Don Quixot
Orquestra

Mahler i Parra: confluència de dues cosmovisions

Dimecres 16 Maig 2018

El proper dissabte 19 de maig a les 19h i el diumenge 20 a les 11h es podrà sentir, a L’Auditori, un dels concerts amb més ganxo de la temporada per a aquells qui tenim les oïdes acostumades a les dissonàncies. La confluència de Gustav Mahler i Hèctor Parra ens aproximarà a dues cosmovisions molt diferents però, alhora, complementàries, de la mà de l’OBC i l’Ensemble Intercontemporaine.

Des de l’any passat, que Kazushi Ono, el director titular de l’OBC, té la voluntat de treure a la llum tot un món que va transformar la música de Gustav Mahler (1860-1911). És l’univers Des Knaben Wunderhorn (El corn màgic del xicot), un recull de cançons antigues recopilades a la primera dècada de 1800 per Clemens Brentano –de qui l’autor de La mort a Venècia, llibre dedicat a Mahler, en parla molt al seu Doktor Faustus- i Achim von Arnim, que van servir d’inspiració per a diverses composicions del geni austríac que, durant vint anys, va reflexionar musicalment sobre aquesta història popular.

La Quarta de Mahler és la primera simfonia del compositor que es va interpretar a Barcelona, dirigida per Pau Casals el 1924, i la primera que inclou una única veu solista al costat de l’orquestra. Una soprano entona “Himmlische das Leben” (“La vida celestial”), que presenta una visió del cel d’aquest Knaben (nen), concretament el cinquè Lied de la sèrie. La composició de la simfonia va ser coetània a l’època en què Mahler fou nomenat director de l’orquestra més important del món, la Wiener Philharmoniker, però els orígens es troben en una peça de 1892, Himmlische das Leben, que va resultar ser el final de la Quarta Simfonia –el músic ja havia intentat que formés part de la tercera, però ho va desestimar perquè estilísticament no li encaixava. Ara, amb la Quarta, se li presentava un repte: evitar el problema de l’anticlímax que podia produir la peça enmig o al final d’una obra de grans dimensions. La cançó, per tant, havia de ser una conclusió de tot el que s’havia sentit anteriorment. Per tant, l’abast de la nova simfonia havia de ser modest, cosa que no resultava pas un desafiament menor que fer-la grandiloqüent i extravagant com la Segona o la Tercera. La senzillesa és un bé molt preuat en una composició i la modèstia una condició indispensable per als grans genis.

L’obra està estructurada en quatre moviments. Quan arribem a la cadència llargament dilatada amb la qual acaba el moviment lent (en forma de doble variació), estem preparats musicalment i espiritual per a la innocència –musical i espiritual- de la cançó que segueix a continuació. El programa poètic interior de l’obra, un viatge des de la sofisticació a un estat de simplicitat, se’ns explica clarament per l’evolució dels primers tres moviments, amb elements purament musicals, com li hauria agradat a Hanslick. El que havia de ser una conclusió, les paraules de Des Knaben, resulta ser, finalment, una constatació de tot allò precedent.

Mahler vol transmetre com un nen veu el cel i el Paradís, i ho fa repetint, d’entrada, una progressi existent s tsrograssicom un nen veu el cel i lment, una constataci El recurs d'ariacit menor que fer-la grandiloqipista es trobó de tonalitats existents al llarg dels tres primers moviments. “Das himmlische Leben” comença firmament en la tonalitat mare de Sol Major que denota la simfonia, i aviat la cançó assoleix el Mi Major quan la soprano canta la música del cel. I allí acaba, suaument, en les profunditats de l’orquestra. Només l’arpa i les cordes baixes poden tocar el Mi greu amb el qual aquesta música d’innocència mor pacíficament. El lirisme és exquisit i és propera, en quant a estil, a Mozart i Schubert, i, d’altra banda, molt llunyana a les composicions que la precedeixen i la succeeixen.

El text del Lied fa gala dels plaers gastronòmics del cel. Els àngels es mostren alegres: “Wir tanzen und springen/Wir hüpfen und singen” (“ballem i brinquem,/ saltem i cantem”), i Sant Lluc, Sant Pere i Sant Joan, així com Santa Úrsula, s’adhereixen a Santa Cecília i tots els seus parents per formar un conjunt musical, veus angèliques que desperten els sentits per a que tot reneixi amb alegria. Perquè “Kein’ Musik ist ja nicht auf Erden/Die unsrer verglichen kann werden” (“Cap música terrenal/ pot comparar-se amb la nostra”). En cloure’s en Mi Major, la simfonia més curta de Mahler revela que aquesta és la tonalitat “del Paradís”. Mentre que en el gruix de la simfonia notem un caràcter animat i alegre, fins i tot desenfadat, la coda és tranquil·la i plena de serenor: el més enllà ens crida.

L’Ensemble Intercontemporaine de París és el grup de música contemporània més important del món. Acaba de celebrar el 40è aniversari, gairebé mig segle dedicat a projectes multidisciplinars associant música i dansa, cinema, òpera, teatre o arts plàstiques. Com diuen ells mateixos, “cada projecte és una aventura que amplia els horitzons de la creació”. L’ensemble vol fomentar la curiositat i l’escolta de la música de nova creació a gent de totes les edats i condicions. En aquest cas, acompanyarà l’OBC per interpretar una obra d’Hèctor Parra que és una estrena mundial absoluta, Inscape, obra pensada des de L’Auditori en col·laboració amb l’IRCAM, que també es realitzarà amb la Filharmònica de Colònia i l’Orquestra Nacional de l’Île.

Parra proposa “un viatge verament realista” basat en el film Interstellar. Aquesta obra resulta un retorn a la física, un viatge per un forat negre i la sortida per un warm hole, en un forat de cuc en un univers nou, dodecaèdric i multiconnex, proposat a principis del 2000 per Jean-Pièrre Luminet. El repte rau en com fer que la música pugui fer viure la situació psicoacústica de penetrar el forat negre. Tot l’espai vibrarà durant mitja hora, viatjant per dins de les colossals forces còsmiques, on l’energia material que hi ha corba l’espai-temps d’una manera inimaginable, així com la llum, que es corba amb il·lusions òptiques fetes amb el so per fer sentir al públic la il·lusió d’estar girant.

Inscape és una obra per a ensemble de 16 solistes, gran orquestra i electrònica que més de 30 minuts que ens conduirà a aquest viatge multisensorial als límits del món conegut i el que se’ns presenta virtualment. Finalment, un viatge utòpic que segueix les teories de física relativista de Luminet, que afirma: “L’astre, que va ser llum, ha esdevingut obscur, silenciós, insondable. Una vegada creuat el seu horitzó, és la caiguda interminable cap a un centre sense fons”. I afegeix que no hi pot haver un final absolut, “no hi ha cura per al vertigen” i “el cel, ple de fosca energia, es torna aterridor per la seva transparència”. 

D’una banda, se’ns presenta l’univers de Mahler, el de l’infant, el que ja no som i ens mirem amb tendresa perquè hem sigut; el del Bon Salvatge, pur i innocent. Un món introspectiu, diferent a l’obertura que ens planteja Parra, ja que, “Podríem ser nosaltres la projecció hologràfica d’una realitat més profunda codificada en els límits de l’univers?”. Sens dubte, un espectacle corprenedor en què el món, de la mà de Kazushi Ono, es contraurà i es dilatarà.

Per més informació, cliqueu aquí.

Foto 1: 'Inscape', pàgina 168, Hèctor Parra|Durand/Universal Music Publishing Classical
Foto 2: Parra, Luminet i Goepfer a l’IRCAM|Foto: J.L. Besada

Últimes Notícies