Critica

Josep Pons posa Nietzsche en boca de Strauss

13-06-2018

Aquest divendres 15 a les vuit del vespre té lloc el darrer concert simfònic de la temporada de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, dirigida pel mestre Josep Pons, amb una obra tan icònica com l’Així parlà Zaratustra, de Strauss. El pianista François-Frédéric Guy debuta al Liceu amb el concert núm. 2 de Brahms.

Si hem de pensar en alguna obra representativa de la música programàtica, és a dir, aquella que relata sentiments, situacions o plasma idees, segurament ens vindrà al cap el poema simfònic que Richard Strauss va escriure el 1896 a Frankfurt, poc després que l’obra homònima de Friedrich Nietzsche, Also sprach Zarathustra (Així parlà Zaratustra), escrita entre 1883 i 1885, sortís a la llum. Juntament amb l’Alpina, aquesta obra és el testimoni més gran del talent desplegat ja a la joventut d’un compositor que arribarà als límits del llenguatge amb Elektra i Salomé i que, després, de la mà de Hoffmannstahl, “tornarà a l’ordre” amb òperes com Arabella.
 
No podem obviar un fet decisiu per a configurar l’imaginari col·lectiu: les primeres notes de la fanfàrria inicial, entitolada “Alba”, van ser rescatades de forma brillant per Stenley Kubrick en la seva cèlebre 2001: Una odissea a l’espai. Però l’obra de Strauss és molt més que això. Relata musicalment l’ideal nietzschià de l’Übermensch (Superhome), que és aquell que és capaç de generar el seu propi sistema de valors identificant com a bo tot allò que procedeix de la seva genuïna Wille der Macht (voluntat de poder). El Superhome s’emancipa del nihilisme sorgit com a conseqüència de la mort de Déu, transmuta els valors tradicionals heretats del cristianisme i busca la moral en allò més autèntic de les persones –àdhuc carrega contra Sòcrates coma culpable de la “moral del ramat” pròpia de la societat occidental.
 
Per assolir la categoria de Superhome, l’home nou que es posa a crear i donar sentit a la vida altra vegada representant els ideals aristocràtics ha de passar per tres transformacions o metamorfosis: camell-lleó-nen. El camell representa la forma de viure que carrega el pes de la culpa i el lleó és el trencament amb el “jo haig” i substituir-lo pel “jo vull”, una voluntat capaç de ser lliure. Però el lleó s’ha de transformar en nen, perquè Nietzsche veu en l’infant la millor simbolització del Superhome com a l’home innocent, alliberat de la culpa cristiana i com a home creador, que inventa els seus propis valors.
 
A tot això, Strauss hi posa una música que al principi és ostentosa, com a mostra de caràcter i declaració de principis, que després es desplega amb una harmonia sòlida i intel·ligent, que es desenvolupa amb un àmbit que va des de la pregonesa a les notes més celestials on la melodia, entre l’arravatament i la cautela, va descrivint les vicissituds del Superhome i, finalment, el moviment de la nostra ànima. Quan la música s’agita, no ho fa amb descontrol, i el lirisme mai arriba a caure en la naïveté. En realitat, és una música molt èpica que transmet aquesta transmutació de valors que reclamava Nietzsche, a través de l’art més reflexiu –i sublim- de tots: la música.
 
Brahms és un precedent de Strauss. De fet, harmònicament, l’autor del Zaratustra n’és molt deutor. El seu Concert per a piano núm. 2 en si bemoll Major, op. 83 és un passeig per diferents estadis emocionals que conviden al solista a expressar la seva passió entre la rauxa i la moderació, arribant a moments d’un equilibri sonor gairebé propi del Classicisme. Però els processos harmònics són complexos, com denota la presència de les notes alterades, que ens transporten a noves tonalitats, escrites amb acords en disposicions poc usuals. Quant al solista, les dobles notes dificulten molt una interpretació pulcra, ja que la tendència és deixar-se anar però, en canvi, l’instrumentista ha de mantenir la sincronia de forma extremadament equilibrada. El diàleg entre el piano i el violoncel és d’un lirisme exquisit i, quan s’hi afegeixen la resta de cordes, la malenconia es torna primavera a les nostres oïdes.
 
Aquesta és l’obra que interpretarà, al costat de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, el pianista François-Frédéric Guy que, sota la batuta del mestre Josep Pons, debuta al Liceu. Guy ha treballat amb importants formacions orquestrals com la Philharmonia Orchestra i la Filharmònica de Londres, Filharmònica de Munic, Orquestra de París, Filharmònica de Ràdio França, Filharmònica de Viena i la Tonhalle-Orchester de Zuric. Ha col·laborat amb directors com Esa-Pekka Salonen, Kazushi Ono, Marc Albrecht, Philippe Jordan, Daniel Harding, Neeme Järvi, Lionel Bringuier, Michael Tilson Thomas i Kent Nagano. En aquesta ocasió, posarà tota la carn a la graella per demostrar el seu virtuosisme i el compromís amb la música de Brahms, autor a qui està molt lligat en un concert marcat per grans personalitats artístiques i filosòfiques.


Foto 1: Josep Pons
Foto 2: Richard Strauss

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Aina Vega Rofes
Aina Vega i Rofes
Editora
ainavegarofes