El passat dijous 31 de maig es va presentar en roda de premsa Manon Lescaut, l’apassionada òpera de Puccini que s’estrena el dia 7 al Gran Teatre del Liceu i es podrà sentir fins el dia 22. Liderada per la directora artística del Liceu, Christina Scheppelmann, la cita va reunir Davide Livermore (direcció artística), Emmanuel Villaume (direcció musical), Gregory Kunde i Jorge de León (Des Grieux) i Maria Pia Piscitelli (Manon Lescaut).
El dia 7 de juny s'estrena el primer gran èxit de Giacomo Puccini, Manon Lescaut, al Gran Teatre del Liceu. Aquesta òpera verista està basada en una obra literària de l'Abbé Prévost de 1731 que va resultar ser molt polèmica, justament, perquè presenta Manon com una
femme fatale materialista, egoista i consentida que tindrà un tràgic final a causa dels seus capricis. La història va suscitar moltes versions en altres gèneres, com és el cas de la
Manon de Massenet, que, estrenada el 1884, se situava com un gran exemplar de la
grand opéra francesa. Puccini va sentir una gran atracció per aquest personatge, que seria el preludi de les grans heroïnes de les seves futures òperes, i diria que “Massenet la va concebre com un francès amb maquillatge i minuets, mentre que ell la veia com un italià, amb passió desesperada” .
La versió de
Davide Livermore situa l'acció en a mitjans del segle XX amb una clara referència a l’Ellis Island, que va ser, des del segle XIX, el punt d'inspecció legal i mèdica dels immigrants que arribaven als Estats Units via marítima. El director, que debuta al Liceu, reconeix estar molt integrat amb l'equip del Liceu, que ha declarat ser “molt professional”. Livermore considera que Manon Lescaut és una obra mestra perquè “Puccini, en realitat, és un veritable cineasta que construeix una partitura tan perfecta que desgrana una música
tan perfecta que s'explica per si sola”.
Puccini va compondre l'obra el 1892, època de grans migracions entre Europa i els Estats Units, situació similar a les actuals migracions Àfrica-Europa. “Molts moriran en el camí (com ara) i Manon morirà en el fals desert de Louisiana, per aquell temps colònia encara francesa, «Sola, perduta, abbandonata»”, comentava el director, que ha situat la producció a 1954. Veiem la història a través dels records de Des Grieux, que torna al desert (que serà el desert de la seva ànima) i allà repassa els últims dies de la seva vida que, als seus 80 anys, ja veu que s'està acabant. El que fa Des Grieux és reescriure la seva vida, però en el fons és un
Je ne regrette rien com la famosa cançó francesa popularitzada per la gran Edith Piaf el 1956. També destaca que, tot i situar la història en la dècada dels cinquanta, manté la vestimenta de l'època original de l'òpera, cosa que no li sembla en cap cas incompatible amb el desplaçament temporal.
Livermore també va observar que el famós “Intermezzo” de l'obra l'ha passat al final del tercer acte en lloc de fer-ho al final del segon, “cosa que no va poder fer-se a Nàpols”, ja que, argumentava, queda al marge de la història -en realitat, relata el viatge a Le Havre de Manon, i Livermore el situa en el viatge cap a Estats Units.
Finalment, es va plantejar si “és veritablement lliure Manon per decidir si viu amb Geronte de Ravoir?, Ho fa per diners?, És xantatge, prostitució o una repetició de la situació de Violetta a
La traviata?”.
La visió del director musical francès,
Emmanuel Villaume, un altre debutant al nostre teatre, és que la producció de Livermore “funciona bé per a l'orquestra, cosa que no sempre passa”. Pel que fa al compositor, considera que no ha estat prou reconegut al llarg de la història, i veu Manon Lescaut com una obra del jove Puccini que explica uns sentiments que esclataran en obres posteriors. “Encara que possiblement Turandot sigui més coneguda, Manon és una òpera perfecta però de molta dificultat per als cantants”.
La intervenció del tenor nord-americà
Gregory Kunde, que encapçalarà el paper de Renato Des Grieux, va començar amb una confessió. Si bé la conegudíssima
La bohème era la seva òpera preferida de Puccini, ara ho és
Manon Lescaut, “perquè transmet tal nivell de passió i emocions que li fan saltar les llàgrimes quan la interpreta”. Malgrat les dificultats per cantar-la, creu s'anirà interpretant cada vegada més. Transmet una gran emotivitat i té una evident connexió amb
La bohème “per l’enamorament irresistible entre els duos protagonistes Manon-Des Grieux i Mimì-Rodolfo, respectivament”. Finalment, va donar les gràcies a Scheppelmann per haver-lo escollit “en aquest fantàstic cast per a una peça genial”.
L'heroïna femenina va ser representada per la soprano italiana
Maria Pia Piscitelli, que considera que el seu paper és el d'un personatge en evolució que passa d'un cant fresc i de coloratura a un de profund i més central, incorporant aguts que donen emoció i sensualitat. Recorda que Manon, encara que està enamorada de Des Grieux, viu una relació amb Geronte de Ravoir, un home molt més gran que ella però que li ofereix luxe, diners però no passió. Però “Manon és una víctima del destí?. Absolutament no”. De fet, veu moltes Manon actualment i creu que n’hi haurà en el futur. Segons la cantant, “en el fons, la situació resulta ser una denúncia social que també es dóna ara pel maltractament que reben moltes dones, especialment immigrants”. En canvi, en la seva relació amb Des Grieux, Manon és una dona que sedueix cerebralment i al qual, en el fons, convertirà en el seu presoner. En definitiva, “una òpera de denúncia social i de protesta que afecta la sensibilitat de l'espectador i fa pensar”.
L'últim a intervenir va ser el tenor tenerifeny
Jorge de Leon que, juntament amb Kunde i Rafael Dávila, s'intercala en el paper de Des Grieux. Considera que es tracta d'una gran producció i confessa que preferia debutar en aquest paper abans que en
Otello, “tot i que Manon transcendeix el desànim ja que si bé comença amb certa alegria, al final arriben les llàgrimes”. Respecte a Des Grieux, creu que “el personatge necessita tanta passió i esquinçament que pot destrossar la veu per la necessitat d'implicar-se plenament en aquest esquinçament”.
Foto 1:
Manon Lescaut | Laura Ferrari
Foto 2:
Manon Lescaut | Laura Ferrari
