Òpera

Barcelona ja té el Club Wagner

11-06-2018

Al carrer València, entre Enric Granados i Balmes, s’aixeca un temple en un sobresoterrani que no professa una idolatria, com molts tendirien a pensar, sinó un respecte i un profund entusiasme per la figura d’aquell artista complet que sempre pensava en el futur. Manel Bertran, impulsor des de fa molts anys d’iniciatives wagnerianes, ha creat aquest club per donar cabuda a totes les inquietuds al voltant de la figura del geni de Bayreuth. Aquest cap de setmana celebra la seva primera “Marató Wagner”, amb una programació de luxe.

Vaig tenir el plaer d’entrar per primer cop al Club Wagner amb Manel Bertran en una visita exclusiva que el company de l’Associació d’Amics del Liceu -on hi vam coincidir com a membres de la junta directiva- em va oferir, amb tota mena d’explicacions i comentaris per ambdues parts. D’entrada, el que respira aquell indret diàfan és elegància i modernitat, rigor i il·lusió, respecte i idees fresques.

És un centre destinat a la figura de Wagner i els seus epígons (Wagner més enllà de Wagner) i amb una gran voluntat de servei, però també és una Gesamkunstwerk en si mateixa: els quadres i les escultures que s’hi poden trobar, referents essencialment a Die Walküre i Tristan und Isolde, hi són exposats amb una exquisidesa digna d’un amant i gran coneixedor de l’art, i no és balder comentar que totes les peces pertanyen a la col·lecció privada que Manel Bertran, des de 2003, ha anat acumulant a partir d’encàrrecs a artistes de gran prestigi. La cura en la il·luminació, la temperatura, la disposició en l’espai de les obres, amb projectors i material de so, plafons, cadires i múltiples possibilitats en l’espai –i, en un futur, amb un ordinador per consultar arxius- el fan el lloc idoni per gaudir de l’obra de Wagner.

El Club Wagner neix amb un doble objectiu. En primer lloc, exposar les obres esmentades i convidar tothom qui tingui objectes o obres d’art relacionades amb el compositor alemany a exposar-les temporalment al centre, un espai totalment protegit i segur. De la mateixa manera, gràcies al potent equip audiovisual, es convida a visionar òperes i pel·lícules basades en temes wagnerians i oferir conferències, xerrades i trobades. I, en segon lloc, hi ha una voluntat de posicionament respecte la figura del músic. Segons Bertran, “el nostre teatre –el Liceu- fomenta la idea que Wagner és difícil, i aquestes idees haurien d’estar superades”. Una curiositat és que la temporada que ve no hi ha cap títol wagnerià programat al Liceu, només L’anell sense paraules que dirigirà Josep Pons i els concerts “De la influència en Wagner a la influència de Wagner” que, d’alguna manera, cobriran aquest buit amb figures afins al compositor. Per tant, es vol projectar una idea renovada d’aquest artista que alguns consideren caduc, o, d’altres, vigent però en un encotillament que no deixa respirar la seva obra. Ens referim a l’Associació Wagneriana que, creada a principis del vint per Joaquim Pena, s’ha quedat ancorada en el passat i només veu la representació del mestre d’una forma purista. Cal mirar endavant, obrir fronts nous, i demostrar que Wagner és per a tots. Només necessitem una mica de paciència. I, per si algú té reticències, Bertran ho té molt clar: “Es pot arribar a Wagner a través de Mozart”.

De fet, quan t’endinses en l’univers wagnerià, una força centrípeta i centrífuga t’absorbeix i fa que en quedis totalment enamorat o, directament, en siguis un addicte. Sobretot per la capacitat del compositor de crear obres d’art colossals on totes les arts hi estan convidades –idea que heretaran el Jugendstil, el Liberty, el Modernisme, l’Art Nouveau, la Secessió i l’Arts and Craft fin-de-sciècle-.

Recordem que Wagner no només componia, sinó que escrivia els seus llibrets reinterpretant temes antics i, com diria Nietzsche a El naixement de la tragèdia, “retornant en sòl alemany l’essència de la tragèdia grega”. En efecte, com asseveraria la doctora Victòria Cirlot, gran estudiosa del tema, Wagner fa “treball en el mite”: recupera i transforma, actualitza i potencia els temes de la mitologia nòrdica i germànica i contribueix a crear uns signes identificatius propis de la cultura germànica.

Perquè la seva obra marca un abans i un després en la història de la música –i aquí no m’extendré- per dos aspectes clau: el cromatisme del Liebestod d’Isolde (que desembocarà en el dodecafonisme i posterior serialisme) i l’ús del Leitmotiv o motiu recurrent associat a un sentiment, una situació o un personatge, i d’això n’han begut les bandes sonores de les pel·lis i les sèries: tots sabem què passa quan una melodia determinada sona. Això és Wagner, i molt més.

Sobre la vigència de la idea que “Barcelona és wagneriana”, Bertran ho té molt clar: Bayreuth ha vingut dues vegades a la ciutat, les activitats que ha organitzat fins al moment han tingut molt bona rebuda però, tal vegada, “faltava un lloc on els wagnerians es poguessin trobar i intercanviar inquietuds”. El Club no té una voluntat lucrativa, però sí de fidelització a través de fer-se membre (i no soci) gràcies a un seguit d’accions que es realitzaran properament i que ja s’anunciaran.

El Club es va inaugurar el dia 22 de maig amb figures pròximes al wagnerisme i mitjans, i aquest cap de setmana celebra la primera “Marató Wagner”. Dissabte 16 de juny, entre les 11 del matí i les 7 del vespre es podrà veure un interessant documental sobre la vida del compositor, les “Visions sobre La Valquíria”, una conferència a càrrec d’un lletrat especialista en dret penal i un psicòleg forense anomenada “Les disfuncions psicològiques i els assassinats en el món wagnerià”, veurem el making-of del reconvertit Ring del Teatre Colon de Buenos Aires i finalment gaudirem del tercer acte de Parsifal.

Foto de portada: Richard Wagner
Foto 1: Richard Wagner
Foto 2: Logo Club Wagner 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Aina Vega Rofes
Aina Vega i Rofes
Editora
ainavegarofes