B.C. Quins són els teus primers records al piano?
Ignasi Cambra: Diria que veure tocar al piano al meu germà gran. Ma mare tenia un piano a casa i el meu germà hi tocava, sovint després de sopar.

B.C. I quan vas decidir, o van decidir, començar a estudiar piano?
I.C. Tindria 6 o 7 anys. Però mai no he tingut un moment en que se’m revelés que la música havia de ser la meva vida. Ni amb això ni amb res. Jo faig el que em ve de gust en cada moment.

B.C. I com vas evolucionar cap a una carrera de músic professional?
I.C. Jo anava al Liceu Francès i allà es feia piano. Jo m’ho prenia molt seriosament, tot i que no m’ho plantejava com que era allò al que m’hi volia dedicar. Quan vaig acabar el batxillerat, vaig fer les proves per entrar a ESADE i estudiar Enginyeria Informàtica. Però, a la vegada, com que havia estat fent un curs d’estiu a Indiana, als Estats Units, vaig fer les proves per estudiar el grau de piano allà. Pensava que no m’agafarien, però si ho van fer i a més em van donar una beca. A ESADE em van dir que em reservaven la plaça pel curs següent, així que vaig pensar que no perdria res si ho intentava. I vaig marxar a Amèrica.

B.C. Què n’has après dels diferents llocs on has estat estudiant?
I.C. He estat a centres molt diferents. La Universitat  d'Indiana sempre surt als rànkings entre les millors escoles de música dels EUA, per davant de la Juilliard. A més, ofereix la típica experiència de campus americà, que la Juilliard no té, perquè està al bell mig de Nova York. A Indiana, sigui el que sigui el que t’interessi, i no cal que sigui de música, ho pots estudiar. Jo vaig fer pràcticament tota la carrera d’Empresarials, i també vaig aprendre matemàtiques, filosofia… Mentre mantinguis els continguts bàsics que et demana la teva carrera principal, cada curs pots fer moltes assignatures diferents. I això, amb 17 anys, quan tens tant per aprendre, és fantàstic.

B.C. I en l’àmbit musical?
I.C. També. Era la meva primera experiència d’ensenyament universitari, la primera vegada que treballava segons quines obres del repertori, i va ser fonamental per a tenir un primer concepte de com interpretar-les.

B.C. Com et van influir els altres centres on vas estudiar?
I.C. Dins del mateix campus de la Universitat d’ Indiana hi havia un estudi de música que dirigia el pianista georgià Alexander Toradze, amb molt pocs alumnes, per treballar de manera molt personalitzada. Pràcticament em va convèncer ell, perquè jo no tenia clar com seguir: “Vine, que ens ho passarem bé”, em va dir. I va representar una diferència. Vaig aprendre molt i vaig conèixer personalitats com Valéry Gergiev. Va arribar un moment que estava tocant a llocs d’un nivell que mai no m’hauria imaginat.

B.C. I l’experiència a la famosa Escola Juilliard?
I.C. Vaig aconseguir una beca de “la Caixa” i Alexander Toradze em va aconsellar utilitzar-la per fer un màster en aquest centre. Em vam acceptar. Se que es parla molt de que és un ambient molt competitiu, però jo no ho vaig viure així, ni molt menys. També és veritat que en aquella època viatjava molt i pràcticament no estava un mes sencer al centre.

B.C. La teva carrera professional ha estat més centrada a l’Estat espanyol o a sales internacionals?
I.C. Mentre estudiava als EUA, anava i venia bastant. Alguna vegada venia de Nova York només per fer-hi un recital. Jo diria que ha estat bastant repartit, però tampoc no m’ho plantejo. Les coses han anat venint i jo hi he anat treballant.

B.C. Has treballat estretament amb personalitats musicals com Valéry Gergiev o Maria Joao Pires. Diries que aquests grans músics tenen característiques comunes?
I.C. Jo crec que tots els músics tenen una gran capacitat de treball. Gergiev no para! És com si el dia, per ell, tingués 27 hores en comptes de 24. Toca cada dia i, si no, prepara alguna peça. És capaç de tocar alguna cosa amb l’orquestra pràcticament sense assajar, perquè confia moltíssim en el seus músics. Maria Joao Pires també és una persona amb gran capacitat de treball, sobre tot perquè té una gran dificultat pel piano: les seves mans són petitíssimes! I és increïble com toca com toca i fa el repertori que fa amb aquesta mancança. Però, en la manera d’entendre la vida i la música, Valéry Gergiev i Maria Joao Pires són personalitats totalment diferents. A la Maria Joao, com ella ha reconegut moltes vegades, no li agrada fer concerts. Li estressa, ho passa malament cada vegada que surt a l’escenari; és com una relació d’amor-odi. Ella, si pogués, seria transparent. En canvi, Gergiev entén el seu rol a la música com a director i vol que les coses es vegin i surtin als mitjans.

B.C. Qui dels dos ha estat més important a la teva trajectòria?
I.C. Amb Gergiev ens veiem sovint, sempre que podem, però diria que la relació personal la tinc amb Maria Joao. Però ella no fa classes; t’ensenya convivint amb ella. T’escolta, et dona opinions. Aprens, no només de la música, sinó també de la vida.

B.C. Quines expectatives tens del concert a L’Auditori?
I.C. Actuo a Barcelona, a casa meva, amb un concert de Mozart que conec molt bé. Diria que el màxim al que aspiro és a passar-m’ho bé, i és una aspiració alta. M’agrada molt tocar Mozart: és increïble com va poder fer el que va fer amb el poc temps que va viure i els pocs recursos musicals que hi havia a la seva època. Vull dir, músics posteriors com Chopin, Prokófiev o Rachmaninov han fet coses fabuloses, però tenien molts més recursos musicals al seu abans. Personalment, Mozart i el primer Beethoven són la meva música favorita. Si, per exemple, escoltes la Sonata Opus II número 2 de Beethoven i després sents les últimes sonates de Schubert, veus que tot el que va dir Schubert en aquelles obres Beethoven ja ho sabia… molt temps abans i quan era encara molt jove!

B.C. En quins futurs projectes estàs treballant?
I.C. Tinc un disc gravat, però no m’agrada dir que l’estic editant perquè, quan escolto el que gravo, si per mi fos, tornaria a l’estudi! Està dedicat als Impromptus de Schubert i Chopin. Són un tipus d’obres que, dins de la complexitat d’aquests compositors, busquen la simplicitat. I també estic amb un projecte dels poemes de les estacions de Txaikovski. Vull treballar-los bé. Farem un concert amb Ibercamera a Girona i després, ja veurem com acaba.