Instrumental i música de cambra

Esther Pinyol: "En l'arpa, el gimnàs és tan important com l'estudi"

Dijous 22 Juny 2017

Esther Pinyol ha estat la primera graduada en arpa que ha sortit de l'ESMUC i ja té una interessant experiència professional, bé formant part d'orquestres, bé com a integrant de grups de cambra. Ella mateixa ens explica la seva trajectòria i la seva forma d'entendre la música.

Barcelona Clàssica: Com et vas sentir atreta per l’arpa?
Esther Pinyol:
Va ser als quatre anys. Els meus pares em portaven a veure concerts i en un d’ells vaig veure un arpa. Es veu que des de llavors ja vaig començar a demanar que volia tocar aquest instrument.

B.C. I com comences els estudis d’un instrument tan poc comú?
E.P.
Jo sóc de Vilanova i a l’escola de música on anava, Freqüències, no hi havia professor d’arpa, però em varen buscar d’una, la Isabel Mayné. Així que des de ben petita ja tocava algunes cançonetes.
 
B.C. Què recordes de les diferents escoles i professores per on has passat?
E.P.
 De Freqüències recordo l’ambient, la il·lusió del començament. Tots formàvem una família. Però vaig haver de continuar els estudis fora i vaig venir a Barcelona a fer el grau mig al Conservatori del Liceu, amb la Lina Serracarabassa. Aquesta professora ha estat fonamental per a mi: és molt exigent. Encara vaig a fer classes amb ella de tant en tant. El grau superior i el màster els vaig cursar a l’ESMUC, amb la Magdalena Barrera, solista d’arpa de l’OBC. D’aquesta professora valoro especialment el fet de que m’ha apropat al món de l’orquestra. Les dues mestres són el meu referent professional.

B.C. De fet, malgrat la teva joventut, ja has debutat amb l’OBC...
E.P. 
Si. Me’n recordaré tota la vida. Va ser  amb Les Images de Debussy, una obra on hi ha dues arpes. La meva professora em va oferir la possibilitat de col·laborar-hi. Fins i tot vaig fer la part solista de la segona arpa!

B.C. Quines altres experiències tens amb orquestres?”
E.P. 
Va ser molt important entrar a la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, perquè el meu somni és formar part d’una orquestra. He estat a la JONC des dels 17 fins als 23 anys, i aquesta etapa m’ha permès participar a altres experiències d’orquestres com la Mahler Chamber Orchestra, a nivell europeu, o la Jove Orquestra Nacional d’Espanya (JONDE), on em vaig incorporar a partir dels 20 anys fins al 24.

B.C. Què recordes de les teves actuacions per sales importants de concerts on has pogut actuar amb aquestes formacions?
E.P. 
Doncs em va impactar especialment la meva primera actuació al Palau de la Música, amb la JONC. De les escultures de l’escenari, la primera nimfa a la dreta és la que porta la lira, i era la primera vegada que la veia. Em vaig sentir molt acompanyada durant el concert.

B.C. Què sents com el millor i el pitjor de l’arpa?
E.P. 
Sempre he tingut claríssim que el meu instrument es l’arpa. M’apassiona. És una part meva. Pel que fa a les dificultats, diria que trobar l’arpa ja n’és una. No és un instrument barat: una de qualitat professional costa a partir de 20.000 euros. Tampoc no és lleuger: pesa 45 kilos, el que la fa difícil de transportar. Però davant de qualsevol dificultat jo sóc optimista: si vols alguna cosa, s’ha de lluitar.
 
B.C. No sabíem que tocar l’arpa podia ser tan exigent a nivell físic...
E.P. 
Moltes vegades la gent pensa que és un instrument angelical, però en realitat és molt dur físicament. La posició no és gens fàcil: has d’aguantar part del pes amb el teu cos, els braços han d’estar en tensió i a més l’instrument té set pedals. L’intèrpret ha de tenir l’esquena ben forta: les hores de gimnàs són tant importants com les d’estudi. I si proves a tocar una corda veuràs que, de primeres, no sona res... i fa mal!

B.C. Com et veus en el futur?
E.P. 
Amb la meva parella, Ferran Carceller, tenim la formació d’arpa i marimba, molt innovadora. Moltes vegades, hem d’encarregar obres noves als compositors per a poder tenir un repertori adequat. Així mateix, ara estic a la borsa de treball de l’Orquestra de Tenerife i col·laboro amb l’Orquestra Camera Musicae, la Giorquestra i l'orquestra Verum de Madrid entre d’altres. A llarg termini, em veig compaginant la feina de música de cambra amb l’activitat a orquestres. Al cap i a la fi la música simfònica no deixa de ser una formació de cambra en gran.

Més, sobre...: arpa
Últimes Notícies