Robert King és un dels grans directors d'orquestra britànics del nostre temps i un dels màxims especialistes mundials en música antiga. El 1980, sent encara estudiant de la Universitat de Cambridge, va fundar The King 's Consort, una formació d'orquestra i cor per recuperar la sonoritat de la música barroca amb instruments i criteris de l'època. Des de llavors, The King 's Consort ha viatjat per tot el món, ha enregistrat més de 100 discos i ha venut més d'un milió de CD.

A més, Robert King ha estat director convidat de nombroses orquestres internacionals i ha col·laborat amb cineastes en la creació de bandes sonores d'èxits de Hollywood, com El regne dels cels, Les cròniques de Nàrnia, Pirates del Carib o El codi Da Vinci. En Shrek 2, ell és qui toca el clavicordi que sona en diversos moments del film.

A Catalunya, Robert King és conegut per diverses visites a les sales de concerts del país (l'última va ser a la tardor de 2014, amb una versió concert de Dido i Enees que va omplir de gom a gom l'Auditori). Així mateix, els habituals dels concerts participatius d'El Messies, organitzats per l'Obra Social “la Caixa”, el recordaran com el director de l'edició de 2011 a Barcelona. Amb tot aquest bagatge, la Federació Catalana d'Entitats Corals va comptar amb ell per impartir una masterclass de direcció coral durant el mes de juliol de 2015. Robert King va treballar intensament durant una setmana amb un grup de cinc alumnes de direcció i un cor format per una vintena de voluntaris aficionats al cant coral. Així ens explicava el propi Robert King com entén la direcció coral.

Barcelona Clàssica: Has estat una setmana treballant amb directors de cor amb formació, trajectòria i experiència diversa. Què ha estat el més difícil d'aprendre per a tots ells?
Robert King: El més difícil d'aprendre per a un director de cor és també el més important d'aconseguir: la capacitat de comunicació. El director és el comunicador de la música. Les notes les tens: estan escrites. Però a la música cal donar-li inspiració i, sobretot, direcció. I, per aconseguir això, hi ha moltes tècniques. Això és el que hem treballat en el curs.

B.C. I quines són aquestes tècniques per aconseguir “comunicar” amb la música?
R.K. El domini tècnic i la precisió són bàsics, però, possiblement. el més important en direcció coral és la comunicació. Això no té a veure amb dir moltes coses: de fet, parlar massa no és música. És més fàcil expressar-se amb el gest i, amb ell, donar forma a la música.

B.C. Com és el director de cor ideal?
R.K. En el fons, el director és un servent del compositor. Ha de ser el mitjà pel qual el compositor arriba als músics. I això vol dir que no hi ha d'haver lloc per a l'ego personal. Claredat, definició, precisió, humilitat: això és el que ha de tenir el director. Però hi ha més. A més d'intèrpret del compositor, un director ha de ser un bon psicòleg per aconseguir treure el millor dels músics. I, d'altra banda, també ha de tenir mentalitat d'enginyer per detectar on són els problemes i solucionar-los. Així que un director ha d'assumir tres rols: intèrpret, psicòleg i enginyer.

B.C. I què és el més difícil d'ensenyar en direcció coral?
R.K. Doncs el més difícil també és el més important. És fonamental ser clar amb el gest, tant en el moviment de les mans com en el del cos. I la mateixa claredat és necessària en l'ús la paraula. Un director ha de ser clar en l'expressió, i la claredat comença ja en el pensament, abans de traslladar-se al gest. Els grans directors no diuen gairebé res, però l'energia dels seus gestos és extraordinària.

B.C. Avui dia, els cors del Regne Unit són considerats com els millors del món. Com han aconseguit aquest nivell?
R.K. Moltes gràcies! La veritat és que tenim molta sort. Hi ha una tradició històrica enorme, de més de dos-cents anys, amb institucions que tenen els seus propis cors, com catedrals, escoles, etc. Però a tot Europa estan succeint coses extraordinàries en el cant coral. Mira a Escandinàvia. Mira a Alemanya o Itàlia. També aquí, a Catalunya. I, a França, el que està passant és meravellós: fa 30 anys, no hi havia res, però algunes persones amb grans coneixements van començar a treballar amb cors i ara hi ha un nivell molt bo. En el fons, a dirigir cors s'aprèn fent-ho. És com tocar el violí: pots llegir tots els llibres sobre com tocar-lo, però només aprendràs provant-ho tu mateix i veient com es fa.
B.C. Quins cors destaquen a Catalunya?
R.K. El Cor de Cambra del Palau és fantàstic. Fan un treball sorprenent i estan reconeguts com un dels millors del món. També és fantàstic el treball que fa “la Caixa” amb els Messies participatius. Cal agrair-los que hagin inventat aquest concepte i que l'hagin obert a tothom. Han aconseguit demostrar que la música és veritablement inclusiva, perquè la música és l'únic llenguatge que totes les persones del món són capaços d'entendre i amb el qual totes es poden expressar.

B.C. Hi ha relació entre aquest auge dels cors i la tornada a la música del Renaixement i el Barroc que estem vivint en els últims anys?
R.K. Sí, és clar. Però no només és un retorn a l'antic. En el repertori d'un cor avui pot estar Bach i també la peça més moderna, escrita per un compositor ahir mateix. Gràcies a l'auge del cant coral, hem augmentat el repertori i ara podem incloure-ho tot.

B.C. Esperem no posar-te en cap compromís si preguntem quin és el teu compositor favorit …
R.K. No és en absolut una pregunta difícil. I tant que és Bach! Hi ha els diferents compositors de les diferents èpoques, que et poden agradar més o menys, i després hi ha el més gran de tots ells, que és Bach. No només és la meva opinió: també diuen el mateix la gran majoria de directors d'avui. Bach ho té absolutament tot i fa que sembli fàcil el que no ho és en absolut. Com més treballes amb la seva música, més t'agrada.

B.C. Després del redescobriment de Bach i de la música antiga, què vindrà?
R.K. No ho sé. Si ho sabés, ho estaria fent ja! Però crec que hi ha compositors que necessiten ser redescoberts. Mendelssohn, per exemple, és un compositor molt maltractat a força de males interpretacions. A més, l'ha perjudicat que part de la crítica vulgui descriure-ho com un predecessor de Bruckner, i això no és just, perquè l'obra d'un músic no es deu als que vénen darrere, sinó als que han estat per davant. A Mendelssohn cal valorar-per l'herència que va rebre i el que va fer amb ella, però no pel que va significar per a altres músics posteriors. I Mendelssohn va ser qui va posar de nou de moda a Bach!

Imatge de portada: Keith Saunders