opera

'Tristan und Isolde': l'atracció fatal que va canviar la història de la música

Dilluns 27 Novembre 2017

El Gran Teatre del Liceu presenta, del 28 de novembre al 15 de desembre, una impactant producció de la que possiblement és l'obra més significativa de Richard Wagner: Tristan und Isolde. Es tracta d'una òpera en tres actes amb llibret del mateix Wagner, basat en una narració de l'escriptor medieval Gottfried von Strassburg, composta al seu torn a partir de llegendes transmeses en francès per Thomas de Bretanya. Escrita entre 1857 i 1859, es va estrenar al teatre de la cort de Munic el 10 de juny de 1865 i va arribar a Espanya el 8 de novembre de 1899 (és a dir, 34 anys més tard) amb una primera representació al Gran Teatre del Liceu. L'obra s'ha posat en escena 171 vegades al Liceu.

Aquestes són les raons per les quals l'obra és un dels imprescindibles de la temporada a Barcelona:

Un repartiment estel·lar

El cast és possiblement el millor a què es pot aspirar actualment per a aquesta obra.  L'encapçalen l'extraordinària soprano sueca Iréne Theorin en el paper d'Isolde i el magnífic heldentenor Stefan Vinke com Tristan. Tots dos, especialistes en els papers dramàtics de les òperes de Wagner, ja han aconseguit grans èxits en temporades recents, com la interpretació dels rols de Brünnhilde i Siegfried a Der Ring des Nibelungen.

Completen aquest fantàstic cast, en els seus papers principals, el baix Albert Dohmen com Marke, rei de Cornualla; el baríton Greer Grimsley en el paper de Kurwenal, amic de Tristan; Francisco Vas com Melot, fals amic de Tristan; i la mezzosoprano Sarah Connolly en el paper de Brangäne, servent i dama de companyia d'Isolde. Serà aquest últim personatge el que lliurarà als dos protagonistes principals el filtre d'amor que desencadenarà el seu amor incontenible.

Una orquestra que aposta per Wagner com a emblema

La direcció musical és de Josep Pons. Cal esperar un gran nivell de l'Orquestra del Liceu, després de l'èxit de les representacions de la Tetralogia en les últimes temporades, que Pons ha seguit treballant en concerts i recitals. I, pel que fa al cor, com és habitual, la direcció recau en Conxita Garcia.

Una producció senzilla però, alhora, espectacular

La producció és de l'Òpera de Lió, amb direcció d'escena d'Àlex Ollé, de La Fura dels Baus. Només hi ha un element central, però aquest és espectacular: es tracta d'una enorme esfera de 5,2 tones que penja sobre l'escenari i que, segons Ollé, té diferents significats. En el primer acte, és una gran lluna que il·lumina el viatge del vaixell que transporta Tristany i Isolda cap a la seva nova vida, ell com a cavaller predilecte del rei Marke de Cornualla, encarregat de missions polítiques tan delicades com la recerca d'una nova reina per seu país; ella, com a princesa doblement humiliada, després que Tristany hagi matat en combat al seu promès i que, en lloc de reclamar-per a ell, prefereixi cedir-la com a esposa al seu ancià oncle.

En l'acte segon, l'esfera s'obre i es converteix en el castell del rei Marke. Ens recorda al búnquer de Quartett, l'òpera dirigida també per Alex Ollé la passada temporada. Finalment, en el tercer acte, simbolitza el pes que ha de suportar Tristán pel seu passat i que només podrà redimir a través del seu tràgic final.

​Una gran història d'amor i mort

Per compondre aquesta obra Richard Wagner no només es va basar en la filosofia d'Arthur Schopenhauer, substrat de bona part de les seves obres de maduresa, sinó també en experiències personals. Mentre componia Tristan und Isolde, el músic es va sentir tremendament atret per Mathilde von Wesendonck, l'esposa del seu mecenes Otto von Wesendonck, que li havia cedit la casa on s'allotjava, sense que el músic demostrés molts escrúpols ni cap a ell ni cap al seu pròpia esposa Minna. Wagner va considerar que, com ell no havia pogut tenir la felicitat d'un amor total com imaginava, escriuria per a la posteritat una obra que reflectís el sentiment de l'amor en la plenitud absoluta.

Mathilde no va voler mai assistir a cap representació de Tristan und Isolde fins que, mort Wagner, es va fer una primera funció al teatre dissenyat pel compositor a Bayreuth. En acabar, Mathilde dir: "Isolde sóc jo". Amb aquesta frase, es compleix el que volia reflectir Wagner en aquesta òpera: "l'amor de dos amants més enllà de la mort": Eros i Tanatos.

Una revolució en la història de la música

Des del punt de vista musical, Tristan und Isolde va significar un trencament de l'statu quo musical que prevalia fins aquell moment. Podem dir que es tracta d'una "òpera frontissa": és el nexe d'unió entre un abans i un després en la concepció de la música. Fins a aquest moment, el sistema tonal de la música es considerava immutable per tots: músics, cantants, crítics, institucions musicals i fins públic. Però Wagner va introduir fluctuacions en la tonalitat en el famós i extens duo del segon acte i això va obrir les portes als compositors posteriors a la possibilitat d'utilitzar combinacions sonores no estudiades anteriorment a la música occidental.
 
És clar, que alguns compositors i directors musicals han considerat que aquest canvi no és totalment una innovació atribuïble a Wagner, sinó que és un semiplagi de la simfonia dramàtica Romeu i Julieta, del compositor francès Hector Berlioz. En tot cas, sigui com a innovació o semiplagi, Tristan und Isolde va significar, indubtablement, una gran transformació en la història de la música, i la va fer, si és possible, millor i més bella.

Una influència fonamental per a tota la cultura actual

La simbiosi de la música de Wagner i l'Eros / Tanatos han tingut una influència considerable i notable en la cultura actual i, especialment, en el cinema. Apuntem només dos breus exemples, un ja antic i un altre més modern. A la memorable pel·lícula de Hitchcock Vertígen, de l'any 1958, protagonitzada pel duo James Stewart i Kim Novack, el responsable del soundtrack Bernard Herrmann va reconèixer explícitament aquesta influència. I també aquest seria el cas de Titanic (1997), amb banda sonora de James Horner. Escolteu la música d'aquestes dues pel·lícules i podran comprovar-ho.

Tanquem l'article amb un vídeo de la gran Iréne Theorin cantant l'última ària de l'obra: el cèlebre Mild und Liese.

 

Més, sobre...: ópera , richard wagner
Últimes Notícies