La favorite
opera

Carmela Remigio, soprano: "Mozart és rock"

Dimarts 20 Juny 2017

Carmela Remigio va néixer a la localitat italiana de Pescara a 1973. Actualment resideix a Milà, tot i que, en casos com el seu, amb nombrosíssims compromisos professionals per tot Europa, el verb "residir" s'ajusta ben poc a la realitat.

La seva vida va canviar radicalment als 18 anys, quan va guanyar a Filadèlfia un concurs apadrinat per Luciano Pavarotti. Des de llavors, ha desenvolupat una important carrera, especialment amb personatges mozartians. Ha cantat amb les principals figures líriques -inclòs el mateix Pavarotti, amb qui va realitzar concerts per tot el món- i sota la batuta dels grans directors actuals, d'Antonio Pappano a Gustavo Dudamel. Claudio Abbado la va triar per ser Donna Anna en un enregistrament de Don Giovanni per Deustsche Grammophon i, des d'aleshores, es va convertir en la gran especialista d'aquest paper, en el que suma més de 350 representacions (i altres 50 com Donna Elvira). Aquests dies debuta al Don Giovanni del Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb el seu rol de capçalera.
 

Carmela Remigio. Foto: Nicola Allegri
Barcelona Clàssica: Vas començar amb la música tocant el violí, una cosa que altres cantants, de Maite Alberola a Saimir Pirgu, també comparteixen. Creus que és casualitat?
Carmela Remigio: Jo crec que no. La veu del violí és molt semblant a la veu humana. El violinista ha d'entendre la música com ho fa un cantant i pensar en la melodia, en com lligar les notes... Tot el gran repertori per a violí és cantabile. De fet, em varen recomanar començar a estudiar cant per a entendre millor el violí. 

B.C. I el violí va ser la teva prioritat fins que vas guanyar un concurs de cant internacional que va canviar la teva carrera ....
C.R.
Més que la meva carrera... Va canviar la meva vida! Però, dit això, cap concurs et converteix en una estrella mundial de la nit al dia, encara que sí em va permetre accedir a diverses audicions en teatres. I vaig començar a aconseguir alguns papers i concerts ...

B.C. Alguns ni més ni menys que amb Luciano Pavarotti com a company ...
C.R.
El vaig conèixer en el concurs. Un dia em va trucar per demanar-me que l'acompanyés a un recital i, des d'aleshores, durant 10 anys, en la mesura que ho permetien els nostres compromisos en els diferents teatres, vaig actuar al costat d'ell per tot el món. Va ser un privilegi.

B.C. També sou diversos els cantants italians que l' heu tingut com a mestre i impulsor de les vostres carreres: el mateix Pirgu, Eleonora Buratto... ¿Es pot parlar d'una generació de joves cantants apadrinats per Pavarotti?
C.R.
Pavarotti, igual que Plácido Domingo, amb qui també he cantat, sentia un gran afecte pels joves. Els grans artistes solen ser també persones generoses: han rebut tant de la vida que senten que fer regals als altres és una espècie d'obligació. I, moltes vegades, la seva forma d'ajudar és donar suport als joves.
 
Carmela Remigio, como Donna Anna. Foto: Marco Brescia
B.C. De tot el teu repertori, podem dir que la teva especialitat és la Donna Anna de Don Giovanni?
C.R.
Sí. Crec que, comptant totes les representacions de l'obra, summo uns 400 Don Giovannis. A més de Donna Anna, canto també el paper de Donna Elvira. Això són, aproximadament, un centenar de Don Giovannis a l'any, amb dues o tres produccions diferents de l'obra en una mateixa temporada.

B.C. Què és el que més valores d'ella?
C.R.
És l'òpera perfecta. Mozart va escriure una música meravellosa, però l'obra va més enllà, perquè la paraula que va aportar Da Ponte és també espectacular. Cada text té un doble, triple i de vegades, fins a un sisè sentit, tot per descriure perfectament la complexa psicologia de Don Giovanni.

B.C. I Donna Anna? Com afrontes el personatge?
C.R.
En ella, el més fascinant és l'ambigüitat entre la sensualitat i la reserva. Ella és una dama noble i no pot parlar dels seus sentiments, però resulta que viu un terrible conflicte: com per a qualsevol dona, l'home més important de la seva vida és el seu pare, i aquest ha decidit amb qui s'ha de casar. No obstant això, Don Giovanni, el seu amant, l'home per qui sent inclinació, mata el pare, i a ella se li tanquen les portes de viure una gran passió. Donna Anna està sempre amagant els seus sentiments al món.

B.C. És cert que el públic jove se sent més atret per Mozart que per altres compositors?
C.R.
I tant! Mozart és rock! Això no succeïa en els anys 50, en què el públic preferia a altres compositors, com Verdi o Puccini. Però, avui, les òperes de Mozart atrauen més espectadors joves. Les seves històries són modernes. A Le nozze di Figaro, ens parla de la lluita entre les classes pobres i les riques. És totalment actual! I, a Don Giovanni, ens presenta el mite immortal de "Don Juan"...

B.C. ¿No està massa a prop Don Giovanni dels homes que assetgen les dones?
C.R.
No, no ho crec. Don Giovanni no n'abusa. Són elles les que estan fascinades per ell. I, a més, no exerceix sobre elles una seducció física, sinó mental.

B.C. Quines sopranos consideres que són el teu referent?
C.R.
Diria que n'hi ha 4 o 5 que han condicionat la meva manera d'entendre el cant i el que es pot arribar a fer, encara que, en alguns casos, sigui gairebé inabastable. Per exemple, quan vaig veure per primera vegada un vídeo de Montserrat Caballé, gairebé no podia creure el que estava sentint. És el so més bonic que he escoltat mai! També la de Katia Ricciarelli em sembla una veu bellíssima. I de Mirella Freni sempre m'ha impressionat la seva vocalització. Pel que fa a sopranos actuals, Anna Netrebko, com a cantant i intèrpret, és una referència per a totes.

B.C. En aquesta producció de Don Giovanni, les noves tecnologies són molt importants. Què aporten a l'obra?
C.R.
Jo crec que el director escènic és meravellós. Ha aconseguit presentar una estètica molt equilibrada, que no treu protagonisme a la música, sinó que la "comenta", de manera que ajuda a entendre els sentiments dels personatges. M'agrada molt l'energia que es desprèn de tot això.
 
Carmela Remigio i Dmitry Korchak, Donna Anna i Don Ottavio en el Don Giovanni del Liceu. Foto: Antoni Bofill
B.C. Al llarg de la teva carrera has treballat amb la majoria de grans directors d'avui. Què has après d'ells?
C.R.
Amb tots els directors he tingut un feeling diferent, el que és molt interessant, perquè treballar amb ells no deixa de ser com tenir sobre l'escenari una gran conversa sobre la música. Em resulta fascinant que aquest discurs sigui sempre diferent depenent de la persona, però, tot i així, resulti sempre meravellós. Ara mateix, amb el mestre Pons, hi ha una dinàmica de treball molt bona. No hi havia coincidit mai amb ell, i em fa feliç viure experiències així.

B.C. La teva agenda es concentra sobretot a Itàlia i Espanya. Per què?
C.R.
Jo visc a Milà i, certament, prefereixo no haver de viatjar molt, tot i que, per la meva feina, no em queda més remei que fer-ho. La música és la meva passió i vaig on sigui necessari, però em sento molt bé treballant en teatres que conec.

B.C. Quines han estat les teves primeres impressions del Gran Teatre del Liceu?
C.R.
Crec que és un teatre fantàstic, amb un sistema d'organització molt bo. El personal és molt amable: desprèn felicitat i bon rotllo. Més que companys de treball, som amics.

B.C. Què fas quan no estàs cantant?
C.R.
La meva vida és cantar, estudiar i viatjar. Però també tinc altres interessos. M'agrada molt menjar ... I cuinar! Avui, per exemple, he cuinat pasta a la genovesa per tots els meus companys. També adoro als animals. Tinc dos gats de noms molt shakespearians: Hamlet i Ofèlia.

B.C. Després d'aquest Don Giovanni, amb quina obra t'agradaria tornar a Barcelona en el futur?
C.R.
No m'agrada encasellar-me. Limitar-me a un sol tipus de repertori em fa sentir com si estigués tancada en una gàbia, i això és injust. Si tinc la possibilitat de tornar, m'agradaria que fos amb una òpera barroca o una obra de bel canto.

 

Últimes Notícies