I Puritani
Concerts

Un concert d’aperitiu: L’Orfeó Català i Sir Simon Rattle

Dilluns 11 Juny 2018

Divendres 8 de juny vam poder assistir al concert que Sir Simon Rattle oferia al Petit Palau amb l’Orfeó Català i un petit ensemble, acompanyats de Juan de la Rubia. Tot plegat, un aperitiu per al plat fort de la Berliner Philharmoniker a la sala de concerts.
 

La vetllada es presenta agradable, comença a caure el sol que aquests dies apreta fort i la gent comença a entrar dins del vestíbul del Palau de la Música. Alguns ja saben que el concert ha canviat de sala a última hora per problemes tècnics, d’altres encara no.
 
Un cop dins el Petit Palau, la gent no sap què fer-ne, de la seva entrada; aquells que ja han sentit els rumors a l’entrada corren a agafar els millors llocs, la resta pregunten als acomodadors, perplexos, sobre el funcionament d’aquest concert insòlit. És evident que la gran majoria d’assistents al concert són abonats i que per tant, aquells que solen seure al segon pis, aprofiten que el concert ha passat a no tenir numeració per seure en millors butaques; en canvi aquells acostumats a la platea i al primer pis són enviats a les balconades o a les últimes files. La singularitat del concert doncs, s’accentua cada vegada més.
 
Un cop l’Orfeó Català es troba sobre l’escenari, acompanyat d’un petit ensemble format per vuit músics, tots ells homes, s’apaguen els llums i entra Sir Simon Rattle, l’estrella de la vesprada. El concert sembla ser un aperitiu per al concert que dirigirà una hora més tard el mateix director, i el repertori i la durada d’aquest el converteixen en un recital en què el director es mostra a un aforament més reduït que el de la sala gran, creant així un ambient més recollit tot i la presència d’un cor al complet, amb el Cor Jove de l’Orfeó i el Cor de Cambra del Palau.
 
Sir Simon Rattle es prepara i el rumoreig de la sala cedeix: comença el concert aperitiu. L’Orfeó enceta el concert amb tota la potència i delicadesa que els brinda la gesticulació de Rattle. Les dues primeres peces del repertori són dos coneguts motets escrits pel cèlebre Pau Casals: O vos Omnes i Nigra Sum; el cor, amb la seguretat d’un bon inici i la solemnitat que omple la sala, creix i es presenta magnífic, sobretot durant el primer motet. A mida que el concert avança i el Crucifixus d’Antonio Lotti comença a sonar, el cor sembla perdre tirada i el final de la peça sembla perdre sincronia entre les veus. No obstant això els músics, que fa una estona que esperen, es recol·loquen i comencen a sonar les primeres notes de les Funeral Sentences de Henry Purcell, una peça magnífica que transporta les oïdes a un passat recòndit i que sembla perdre el seu caràcter cambrístic i delicat en boca d’un cor de dimensions tan gegantines. Purcell queda enrere i sonen les primeres notes d’ Oh, Clap your hands, un motet escrit l’any 1920 per Ralph Vaughan Williams l’any 1920 i que ha de servir per a posar un punt i final al concert aperitiu.
 
El concert s’acaba amb una sensació generalitzada de fragmentació. Tot i les nombroses salutacions de Sir Simon Rattle, la gran majoria d’assistents corren a sortir per entrar a la sala del costat, on els espera el gran concert, una de les joies de la temporada. Així doncs, aquells que no tenen la sort d’haver obtingut la combinació d’ambdós concerts surten mig capcots, amb la sensació d’haver de marxar just abans del festí.

Foto portada: Sir Simon Rattle
Foto article: Cor Jove de l'Orfeó Català

Més, sobre...: concerts , Simon Rattle
Últimes Notícies