2017 de la competició.

Barcelona Clàssica: Com van ser els teus inicis en la música? Per què el piano?
Andrea Catino: He tingut la sort de viure en una família d'artistes que sempre han estimat la música i l'art. El meu pare, guitarrista i escultor, va ser el meu primer mestre, i la meva mare, pintora i amant de la dansa clàssica, em va transmetre l'amor per la dansa i les imatges. De petit, el meu passatemps favorit era escoltar la col·lecció de discos del meu pare, que anava dels grans intèrprets de la música clàssica fins als revolucionaris i progressista dels anys 70. Jo em quedava fascinat per la bellesa de les vibracions dels sons i la seva capacitat de transmetre diferents emocions. Als 7 anys vaig començar a estudiar guitarra clàssica amb el meu pare, però no va ser “amor a primera vista“. Després d'un temps, vaig començar a tocar un piano antic que teníem a casa. El piano es va convertir en el meu joc preferit: pressionava les tecles del teclat sense conèixer-les i em sorprenia sentir el resultat. Vaig començar a reproduir la música que escoltava a la meva orella i aviat els meus pares, veient que allò s'estava convertint en una gran passió, em van apuntar a una escola de música.

B.C. Hi ha hagut algun fet -algun professor, algun concert, alguna anècdota- que hagi estat clau en la teva trajectòria?
A.C. Quan tenia 7 anys, després d'escoltar Per Elisa de Beethoven, se'm va acudir la idea de crear la meva primera peça … i vaig realitzar la meva primera composició! Anys més tard, el meu professor de piano va notar i va apreciar la meva creativitat i em va proposar que participés en un concurs de composició musical. Em vaig apuntar i vaig arribar a la final amb dues composicions, competint amb autors adults. Un altre episodi clau va ser durant un dels meus concerts que vaig realitzar al meu país natiu, a Itàlia, durant l'estiu; vaig tocar algunes de les meves composicions i va ser un èxit total. A l'auditori hi havia un important pianista i compositor italià del Conservatori de Milà, Leonardo Marzagalia, que va escriure un magnífic article en què em definia com un “jove talent”. Això va estimular encara més el meu entusiasme i ambició i va marcar la meva trajectòria com a pianista i compositor.
 
B.C. Actualment, ¿et defineixes més com a compositor o com a intèrpret?
A.C. Ja durant els meus primers estudis acadèmics sentia la necessitat d'”exterioritzar” la meva creativitat musical. Em considero un compositor. La música que componc està en ressonància directa amb la meva ànima. Sòl convertir la meva vida diària en sons, segons les sensacions que viu i percebo durant el dia.

B.C. Quins són els teus compositors favorits?
A.C. Ennio Morricone, Hans Zimmer, John Williams, Michael Nyman, Joe Hisaishi i Ryuichi Sakamoto. Ells representen per a mi un llenguatge neoromàntic que em pertany, que és actual i emocionalment directe, i que es converteix en un món paral·lel que viatja a través de les imatges i dels sentiments.

B.C. Com a expert de música per a cinema, són les bandes sonores la “música clàssica” del segle XXI?
A.C. La música per a cinema avui juga un paper important en l'escena musical contemporània. És evident que no podem comparar la música clàssica amb una banda sonora, perquè aquesta ha de seguir criteris de simbiosi amb la trama de la pel·lícula o de les escenes en particular. No obstant això, una banda sonora pot ser posteriorment adaptada a una pel·lícula i, en aquest cas, neix com una expressió de música clàssica contemporània.

B.C. I quina és la teva banda sonora preferida?
A.C. És difícil triar una sola banda sonora. Hi ha diverses que m'agraden i cadascuna d'elles evoca un record o una temporada de la meva vida. Una banda sonora molt significativa per a mi és Els Pirates del Carib, escrita per Hans Zimmer en col·laboració amb Klaus Badelt. L'energia i la força d'aquesta banda sonora és aclaparadora. Representa un viatge sonor cap a llocs remots i màgics que capturen la ment i, al mateix temps, incita a lluitar per aconseguir fites sense rendir-se mai.

B.C. Què és el més important que cal tenir en compte a l'hora de compondre música per al cinema? L'argument, les idees del director …?
A.C. Una banda sonora ha de ser capaç de suscitar en l'oient les emocions i les sensacions en línia amb la pel·lícula perquè ell s'identifiqui amb el personatge principal de la pel·lícula el màxim possible … Un bon compositor ha de saber traduir en música aquestes emocions .

B.C. Com vas conèixer el concurs Maria Canals i per què vas decidir col·laborar amb la marató de piano?
A.C. L'any passat, quan em vaig mudar d'Itàlia a Barcelona, ​​em vaig informar sobre els esdeveniments culturals i musicals més prestigiosos de Barcelona. Hi havia la possibilitat de participar en la competició mitjançant la convocatòria “Tu hi toques?”“. Per tant, vaig enviar el vídeo tocant una de les meves peces i vaig guanyar el primer premi. Aprofito per agrair a l'associació Maria Canals per ser un important ambaixador de la música al món i em sento honrat de poder prendre part en la marató de piano, on presentaré el meu segon CD, Il volo, i algunes composicions del meu proper CD, “My Dreams”, que estic gravant aquí a Barcelona amb la col·laboració d'una violoncel·lista, Mónica Marí.