Diumenge, 23 de juliol: 
Tenim dos concerts i quatre cors a l'agenda. La primera cita és el concert “oficial” del programa del WSCM se celebra a L'Auditori, amb el Toronto Children's Chorus, de Canadà; el S:T Jacobs Vokalensemble, de Suècia; i Dopplers, de Dinamarca.

Els nens de Toronto són els primers a sortir a l'escenari: programa molt variat, ben executat i equilibri perfecte de les veus, amb moviments escènics de gran dificultat però realitzats amb molta seguretat. Segueix la formació sueca, amb un repertori ple d'efectes acústics i rítmics de gran dificultat, tant tècnica com vocal; resulta impossible sortir indiferent. Combinen peces amb i sense partitures. El públic s'entusiasma; han demanat no aplaudir entre peces, però és impossible no fer-ho. L'ovació que reben al final és enorme. Tot un goig!

I, com a fi de festa, actuen Dopplers, un grup d'onze components. Són difícilment comparables amb els cors anteriors: el tipus de música és totalment moderna i els cantants van amplificats. A més de les veus, el grup treballa molt l'espectacle escènic, amb moltes veus solistes i combinacions diverses. Excepte en una peça, canten sense direcció. El resultat és una mica “eurovisiu”, però al públic li agrada molt. El final és preciós, amb tothom cantant “Colours of peace”.

Per acabar la jornada, no se'ns acudeix res millor que anar al concert dels New Dublin Voices, un cor irlandès, al CaixaFòrum. El contrast amb el que acabem de veure a L'Auditori sobta molt: programa monòton, amb peces amoroses i fins i tot alguna nadalenca, i veus dolces, però amb manca de caràcter. També ha faltat passió a uns segon bloc de música medieval i tradicional del país. Sembla que a la direcció també li cal més energia. Potser l'espai té alguna cosa a veure? Demà ho podrem comprovar.

Dilluns, 24 de juliol: 
Comencem la jornada a L'Auditori amb el cor basc Kup Taldea, una formació clàssica amb un programa també clàssic. Fan un bon treball vocal. Potser, en comparació amb els cors nòrdics del diumenge 23, trobem a faltar algun canvi escènic, però possiblement el repertori no es presta. 

A continuació  hi actua el Cor de Noies de la Catedral de Riga Tiara, de Lituània. Es tracta d'una formació femenina molt jove, amb un repertori tradicional. La interpretació de la darrera peça, Colores Pacis, resulta espectacular: tot L'Auditori les aplaudeix a peu dret. I tanquen el programa els nostres coneguts New Dublin Voices, però… són els mateixos que vam sentir ahir? L'acústica de l'espai els fa sonar totalment diferent! Tot queda més compactat i la projecció és més generosa. Els contrastos dinàmics semblen més generosos, hi ha més expressivitat… És un cor curiós: treballen les veus de forma que no són estridents, sinó que deixen anar una mica d'aire. D'aquesta forma, s'unifica el color i el so és molt dolç i agradable. Hi ha emoció, moviment escènic… Definitivament, no es pot jutjar un cor per una sola actuació. 

I seguim al WSCM amb un programa que promet, al Palau de la Música Catalana: Cor Jove de l'Orfeó Català, Ansan City Choir de Corea i The Rose Ensemble, dels EUA. Obre el cor de casa. Ho reconeixem: aquests joves ens tenen el cor robat. Tots els components s'entreguen al màxim. Es nota un rigor, un estudi i una direcció impecable.

Arriba ara el cor coreà... i ens deixen sense paraules. Trien un programa molt intel·ligent, amb peces espanyoles. I la seva dicció és perfecta! Creiem que ho farien bé, però que seria una formació freda. Ens hem equivocat de ple. Aquest cor és tot un espectacle: voreja la perfecció. És amè, divertit, amb una impressionant qualitat… I el millor: tots els cantaires tenen un somriure afable i sincer que enamora. Han demanat no aplaudir entre cançons, però cada peça posa el públic dempeus. 

I tanca el concert The Rose Ensemble. Estrenen una obra del compositor Pagès, amb una molt bona execució. Però potser la resta del repertori – música renaixentista- no és el més adequat després del terratrèmol emocional dels coreans.

 

Dimecres, 26 de juliol: 
Avui anem a veure a una agrupació catalana: el Cor Infantil Amics de la Unió, un cor de noies (i cinc nois). Actuen a l'església de Santa Maria de Gràcia, amb una acústica molt reverberant, que ajuda a cantar amb molta decisió. El repertori presenta música sacra, cançó espiritual i tradicionals catalanes. 

La sorpresa en la formació salta des del primer moment: les dues primeres peces les interpreten al voltant del públic. I després esclata el moviment: els cantaires s'ajupen, s'asseuen, s'abracen, es toquen… Tot això treu la rigidesa que es pugui generar en voler cantar bé. Estan pendents del director, però entre ells es miren i se somriuen. Tenen bona oïda musical, bon ritme, són decidits… Estan feliços! No podem demanar res més.

La direcció de Josep Vila Jover també ajuda molt: és molt expressiva, gairebé teatral. Marca totes les entrades. Però, curiosament, a l' última peça, Song of hope, el director ha desaparegut i el cor ha hagut de cantar sol, i el resultat ha estat l'obra més brillant des del punt de vista vocal. Això significa que el cor ha hagut de fer prèviament una intensa feina d'interiorització, concentració i perfeccionament. Chapeau!

Dijous, 27 de juliol:
El concert que triem avui és el de l'Orfeó Català, l'Ensemble VINE del Japó i l'Elektra Women's Choir de Canadà. 

Obre el programa la formació de casa, que no és cor oficialment seleccionat pel WSCM11, però que ha estat convidada per l'organització a participar al concert principal del vespre, al Palau de la Música. Tenint en compte la repercussió internacional del Simposi, opinem que l'Orfeó podria haver arriscat més: es podria haver triat un repertori que combinés peces clàssiques amb d'altres més rítmiques o escènicament més atractives. I, des del punt de vista musical, els hem sentit millor a d'altres ocasions. És com si hagués faltat alguna cosa.

Pel que fa al Cor Elektra, es tracta d'un cor femení molt nombrós, que ofereixen un programa tècnicament difícil i variat, amb peces modernes i arriscades. Estèticament, es presenten en formació clàssica, de fileres, com l'Orfeó. Només a la darrera peça han decidit trencar files i fer una mica de muntatge escènic. Han interpretat obres que combinaven el cor amb diferents veus solistes, instrumentals i vocals. Interessant, però… manca l'ànima!

I tanca l'Ensemble Vine: l'antítesi dels altres dos cors! Fan una interpretació teatral de tot el repertori. Comencen amb peces que fan al·lusió a la tragèdia d'Hiroshima per continuar amb altres més actuals o tradicionals.  L'entrega física i vocal és evident.  Totes demanen molta energia i molts contrastos, rítmics i dinàmics, que van des dels crits més ferotges fins a dolces melodies. En definitiva, espectacle visual i punt.


 

Fidels a la nostra intenció de veure els cors, si és possible, un parell de vegades, repetim actuació dels Amics de la Unió, que ens serveix per a confirmar el bon moment que viu la formació. Si en el concert de l'altre dia a l'església de Santa Maria de Gràcia pensàvem que l'acústica els hi era favorable, avui comprovem que omplen amb escreix L'Auditori. Quina seguretat! Fusionen música i coreografia amb una gran capacitat comunicativa, i el públic els hi agraeix. Al final, tothom a peu dret: increïble!

I segueixen tres cors “nous”, que encara no hem tingut l'oportunitat de veure durant el Simposi. Comença el Vocal Art Ensemble of Sweden, un grup amb veus bastant potents. Tenen moments molt bonics: per exemple, a la segona peça ha començat un sextet (esplèndid) i ha seguit la resta del cor. L'únic problema és que, quan han de cantar “forte”, han de fer-ho amb precaució per a no sonar estridents. Però, quan canten piano, les veus es compacten molt bé i tenen un color molt càlid.

A continuació, és el torn del cor de noies de Ljubliana, una formació de cantaires entre 16 i 19 anys que, l'any 2009, van obtenir el premi al millor cor d'Europa. Canten un repertori variat i totes les obres estan connectades al lema del Simposi: “els colors de la pau”. Canten la primera peça sense direcció, mentre un grup de cinc noies apareixen cantant un “baix continu” que recorda els sons de la gaita. I una d'aquestes cinc cantaires és la directora, qui es posa al capdavant del cor per a la resta de la interpretació. Són obres plenes de plasticitat, moviments, contrastos, teatralitat, sons efectius…  Hem de començar a creure que els cors joves superen als d'adults? Sense dubte, la ductilitat dels adolescents, la il·lusió en aprendre i l'agilitat en la memorització, sumat a la formació d'avui dia, poden donar aquests magnífics resultats. De nou, el cor acaba amb una gran ovació dels espectadors. .

I els últims són uns americans de New Jersey, el Westminster Choir. Si fins ara la qualitat ha estat magnífica, ara voregem la perfecció: musicalitat, equilibri, sensibilitat i un exquisit bon gust! Presenten un programa variat i delicat. No hi ha paraules per a descriure l'èxtasi final del públic.

Si existeix el paradís coral, L'Auditori, aquesta tarda, ha estat molt a prop.