 |
| Gordan Nikolic dirigint la JONC. Foto: igor.cat |
En períodes de vacances és quan la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) reuneix els seus components i posa a punt els seus projectes, sota la supervisió de músics experts. En aquesta ocasió, aquesta tasca l’han realitzat els components de l’Orquestra Bandart, capitanejats pel seu director artístic, Gordan Nikolic, tota una llegenda del món orquestral europeu després dels seus vint anys de trajectòria com a concertino de la London Symphony Orchestra (LSO).
Nascut a Sèrbia el 1968, va començar a tocar el violí als 7 anys i es va formar a Suïssa. Abans de complir els 30 ja havia aterrat a la LSO, una de les orquestres més importants del món i amb una trajectòria ascendent tan gran que ha estat capaç de “robar-li” el director, Simon Rattle, a la mateixa Filharmònica de Berlín. Rattle iniciarà la seva primera temporada a la LSO en les pròximes setmanes, però ja no podrà comptar amb Gordan Nikolic, que ha comunicat a l’orquestra la seva decisió de buscar altres horitzons laborals. Entre ells, es troben, segons ens explica en aquesta entrevista, el treball amb Bandart i, amb força probabilitat, nous projectes a Barcelona. Qui vulgui veure-li dirigir en directe la JONC, podrà fer-ho el dijous 7 de setembre a les 19.30 hores a la Casa Bartomeu.
Barcelona Clàssica: Quan i com va sorgir la col·laboració amb la Jove Orquestra Nacional de Catalunya?
Gordan Nikolic: Aquest any serà la tercera vegada. Gent de les orquestres en què treball coneixia
Manel Valdivieso, i ells també coneixien Bandart. Vaig venir i em va agradar el que feien. És emocionant ajudar els joves. A ells, trobar-se amb músics consolidats els fa somiar, i l'intercanvi d'experiències entre músics de diferents edats pot ser una sorpresa molt positiva. En aquest sentit, destacaria que, a la JONC, el nivell de compromís, la capacitat i l'esforç estan creixent més i més.
B.C. Alguns músics experimentats diuen que el que més els agrada del contacte amb estudiants és contagiar-se de l'energia dels joves. És el teu cas?
G.N. Jo diria que,
en l'art de la música, amb el temps, l'energia no només no disminueix, sinó que augmenta. Crec que és una cosa mental, però amb efectes reals. Passa també en altres àmbits: tinc un amic que corre maratons i m'explica que el final és un moment ple d'energia. Dit això, l'energia és important, però,
per a un músic, el fonamental és ser capaç de mantenir aquesta energia al llarg del temps. Beethoven va escriure moments bellíssims, però el principal valor de la seva obra és que forma una estructura que els músics han d'abordar com un tot, basant-se en la intuïció i en un treball organitzat.
B.C. I com s'apliquen aquestes idees en la formació d'un músic?
G.N. Un grup de músics joves aporta, principalment, un fantàstic munt de tendències.
La meva feina consisteix a intentar prendre tota aquesta energia, entrenar-la i ajudar a fer que es projecti a llarg termini. És com el dels anells de Penélope [en l'
Odissea]: el més difícil no és disparar perquè la fletxa passi per un anell, sinó que la fletxa travessi dels dotze anells alhora.
B.C. Amb tota la feina feta tot aquest temps, et consideres especialment vinculat a Barcelona?
G.N. T'explicaré una cosa que pocs saben. Quan tenia dotze anys, vaig fer un viatge amb la meva escola de música. Era la meva primera sortida a l'estranger, la nostra primera gira internacional. I vam venir a Barcelona. Vam fer 20 concerts en 20 dies. Increïble. Imagina el que va suposar per a un noi d'aquesta edat veure l'obra de Gaudí. I fins i tot tinc fotos de Maradona! Sempre estaré lligat a Barcelona.
B.C. Com prepares la nova temporada de la London Symphony Orchestra i l'arribada de Simon Rattle com a director titular?
G.N. A partir d'octubre, es farà oficial que deixo la London Symphony Orchestra. Ha estat una etapa estupenda, però feia més de 20 anys hi treballava com a concertino. Crec que sóc el segon músic en la història de l'orquestra que més temps ha estat en una mateixa posició. I podria haver continuat, perquè el plaer de tocar segueix aquí.
Però necessito explorar més enllà. La LSO, pel que és i el que significa, no pot abordar determinats camps de la modernitat, i
no crec que, avui dia, les orquestres estiguin afrontant bé el que significa el so sense micròfons. No em refereixo a les gravacions discogràfiques, sinó al fet que un micròfon fa que ens concentrem en una part sense entendre tot el que està passant realment a la sala. I el més gran de la música, allò veritablement inacabable, és com sona en l'espai.
B.C. No és un repte massa complex i profund en una època en la qual sembla que al públic es mou més gràcies a factors com la publicitat?
G.N. És veritat que és molt difícil.
Avui la gent oblida molt ràpidament el que estima. Hi ha massa estímuls per tot arreu que ens impacten contínuament. Però també hi ha signes d'esperança. L'altre dia vaig estar veient una pel·lícula espanyola,
La isla mínima, en la qual, al costat de persecucions de contrabandistes, hi havia escenes lentes a l'estil de
Tarkovsky. El mateix Almodóvar utilitza el temps de forma molt interessant. En general, m'agrada tot el cinema espanyol contemporani precisament per això; perquè es dóna temps a l'espectador a entendre el que passa. Igualment, l'he vist en algunes sèries d'èxit, com True Detective. Si aquests productes triomfen, és possible que els diners se'n adonin que les persones necessitem temps. Hi ha esperança.
 |
| La JONC, dirigida per Gordan Nikolic |
B.C. Després de l'etapa en la LSO, quins són els teus plans futurs?
G.N. “Plans” és una paraula massa forta per a mi, en aquests moments. Parlaria més aviat d' “esperances”. Continuaré amb el meu treball com a professor a Rotterdam i, a partir d'octubre, també a Alemanya.
B.C. Potser hi haurà més dedicació a la direcció?
G.N. No. Almenys, no per ara. Potser quan sigui molt més gran.
Dirigir és prendre decisions i jo evito prendre decisions la major part del temps. El que m'agrada és la confrontació de tendències. L'harmonia, que és la base de la música occidental, és justament la disrupció de la unitat.
B.C. I seguiràs com a director artístic de Bandart?
G.N. Sí. Bandart és un grup de persones que es dediquen a explorar la llibertat a través de la comunicació. I em refereixo a la llibertat en un sentit positiu, entesa com a forma d'aconseguir alguna cosa. Per què s'ha escrit una determinada peça? Quan arribes a la idea original, ets lliure per interpretar-la. Això implica, d'una banda, molta feina d'investigació i, de l'altra, una relació molt estreta entre tots els components. Confiem molt els uns en els altres i això és el nostre principal actiu. Fa una dècada que toquem junts, però, si per mi fos, continuaria amb ells fins que tingués 70 anys.
B.C. Per a un aficionat al cinema com tu, com ha estat l'experiència de treballar en superproduccions de Hollywood com Star Wars o Harry Potter?
G.N. De vegades és molt interessant; altres, no tant. Però he conegut a grans professionals. Per exemple, John Williams. Quan veus la imatge d'una nau espacial enlairant sense música, et sembla insulsa. Ni tan sols te la creus. Però afegeix la música … i màgia! Llavors et sembla perfectament real. Aquest home és un geni!
B.C. T'agrada el cinema espanyol. I els músics espanyols?
G.N. M'agraden molt; potser no tant per la tècnica, sinó per com es relacionen amb els altres. Són molt conscients del que la música significa per a ells i això, en un món en el qual la competència pot arribar a ser molt dura, és molt útil. De vegades, els desitjos individuals poden esdevenir un problema i, en canvi, l'amor a la música pot ajudar a separar el que és realment important del que no.
