La favorite
Piano

Marc Heredia: “Quan toco Schubert, l’important ha de ser Schubert, no jo”

Dijous 16 Novembre 2017

Marc Heredia és un dels joves valors del piano a Catalunya, com a solista i també com a integrant del Trio Fortuny, una formació de cambra de creixent projecció. Format entre Barcelona, Madrid i Basilea, actualment fa concerts arreu Espanya, combinats amb viatges internacionals. El pròxim 17 de novembre actua al Jardí dels Tarongers, amb un programa dedicat a Schubert i Liszt.

Barcelona Clàssica:  És cert que vas començar a tocar el piano amb 3 anys?
Marc Heredia:
La veritat és que era tan petit que no me’n recordo. A la meva mare li agrada molt la música, així que em van apuntar a classes d’iniciació musical. Al cap de pocs mesos, vaig començar amb el piano.  M’agradava l’instrument i m’ho passava molt bé.

B.C. Llavors, quins són els teus primers records amb el piano?
M.H.
Recordo estar a classe i, com passa amb molts nens, no arribar als pedals. També recordo que m’agradava treure coses d’oïda. Era com un repte tocar les cançons que sentia per tot arreu.

B.C. És habitual que hi hagi professors que influeixen de forma important a un pianista. També ha estat el teu cas?
M.H.
Em vam saber tractar amb mà esquerra. Jo vaig entrar al Conservatori del Liceu per fer el Grau Superior amb 16 anys. Era dels estudiants més joves, estava en plena adolescència i havia de compatibilitzar la música amb el batxillerat. El meu professor era Cecilio Tieles i em va saber entendre.

B.C. Però ja tenies clar que et dedicaries a la música...
M.H.
Molt clar. Quan encara estava a estudiant Secundària, recordo intentar acabar-ho tot molt ràpid per poder marxar al conservatori. No és que tingués cap problema acadèmic, però ja sabia que el que més m’interessava era el piano.

B.C. Què vas fer quan vas acabar el Grau Superior?
M.H.
Vaig fer les proves d’accés a l’Escola Superior de Música Reina Sofia i hi vaig estar quatre anys estudiant a Madrid. Segurament, en l'àmbit musical, ha estat el canvi més important a la meva vida. Jo només era un nen de 20 anys i vaig al·lucinar molt. Em parlaven de coses que no havia sentit mai. El meu professor era Dimitri Bashkirov, una estrella del piano del segle XX. El ritme de les classes era brutal: a Barcelona potser feia una hora de classe del meu instrument a la setmana i allà tenia 3 i 4 hores amb Bashkirov i altres tantes amb els assistents, que van ser el Claudio Martínez durant dos anys i Denis Lossev, altres dos anys. Però també era increïble l’ambient i el nivell de la resta dels companys. Els hi demanava que m’escoltessin per a aprendre més.

B.C. Com va començar la teva carrera professional?
M.H.
No sé dir un moment concret on comencés de forma seriosa. De fet, jo ja feia concerts abans de marxar a Madrid i ja des de llavors m’ho prenia seriosament, que és el que s’ha de fer sempre que se surt a l’escenari.

B.C. Hi ha hagut algun moment que et marqués especialment?
M.H.
Em va fer molta il·lusió tocar al Palau de la Música i també a L’Auditori amb la JONC. Però també m’hi he sentit molt bé a altres concerts més petits, a pobles o festivals d’estiu. El cert és que jo no tinc fites en pla “he de tocar aquí”. El que m’importa és el resultat: m’agrada fer bona música en bones sales i amb bons instruments.
 
B.C. No suposa aquesta visió tan “pura” de la música renunciar a la part de marketing que també hi ha a la carrera dels músics?
M.H.
És que de vegades els músics ens oblidem que som intèrprets. Quan toco Schubert, l’important ha de ser Schubert, no jo. Dit això, pel que fa al marketing, jo no m’hi he trobat mai i, des de fora, és molt fàcil dir que no m’agrada.

B.C. Et sents més proper a determinats compositors?
M.H.
Diria que hi ha compositors amb música que sento més propera a la meva naturalesa d’intèrpret. Dit això, els meus interessos han anat canviant. Fa uns anys estava molt centrat en el pianisme romàntic. Ara, em sento més còmode amb un altre tipus de música: Schubert, Beethoven, el Brahms dels Intermezzos... Tot i que segueixo tocant Liszt i tot allò que ja havia explorat prèviament.

B.C. L’any 2015 vas ser finalista del Concurs Maria Canals. Han estat els concursos importants per a la teva carrera?
M.H.
És curiós, perquè, fora de la música, sóc una persona molt competitiva: fent esports o jugant a un joc de taula, sempre vull guanyar. Però a la música, la competició no m’agrada. Vaig fer alguns concursos abans de marxar a Madrid i altres, com el Maria Canals, després. El Maria Canals és un concurs fantàstic i em vam tractar molt bé. Però, en general, en els concursos, no m’hi sento còmode. En un concert normal, el públic ve a escoltar i a gaudir, però en un concurs, vénen a jutjar.

B.C. Penses impulsar la teva experiència internacional?
M.H.
A l’estranger hi he estat tocant a Suïssa, on vaig estar estudiant un màster de dos anys, i a Itàlia. I fa poc he tornat d’Algèria, on he estat tocant amb el Trio Fortuny. Ha estat una experiència molt xocant: el públic estava entregat. Semblava un concert de rock!

B.C. És important per a tu la música de cambra?
M.H.
No faig distincions entre tocar com a solista, cambra o orquestra.  El projecte del trio que formem amb Joel Bardolet i Pau Codina m’agrada molt: tenim una mirada similar a la partitura. És el que deia abans: bona música a bones sales i amb bons músics.

Més, sobre...: entrevistes , piano
Últimes Notícies