Cambra

Anton Serra: “El bon músic ha de ser un pocavergonya”

22-10-2017

Anton Serra és l’ànima de l’Associació pel Foment per la Música Clàssica, entitat la qual organitza concerts tots els dimarts de l’any a la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi. Sense grans ajudes institucionals i sense màrketing grandiloqüent, però amb moltes ganes de gaudir de la música en petit format, els seus programes són veritables sorpreses per la qualitat dels intèrprets i la valentia de les peces dels repertoris. 

Però, a més de la seva faceta com a programador, Anton Serra és un músic amb una llarga trajectòria. Confessa obertament que “ha treballat amb tothom” i es declara obertament un “pocavergonya”, condició que, entesa en el bon sentit de la paraula, considera imprescindible per un artista. Són les lliçons de tota una vida dedicada a la música.

Barcelona Clàssica: Com van ser els teus inicis amb la música?
Anton Serra
: Vaig començant tocant el piano a casa. Els meus pares eren molt aficionats a la música. Es van conèixer al Palau de la Música i hi anaven a totes les funcions del Liceu. Quan es van casar, el meu avi els hi va oferir que triessin com a regal entre una nevera i un piano, i van voler el piano.

B.C. I amb aquest piano vas estudiar tu?
A.S
. Si, i també els meus germans. Una professora venia a casa a fer-nos classe.

B.C. I com vas començar amb la flauta?
A.S.
La meva germana va començar a tocar la flauta dolça. Jo ho vaig veure i em va agradar molt allò de moure els dits i bufar alhora. Així que vaig començar a anar amb ella a l’orquestra de flautes de la seva escola de música, només per passar-ho bé. Tenia 14 anys. Aquell any, per Reis, ja vaig demanar una flauta.

B.C. Tenies ja clar que series músic professional?
A.S.
Jo crec que em va acabar afirmant la vocació l’interès per la música dels anys 70 i, en especial, del rock progressiu, Ion  Anderson, etc.  Als 17 anys, vaig conèixer un grup que feia rock, però sense cantant. Era més aviat una música sense gènere. Assajàvem a una fàbrica de tint i tocàvem el que ens sortia. Ens dèiem Blat Brut. Ara ho recordo com l’època més creativa de la meva vida.

B.C. I què va passar?
A.S. El grup va acabar malament i ens vàrem separar. Però, van quedar unes gravacions. Recentment, una discogràfica, Wah Wah Records, s’hi va interessar i va editar uns vinils que s’estan venent a diversos països, amb bones crítiques.

B.C. Què va passar després?
A.S.
Mentrestant, jo estudiava al Liceu, però no m’interessava gens. Penso que tot el que m’ensenyaven no m’ha servit per res. Vaig anar a fer el servei militar i després vaig marxar a estudiar a Fribourg, a Suïssa. Allà és on vaig fer la carrera de debò. I quan vaig acabar, un amic de Barcelona, que havia decidit dedicar-s’hi exclusivament als concerts, em va deixar fer les seves classes. Així que vaig tenir la sort de poder tornar a Barcelona amb feina. I des de llavors he treballat tant de professor com de músic en exercici.

B.C. Com a solista o en conjunts instrumentals?
A.S.
D’ambdues formes. He tocat amb tots els músics d’aquí.

B.C. Com vas iniciar-te en l’organització de concerts?
A.S.
Vaig veure que la forma més ràpida de tocar era organitzar jo els concerts. El primer va ser un cicle de música clàssica els dijous a La Cova del Drac, el mític local de jazz al carrer Tuset. Es deia: “La Cova es vesteix de clàssic”. Cada setmana preparava un programa diferent, amb músics diversos, i jo hi tocava sovint.

B.C. I després?
A.S.
La Cova del Drac va tancar un temps i jo no hi vaig seguir. Llavors vaig començar un altre cicle a l’aire lliure, que es deia: “Clàssica als Parcs”. Fèiem concerts a llocs preciosos, com la Sala Hipòstila del Parc Güell, L’Hivernacle, Can Altimira… Va ser un èxit: vam arribar a fer 60 concerts en dos mesos, amb una mitjana de 150 persones per concert.

B.C. Semblant al que ara organitza Parcs i Jardins a l’estiu?
A.S.
A mi no m’agrada el que es fa ara. Jo ho organitzava amb músics professionals, i ara només es dediquen a potenciar alumnes, una cosa que és molt perillosa perquè als estudiants els hi venen un panorama que no és cert. Amb aquesta política, quan acabin la carrera, no tindran feina. A més, són concerts gratuïts i el que hauríem de defensar és un model de concerts que es pagui amb les entrades. Si sempre hem d’estar pendents de la subvenció, anem malament.

B.C. Com va néixer el cicle “Clàssica a la Reial Acadèmia”?
A.S.
Vaig començar a organitzant-ne un que es deia “Música als Palaus”, a edificis singulars com el MNAC, el Palau Moia o l’Ateneu, i un dia vaig conèixer la sala de la Reial Acadèmia. Em va agradar molt! Vaig pensar que allà es podien fer concerts totes les setmanes. L’any 2012 va començar el primer cicle. Ara portem ja més de 200 concerts, amb un èxit de públic notable, al voltant d’unes 30 persones per concert, tot i que poden arribar a ser més d’un centenar.

B.C. En tot aquests temps hi hauràs vist moltes diferències en la forma de treballar dels músics. Què és el que els fa destacar?
A.S.
La clau per connectar amb el públic és l’actitud. Miles Davis deia que les notes són només el 20% de la música i, literalment, “l’actitud del cabronàs que està tocant és el 80%”. S’ha de ser un actor quan es toca davant el públic i això implica moltes coses: la mirada, la postura, la forma de fer sonar l’instrument… Cal tenir picardia i ser un pocavergonya. Quan estudiava a Suïssa, me’n anava a tocar pels carrers el cap de setmana i allà és on vaig aprendre a comunicar-me amb el públic.

B.C. Utilitzar noms i repertoris coneguts és la única forma d’assegurar l’èxit del públic?
A.S.
Jo intento ser audaç i no només programo coses conegudes, sinó també altres coses, com ara música contemporània. Moltes vegades el públic respon al risc més positivament del que pensem.

B.C. És un bon moment per a la música de cambra?
A.S.
Hi ha pocs que s’hi dediquin a la música de cambra. Molts són estudiants, el que fa que aquest tipus de música tingui una imatge nefasta, ja que el resultat és avorrit i no té massa qualitat. Pels músics professionals d’orquestra, un concert de cambra no deixa de ser un “bolo” més. A més, no té res a veure tocar en l’anonimat d’una orquestra que en un grup de cambra. L’ideal seria grups que només fessin això. Quan s’ha aconseguit, com hem vist amb el Quartet Casals, el resultat és molt bo.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *