Cambra

Sholto Kynoch: “És injust demanar que la música clàssica sigui agradable”

27-09-2017

El Festival LIFE Victòria ha convidat a aquesta edició al britànic Sholto Kynoch, un reconegut expert en l’acompanyament a cantants al piano i creador de l’Oxford Lieder Festival. Aquest esdeveniment, amb més de 50 concerts i 11.000 espectadors en la seva última edició, és el festival més gran britànic dedicat a la cançó i un dels més grans d’Europa. En aquesta entrevista, Sholto Kynoch ens explica la clau per convertir un projecte especialitzat en un esdeveniment de masses i per què és tan important la iniciativa de la Fundació Victoria de los Ángeles està duent a terme perquè Barcelona tingui el seu propi festival de lied. El pianista també ha participat en el programa de concerts, acompanyant a Elena Copons en el recital inaugural i impartint una masterclass de lied per a estudiants. El 27 de novembre torna al festival per actuar al costat del baríton Benjamin Appl.

Barcelona Clàssica: Com van ser els teus inicis amb la música?
Sholto Kynoch:
Vaig començar als set anys, quan la meva mare va decidir apuntar-me a classes de piano. No sé molt bé per què ho va fer, ja que no provinc d'una família de músics. Cap als 13 anys, va passar una cosa molt important a l'escola: les classes de piano coincidien amb l'horari de rugbi. I jo odio el rugbi! Em vaig aplicar amb totes les meves forces a estudiar piano, perquè així no havia d'anar a jugar. És clar, que en aquells dies jo ja estava prou interessat en el piano.
 
Sholto Kynoch, a l'Oxford Lieder Festival. Foto: Robert Piwko
B.C. Va ser llavors quan vas decidir ser pianista professional?
S.K.
Potser ho vaig decidir una mica més tard, amb 15 o 16 anys. Després de l'institut, vaig anar a la Universitat d'Oxford a estudiar música. No obstant això, la carrera universitària de Música és totalment teòrica, així que també vaig fer classes de piano a la Royal Academy of Music de Londres.

B.C. Recordes la primera vegada que vas sentir la paraula “lied”?
S.K.
No, però sí recordo la primera vegada que vaig escoltar la paraula “acompanyant”. Tenia 17 anys i estava a l'institut. La companyia local d'òpera va venir a fer un taller educatiu i, durant un descans, amb un amic, en pla de broma, ens vam posar a tocar l'Erlkönig de Schubert. Quan vam acabar, va entrar a la sala un dels membres de la companyia d'òpera. Ell, un cantant professional, ens havia estat escoltant darrere de la porta. Em va dir: “Hauries de ser pianista acompanyant”. I llavors vaig saber que existia aquesta paraula i aquesta especialitat musical.

B.C. Quan vas acabar els estudis, com enfocaste la teva carrera professional?
S.K.
Fonamentalment, em vaig especialitzar en la música de cambra. He tocat amb diverses formacions, encara que em centro en el meu trio, Phoenix Piano Trio. També he treballat com a pianista acompanyant de moltíssims cantants.

B.C. Mai vas pensar a potenciar la teva carrera com a solista?
S.K.
La veritat és que jo crec que, per ser solista i fer concerts de piano sol en grans sales, cal començar a estudiar a una edat més primerenca del que jo vaig començar. Però, sí, faig un parell de concerts a l'any com a solista. I m'agrada. Gaudeixo molt tocant, encara que sigui només per a mi.

B.C. Com vas començar a organitzar el festival de lied d'Oxford?
S.K.
La primera edició va ser el 2002, quan encara estava amb les classes de piano a la Royal Academy i era estudiant a Oxford. Jo volia tocar, i la universitat ajuda al fet que els estudiants promoguin els seus propis concerts. Durant els quatre primers anys va ser una cosa molt petita, al que assistien només especialistes. Però avui dia organitzem més de 50 concerts en cada edició amb 11.000 espectadors.

B.C. Com vau aconseguir fer el salt?
S.K.
Crec que el principal pas endavant va ser l'edició de 2014. Vam posar en marxa el projecte d'interpretar tots els lieder de Schubert en tres setmanes. Va ser un repte enorme, però vam triplicar el públic i vam aconseguir visibilitat internacional.
 
Sholto Kynoch. Foto: Raphaelle Photography
B.C. I quina ha estat la clau per créixer tant?
S.K.
La veritat és que no hi ha molts festivals de lied a Europa. Per això és tan fantàstic el que l'organització del festival LIFE Victoria està fent a Barcelona. La mateixa idea del “lied”, de la cançó, està caient en l'oblit. A Anglaterra, en els anys 60, van sorgir clubs de música i societats de concerts que organitzaven els seus propis cicles, oberts als seus abonats, i sempre incloïen concerts de lied. La tendència es va mantenir en els 70 i 80, però, ara, el gènere ha desaparegut de les programacions.

B.C. Per què? És un problema dels mitjans de comunicació, on el lied no té presència?
S.K.
No crec. Tampoc ho tenen els quartets de corda o el piano, i aquests segueixen en els cicles musicals. Cap tipus de música clàssica està en els mitjans de comunicació, així que no crec que la causa sigui aquesta. Jo, més aviat, penso que el problema són els idiomes. També falten esdeveniments educatius. Sigui el que sigui, el lied està en un moment baix.

B.C. Cal incrementar la qualitat, potser?
S.K.
Hi ha molta qualitat, però qualitat no és el mateix que fama. Al festival d'Oxford tenim grans artistes. Però no sempre una “celebrity” famosa per, per exemple, cantar òpera pot fer també una excel·lent interpretació de “lied”.

B.C. No hi ha perill també que el repertori s'esgoti, si seguim mantenint com a grans referents als autors del segle XIX?
S.K.
Cada any, vam encarregar una nova obra per a la seva estrena al festival, però és cert que el públic assistint prioritàriament als concerts de repertori tradicional. És bastant depriment. La música clàssica és l'únic art al qual el públic li exigeix ​​que sigui agradable, i és injust. Pensa en l'art contemporani: la Tate Modern és el museu més gran del Regne Unit, i no tot el que hi ha allà s'ha triat per ser bonic. O al cinema: un no va a veure una pel·lícula només perquè li faci sentir bé. I, en canvi, hi ha qui rebutja la música de Shostakovich perquè, en lloc d'entretenir, li transmet l'angoixa de l'assetjament de Leningrad.

B.C. Quin és el principal consell que dónes als estudiants que vulguin desenvolupar una carrera en el gènere del lied?
S.K.
Per als cantants, insisteixo en la idea del text. És tan ridícul cantar sense saber-se el text com sense saber-se la melodia. L'ideal és aprofundir en el text al màxim. Els aconsello, per exemple, que estudiïn la literatura de l'època, la poesia i fins i tot la història. No és el mateix dir “La primavera ha arribat”, sense més, que fer-ho sabent el que suposava per a algú del segle XVIII que arribés la primavera, després de mesos tancats a casa en les condicions de l'època. Als pianistes els aconsello també que s'interessin en el text, però, sobretot, que siguin molt bons pianistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *