I Puritani

María José Siri, soprano: "Vaig aprendre a llegir música abans que les paraules"

Dilluns 23 Octubre 2017

La soprano uruguaiana María José Siri s'està situant com una de les estrelles de l'any en l'òpera internacional: va inaugurar la temporada 2016/2017 de la Scala a Milà amb Madama Butterfly sota la direcció de Riccardo Chailly, en una producció que es va retransmetre per tot el món. Va rebre al juliol el premi "Stella della Lirica" 2017, considerat com l'Óscar de l'òpera, en la categoria de millor soprano; i recentment ha obtingut un gran èxit a l'Òpera de Viena donant vida al personatge de Leonora d'Il trovatore. Actualment es troba a Barcelona per encarnar el paper d'Amelia, l'heroïna d'Un ballo in maschera.. Quan finalitzi el seu compromís al Liceu, ja l'esperen a Milà, Munic, Viena i Berlín per seguir interpretant rols lírics de l'òpera italiana.

Així ens explica ella mateixa com veu la seva evolució.

Barcelona Clàssica: Vens de família de músics? Com et vas iniciar en la música?
María José Siri:
A mi l'amor per la música me'l va inculcar el meu pare. Ell era guitarrista autodidacta. Es va construir la seva pròpia guitarra. Tocava tango, música espanyola, música del nostre folklore ... Tot ho tocava d'oïda, però ho feia molt bé. Des que tinc memòria, jo estava amb ell, cantant.

B.C. I a quina edat vas començar a estudiar?
M.J.S.
Als quatre anys, em van comprar un pianet de joguina. No sonava molt bé i el vaig trencar perquè em compressin un de veritat. I un cop el vaig tenir, no em podien treure d'allà. Així que vaig començar amb classes de música. Vaig aprendre a llegir música abans que les paraules. Més tard, vaig fer també classes de piano, de guitarra, de cor...

B.C. Tenies ja clar que la música seria la teva professió?
M.J.S.
Tothom esperava de mi que fos una concertista de piano, però tenia un problema: no era capaç de memoritzar concerts de piano. Ho vaig intentar amb totes les tècniques possibles i no hi havia manera. Vaig pensar llavors a dedicar-me a un altre instrument i fins i tot a la direcció de cors. I vaig començar a estudiar saxo, que m'agrada moltíssim.

B.C. I com vas arribar al cant?
M.J.S.
Va ser gairebé un accident! Jo tenia 20 anys i, un dia, hi va haver un error amb els horaris de les classes i, en comptes de la meva classe de saxo, em vaig trobar en una classe de cant. Com no podia anar a casa, perquè havia d'esperar l'autobús, em van dir que podia quedar-me a escoltar. Llavors, una soprano va cantar una ària de La fille du regiment. Va ser extraordinari; vaig tenir la sensació d'una força molt gran, un èxtasi com mai abans havia sentit... Després d'allò, vaig decidir estudiar cant. Al poc, vaig haver de deixar el saxofon, perquè no és convenient per als cantants. I als sis mesos ja havia guanyat un concurs per a una plaça de soprano, l'única que hi havia lliure al cor de la Ràdio Televisió Uruguaiana.

B.C. A partir de llavors comença la teva carrera com a cantant?
M.J.S.
Sí, treballava en el cor. Actuàvem en molts concerts i fins i tot òperes. I alhora, anava estudiant i participava en concursos a Uruguai, a l'Argentina i fins i tot a Europa.

B.C. En quin moment comences a tenir papers de solista?
M.J.S.
La meva primera experiència en un escenari va ser amb una companyia de sarsuela a Uruguai. És molt important tenir aquest tipus d'aprenentatge: l'escenari s'aprèn sobre l'escenari. Jo mai vaig estudiar teatre ni art escènic, encara que sí vaig tenir sempre bons directors i mestres, i això em va anar donant taules.

B.C. Recordes quin va ser la teva primera òpera?
M.J.S.
La primera va ser El matrimoni secret. Després van arribar altres papers, fonamentalment en teatres d'Amèrica del Sud: la Micaela de Carmen, la Mimí de La Bohème, la Leonora d'Il Trovatore... Per raons personals, em vaig venir a viure a Europa i, el 2008, vaig debutar a Gènova amb Il Trovatore. Ningú em coneixia llavors, però el director em va escoltar i va confiar en mi. Diria que aquest va ser l'inici de la meva carrera internacional.

B.C. Com és el personatge d'Amèlia, que interpretes en Un ballo in maschera?
M.J.S.
Diria que el més destacat d'ella és la noblesa i la dignitat. És una dona que mai traeix al seu marit i que, sobretot, és una mare. No és la història d'una infidelitat, ni d'una dona que decideixi arrasar amb tot. El que vol Amèlia és recompondre el valor del matrimoni i de la família. Verdi va trobar una forma genial de caracteritzar el personatge, de manera que la majoria de cadències són musicalment descendents. Quan Amèlia canta un agut, és per dirigir-se a Déu. Jo intento reflectir tot això en el personatge i, sobretot, donar-li el punt humà i noble que té.

B.C. Has interpretat a nombroses heroïnes verdianes. Amb quina et sents més identificada?
M.J.S.
És difícil de saber... Jo mai em prendria el verí, com Leonora, ni em deixaria morir, com Violetta. Potser la més semblant al meu caràcter sigui l'Elisabetta del Don Carlo, amb aquesta ària tan bonica en la qual recorda al passat, però no som afins a l'edat.

B.C. Hi ha altres compositors amb personatges més propers?
M.J.S.
Sí. Per exemple, Puccini coneixia molt l'emotivitat femenina i la seva manera de sentir. Però el que escriu Verdi són grans històries d'amor, amb aquests llibrets enrevessats en què el sentit teatral s'entén poc, però en què la música és meravellosa. És difícil identificar-me amb Verdi perquè tinc un caràcter poc heroic: jo sóc més alegre i divertida.

B.C. Com et planteges que pot evolucionar la teva carrera? Potser hi haurà un gir cap a papers més dramàtics?
M.J.S.
En realitat, jo estic fent el repertori just. No sé com anirà canviant la meva veu, però no m'agrada anar fent salts mortals. Estic còmoda on sóc: òpera italiana, verisme, Verdi, Puccini ... La meva veu comença a madurar ara i això ho he de consolidar, almenys durant cinc o sis anys. Després, no sé què pot passar, però no crec que vagi a passar-me a rols superdramàtics.

Més, sobre...: entrevistes , ópera
Últimes Notícies