I Puritani
Concerts

Joan Magrané: “El públic sap apreciar la bona música contemporània"

Dijous 18 Maig 2017

A les programacions de música contemporània a casa nostra hi ha un nom que es repeteix amb freqüència: el de Joan Magrané, un jove compositor català que encara no fa fet els trenta anys.
Joan Magrané. Foto: Carles Fargas.
L’obra de Magrané, avui dia, és present no només a Catalunya, sinó a moltes sales i festivals a Europa, on formacions de referència en música de nova creació, com l’Ensemble Intercontemporain que va crear Pierre Boulez a Paris, porten la seva música.

Recentment, el compositor ha estrenat obres a L’Auditori de Barcelona i al Gran Teatre del Liceu, en el marc del cicle OFF Liceu. La seva propera fita a Barcelona serà el 19 de maig al Centre d’Arts Santa Mònica, amb la interpretació de la peça Caça nocturna amb els Barcelona Clarinet Players. El 19 de juny, estrenarà a València l’obra per a percussió Màquina celeste.

Tot això, com a preludi d’un estiu intens on obres seves arribaran fins i tot a Corea del Sud. I a tota aquesta activitat artística cal afegir un compromís total amb la música que l'ha portat a ser escollit aquest mes de maig president de les Joventuts Musicals de Catalunya.

Barcelona Clàssica: És normal aquesta acumulació d’obres teves en tants pocs dies de diferència?
Joan Magrané: Si, en aquesta època s’acumulen, sobre tot , els encàrrecs institucionals. L’habitual és fer 4 o 5 estrenes a l’any, tot i que enguany, comptant la temporada de setembre a juliol, han estat més, potser 7 o 8. Ara han coincidit a Barcelona les estrenes dels encàrrecs de les Joventuts Musicals de Catalunya pel Festival Emergents de L’Auditori  i el de la Coral Càrmina amb O vos omnes, així com l’obra inclosa a l’OFF Liceu. A París, també he estrenat recentment una obra encàrrec de la Philharmonie amb l’Ensemble Intercontemporain. I després estan els encàrrecs de càmera, normalment per a intèrprets amics, que es fan durant tot l’any.

B.C. Un cop estrenades, les obres es continuen interpretant?
J.M. Si. El 100% de les coses que he fet s’han tocat més de de dues vegades.

B.C. Te’n assabentes?
J.M. Normalment, si. No sempre, és clar.

B.C. Com arrenca la teva trajectòria?
J.M. Jo vaig començar de ben petit a La Selva del Camp, un poble al Baix Camp on hi ha una banda de música. Jo hi tocava la percussió. Resultava que el professor de l’escola de música estava a una orquestra de Sant Cugat i vaig començar jo també a col·laborar-hi. Tot plegat va ser una escola genial.

B.C. Et vas adonar aviat que la música era la teva vocació?
J.M. Sempre vaig veure que m’agradava molt. Amb aquesta orquestra de Sant Cugat vaig estrenar una peça amb 12 o 13 anys, tot i que jo ja havia escrit coses abans. En paral·lel, també feia piano, però molt més que l’instrument m’interessava la dinàmica de l’orquestra, la interacció amb els músics...

B.C. Quan va arribar el moment definitiu per decidir ser músic?
J.M. Va arribar amb els estudis de grau mig al Conservatori de Vilaseca. Jo els vaig començar just en el moment en que s’incorporava com a professor Ramon Humet, qui, a més, es trobava en l’etapa més activa com a compositor, amb molts premis i reconeixements. Vaig parlar amb ell i es va inventar una classe a mida, on jo era l’únic alumne, anomenada “Harmonia avançada”. La primera part fèiem estudi del contrapunt, molt intens. I l’altra part fèiem composició lliure o escoltàvem música. George Benjamin va ser el primer compositor contemporani que em va atrapar.
 
Joan Magrané. Foto: Pierre Morlet

B.C. I després del grau mig?
J.M. Ramon Humet em va dir que havia d’anar a l’ESMUC, amb l’Agustí Charles, el gran pedagog de la composició. Tots els compositors de la meva generació hem sortit d’allà.

B.C. Com va arribar el salt internacional?
J.M.
Al meu últim any de carrera vaig viure a Graz, a Àustria, d’Erasmus. Vaig decidir que volia fer un màster també  a l’estranger, però a un altre país. De fet, tenia clar que volia estudiar amb Stefano Gervasoni, professor del Conservatoire National Supérieur de Musique et de Dance de Paris, qui em sembla un artista molt interessant. M’hi vaig instal·lar allà i en acabar els estudis, m’hi vaig quedar.

B.C. Es pot viure de la composició?
J.M.
Jo he tingut molta sort. Van sortint projectes, a França més que aquí, i més grossos. Però rebo encàrrecs de tot arreu.

B.C. No et planteges fer aquesta mateixa feina des de Barcelona?
J.M.
No podria fer el mateix. És molt important estar en contacte amb els músics que interpreten la teva obra, amb els directors artístics de les institucions que fan els encàrrecs, amb els programadors...


B.C. Fora dels encàrrecs institucionals, no hi ha més suport per a la música de nova creació?
J.M
. L’ideal seria que no fos així i que el mecenatge privat tingués un paper més important. La realitat és que hi ha coses en què les institucions s’han d’implicar per a fer-les possibles.

B.C. A la teva biografia parles de que tens com a referents poetes i artistes musicals. Com es plasmen aquests elements a la música?
J.M.
La poesia és, sobre tot, un element d’inspiració. Jo em sento molt pròxim a la manera de fer dels poetes. M’interessa trobar l’essència, la paraula justa. M’excita més això que buscar simplement la novetat o la transgressió.

B.C. I els pintors?
J.M.
És una influència més tècnica. Hi ha recursos pictòrics, sobre tot del Renaixement, com l’ús de la geometria , que aplico a l’estructura, o el sfumato, que es pot fer servir per a la instrumentació. 
 
B.C. També crida l’atenció que, quan parles dels compositors que més t’influeixen, parles de músics del Renaixement, en lloc d’autors contemporanis o fins i tot clàssics.
J.M.
És que és la música que més escolto i que més m’inspira, tot i que, evidentment, amb adaptacions al segle XXI.

B.C. Com els instruments electrònics?
J.M.
No. No els utilitzo gairebé mai. Només ho he fet en ocasions puntuals.

B.C. Quins gèneres t’interessen més?
J.M
. Sobre tot, la música de cambra i l’òpera. El que més m’interessa és el treball amb els intèrprets. Si entenen l’obra, si comprenen la intenció del compositor, la poden transmetre amb tota la passió. La toquen si fos una peça de Beethoven!

B.C. Té un problema de públic la música contemporània?
J.M.
Si, hi ha un problema de públic. Però no és problema del públic; és un problema dels programadors, que tenen por i es pensen que la gent no voldrà anar-hi a sentir música contemporània. I la realitat és que, si està ben fet, la gent ho sap apreciar. Al Gran Teatre del Liceu han fet l’Elektra de Strauss i la gent ha quedat meravellada. Ha estat l’èxit de la temporada! A Barcelona el públic sap valorar la qualitat musical.

Últimes Notícies