La favorite
Orquestra

Diego Martin-Etxebarria: "El meu somni és tenir una llarga carrera com a director, sigui de l'orquestra que sigui"

Dijous 25 Maig 2017

 
El director basc Diego Martin-Etxebarria, format a Barcelona –va cursar els estudis de direcció d’orquestra a l’ESMUC-, debuta aquest diumenge 28 de maig a Sant Petersburg, en el marc d’un cicle organitzat pel Teatre Mariinski i dedicat als joves directors que han guanyat les últimes competicions de direcció més importants del món.

Diego ho va aconseguir el 2015, quan es va proclamar guanyador del Concurs Internacional de Música de Tokyo a la categoria de direcció. El premi va suposar un enorme salt endavant en la seva projecció internacional. Té compromisos al Japó fins el 2019 i se li han obert les portes demolts teatres. Aquesta temporada ha debutat al Palau de la Música Catalana i aviat ho farà al Teatre Real com a director musical i recentment ha estat escollit principal director resident als teatres d’òpera de Krefeld i Mönchengladbach, a Alemanya.

Barcelona Clàssica: Et consideres un director vocacional?
Diego Martin-Etxebarria:
El meu cas és una mica peculiar perquè sempre he volgut ser director d'orquestra, fins i tot abans de saber què suposava realment aquesta feina. I, sincerament, no sé ben bé com neix aquest interès, atès que no vinc de família de músics. En algun moment, de petit, vaig veure a la televisió un concert simfònic i em va cridar molt l'atenció aquell home que es posava davant de 80 músics i com sonaven de bé tots junts. Moltes vegades he explicat l'anècdota de quan vaig anar a l'escola de música del meu poble, Amurrio, per inscriure'm i quan em van preguntar quin instrument volia tocar jo vaig que m'era igual perquè jo volia ser director d'orquestra. Encara, a dia d'avui, quan hi vaig de visita i em trobo amb els professors de l'escola, recorden aquest fet, contents perquè aquest desig s'ha fet realitat.
 
B.C. Quins han estat els moments clau a la teva carrera?
D. M-E.
És difícil triar-ne uns quants perquè una carrera artística està plena de petites decisions i, òbviament, de cops de sort que et van portant a altres estadis, potser aparentment més importants però que no haguessin estat possibles sense la decisió “petita”. Posats a triar, diria que l'arribada a Barcelona per estudiar a l'ESMUC va ser un canvi molt important; guanyar la plaça de director assistent de la Joven Orquesta Nacional de España, on vaig conèixer Riccardo Frizza, un director excel·lent del qual he après molt; el 3er premi al concurs de direcció de l'Orquestra Simfònica de Bilbao que em va donar la possibilitat de dirigir els meus primers concerts com a professional; anar a estudiar a Alemanya (primer Weimar i després Dresden); guanyar la titularitat de l'Akademisches Orchester Freiburg; la primera feina com a assistent al Teatro Real amb Titus Engel, un altre gran director que m'ha ajudat molt i, és clar, el concurs de Tòquio.
 
B.C. Ha suposat aquest guardó un canvi qualitatiu important a la teva trajectòria?
D. M-E.
Actualment la competència entre músics és duríssima. Costa molt trobar un forat en el mercat musical i crec que degut a dos motius principals. El primer és la manca d’oferta musical: és obvi que no som una prioritat pels polítics, que no fomenten la cultura del país i que a més ens ofeguen amb un 21% d'IVA cultural. Això provoca que, per a la societat, continuem tenint una imatge d'elitisme que no ajuda a fer créixer el públic. L’altre motiu és l’excel·lent formació de músics professionals. Cada any surten centenars de llicenciats que el mercat no està capacitat per absorbir, perquè no hi ha prou demanda. La competència per fer-se lloc als escenaris és ferotge i, per això, els concursos s'han tornat una eina fonamental per posar el teu nom al mapa. En el meu cas, el concurs de Tòquio m'ha obert moltes portes a nivell internacional i estic enormement agraït per tot el que ha suposat.
 
B.C. Es pot canviar aquesta imatge d’elitisme que allunya a la música clàssica de la societat?
D. M-E-
. Això té molt a veure amb el 21% d'IVA del preu de  les entrades,  tot i que la música clàssica encara no supera els preus d'anar a un partit de futbol, i d'això no es queixa ningú… A més, el públic creu que ha de tenir uns coneixements previst abans d’anar un concert. Però jo sempre dic el mateix: música és música; si creus que pots anar a un concert de Lady Gaga sense haver-te llegit la seva biografia, per què no pots fer el mateix amb Beethoven? S'hi ha d'anar i escoltar; i, si no agrada, tampoc passa res.

B.C. Amb quin tipus d'obres i de compositors et trobes més còmode dirigint?
D. M-E.
Sóc una personal molt passional i per això crec que és en el repertori romàntic i en l'òpera on em sento més còmode. D'alguna manera, m'agrada explicar històries amb la música.
 
B.C. De fet, és destacada la teva trajectòria com a director d'òpera, pels títols i els teatres on has treballat. Ha estat una qüestió d'oportunitat professional o de decisió artística?
D. M-E
. La meva vinculació amb l'òpera també té uns inicis peculiars. Atès que vivia en un poble i no tenia referents musicals a la família, els meus primers contactes amb l'òpera van ser a través de VHS i reconec que no vaig sentir-me especialment a prop d'aquest gènere fins que vaig assistir a la meva primera funció en directe. Va ser “Fidelio” de Beethoven i quan vaig ser al teatre i vaig poder veure la grandiositat d'un muntatge en viu em vaig quedar al·lucinat. La quantitat de gent que treballa a un nivell d'exigència extrem em va meravellar i des de llavors vaig voler formar part d'aquesta maquinària musical.
 
B.C. Et planteges una dedicació exclusiva a l’òpera?
D. M-E
. Em costa imaginar-me una vida sencera fent només repertori simfònic, de la mateixa manera que em mancaria alguna cosa si només treballés al fossat. Al món d'avui li agrada moltíssim posar l'etiqueta “d'especialista en...”, però, mentre sigui possible continuaré combinant les dues coses.
 
B.C. Influeix el fet de que la teva parella sigui la destacada mezzosoprano Anna Alàs? Alguna vegada l'has dirigit?
D. M-E.
La meva dona ha estat fonamental en molts aspectes de la meva vida i, òbviament, la seva influència ha estat definitiva per acabar de perfilar la meva afinitat amb l'òpera. He après moltíssim d'ella sobre cant, necessitats dels cantants o lied, gènere en el qual ella és una autoritat... Ens vam conèixer treballant junts i des de llavors, afortunadament, hem tingut unes quantes oportunitats més de compartir escenari.
 
 
Debut de Diego Martin-Etxebarria al Palau de la Música amb l'Orquestra Simfònica del Vallès Foto: Martí E. Berenguer  
B.C. Què recordes del teu debut al Palau de la Música Catalana aquesta temporada?
D. M-E.
 Va ser una experiència molt especial per diferents motius. Catalunya ha estat la meva segona casa des del 2001, quan vaig arribar per estudiar a l'ESMUC. He assistit a molts concerts al Palau com a públic i és molt excitant trobar-se a l'altra banda. Des d'un punt de vista més personal, molts familiars meus van aprofitar l'ocasió i van venir des d'Euskadi, Madrid, Cantabria... Tot plegat ho va convertir en una nit molt especial. I, és clar, el marc estètic del Palau va acabar d'arrodonir la vetllada. Una sala d'aquesta bellesa predisposa tant al públic com als artistes a deixar-se portar per la música fins i tot abans de començar el concert.
 
B.C. Tens algun director que sigui el teu referent? I alguna orquestra que t'agradaria dirigir en el futur?
D. M-E.
Sóc molt aficionat a mirar vídeos d'altres directors. És una gran escola i, com molts companys, considero Carlos Kleiber un gran referent, tot i ser conscient que és absolutament inimitable. La seva manera tan poètica de sentir la música, la naturalitat en el gest i l'espectacular simbiosi que tenia amb les orquestres són idees per tenir ben presents. D’orquestres, sempre existeixen mites com les filharmòniques de Berlín i Viena, La Scala de Milà, el Metropolitan de Nova York... Però, sincerament, coneixent com n’és de difícil viure d'aquest ofici, el meu gran somni és tenir una carrera llarga com a director. Si d'aquí 50 anys encara tinc l'oportunitat de dirigir una orquestra, sigui quina sigui, hauré complert el meu somni.

Més, sobre...: entrevistes
Últimes Notícies