Concerts

La fantasia de Disney, a L’Auditori

Dimecres 20 Juny 2018

L’Auditori de Barcelona presenta, el dijous 21 i el divendres 22 de juny, l’actuació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida per Arturo Boscovich. Interpretarà la banda sonora de Fantasia, la mítica pel·lícula de Walt Disney projectada en versió original, amb peces de Bach, Txaikovski, Dukas, Stravinski, Beethoven, Ponchielli, Mussorgski i Schubert.

L’Auditori de Barcelona presenta, el dijous 21 i el divendres 22 de juny, l’actuació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida per Arturo Boscovich. Interpretarà la banda sonora de Fantasia, la mítica pel·lícula de Walt Disney projectada en versió original, amb peces de Bach, Txaikovski, Dukas, Stravinski, Beethoven, Ponchielli, Mussorgski i Schubert.
L’any 1936, mentre Franco s’imposava la pietosa tasca d’exterminar els seus adversaris, Walt Disney treballava en la seva obra mestra que estrenaria l’any següent, Blancaneus (Snow White and the Seven Dwarfs). Al mateix temps, però, es proposava rellançar la seva estrella Mickey Mouse, que anava perdent popularitat davant  un secundari com Donald Duck, que s’imposava entre l’exigent públic infantil. Va ser per això que va prendre l’arriscada decisió d’adaptar a la pantalla un poema de Goethe, L’aprenent de bruixot (Der Zauberlehrling), que havia inspirat el poema simfònic L’apprentí sorcier (1897), del compositor parisenc Paul Dukas, una obra de brillant orquestració, amb un domini magistral del ritme i un exemple paradigmàtic de la música programàtica.
 
El juliol de 1937, un cop aconseguits els drets per a la banda sonora, Disney es va reunir amb un dels directors orquestrals més prestigiosos del moment, Leopold Stokowski, director des de 1912 de la Philadelphia Orquestra i que  al gener de 1938 s’envoltaria d’un centenar de músics als Culver Studios de Califòrnia, per fer l’enregistrament. Stokovski estava tan entusiasmat amb el projecte que va treballar de franc i, de fet, els comptes no acabaven de quadrar a can Disney. Finalment, Roy, el germà comptable de Walt, el va convèncer que els nou minuts de les peripècies del ratolí eren massa experimentals i que tindrien serioses dificultats per comercialitzar el curt i rendibilitzar la inversió. Fou així com les desventures de l’aprenent de bruixot passarien a ser una part d’un llargmetratge amb altres protagonistes i altres peces musicals. El resultat seria un film avantguardista que per primera vegada emprava el so estereofònic, amb el nom comercial de Fantasound.
 
Si la pel·lícula no va omplir les expectatives comercials dels estudis va ser perquè era massa avançada per al seu temps i, a més la Segona Guerra Mundial en va retardar la seva estrena a Europa, de manera que la factoria Disney va començar a trontollar i només es va poder refer després de l’estrena de Dumbo (1941).  No seria  fins als anys  60 que assoliria l’èxit de públic que es mereixia, fins a convertir-se en una obra de culte per a tots els públics, especialment per als més granadets.
 
Després que el mestre de cerimònies ens recordi que hi ha tres grans gèneres de música, la “narrativa”, la “il·lustrativa i l’”absoluta”, arrenca la Toccata i fuga en re menor, de Johann Sebastian Bach, probablement la peça més popular del repertori d’orgue, entre altres coses perquè han format part de la banda sonora de films com Sunset Boulevard, de Billy Wilder (1950), La dolce vita de Fellini (1960) o Rollerball, de Norman Jewison (1975). Amb els seus semitrinats inicials i la diversitat dels acords arpegiats, sembla ser que el compositor l’emprava per provar l’eficàcia del sistema pneumàtic dels orgues. En el nivell de l’animació, la música va il·lustrada amb unes abstraccions visuals inspirades en els treballs d’Oskar Fischinger que, tanmateix, abandonaria el projecte per les dificultats de plasmar les obsessives indicacions de Disney.
 
El Trencanous (1892), una de les obres més populars de Piotr Txaikovski, és la segona peça, amb la seva música marcadament romàntica i amb melodies reproduïdes arreu del món. El film presenta una selecció del ballet segons el ritme de les estacions, amb danses de fades, bolets, peixos, flors i fulles. Comença amb la Dansa de la fada confitada, amb la rosada que desperta les flors, i segueix amb  la Dansa xinesa, amb un grup de dansaires-bolets que ballen en formació, i amb un xampinyonet que no pot entrar a formar part de la colla. Després venen la Dansa dels mirlitons, amb les ballarines del ballet de les flors que cauen a l’aigua i llisquen, en un ball que acaba amb un salt d’aigua, la Dansa àrab, d’una ambientació submarina exòtica i un harem de peixos amb les aletes llargues i transparents, la Dansa russa, amb cards-cosacs i orquídies- camperoles russes i el Ball de les flors, amb els elfs i les fulles tardorals que ballen fins arribar els flocs de neu de l’hivern.
 
L’Aprenent de bruixot, inspirat en el poema goethià (1797) i amb la música de Dukas, presenta un entremaliat Mickey que roba el barret del bruixot Yen Sid i desencadena un conjur amb una escombra que es rebel·la i inunda la casa, fins que el mag recupera el control, s’obre pas entre les aigües com Moisès i desfà el malefici. Com hem explicat, és el nucli de l’obra i la seva part més reeixida, amb una perfecta sincronia entre la música i el dibuix que s’hi ajusta.
 
Però la part més agosarada de la banda sonora arriba amb la Consagració de la primavera, d’Igor Stravinski (1913), perquè es tracta d’una música que el públic mitjà de l’època encara percebia com a fortament dissonant; al cap i a la fi, feia menys de trenta anys que havia escandalitzat les oïdes parisenques. És una petita història de la cosmogènesi i l’evolució, amb el naixement de la terra, l’aparició de la vida, el domini dels dinosaures i la seva desaparició en un cataclisme, unes imatges que tradueixen extraordinàriament la tensió de la música.
 
La Simfonia núm. 6 en fa major o “Pastoral” de Beethoven (1808) està representada per una seqüència plena de referències mitològiques, amb unicorns, pegassus, centaures i cupidos. La festa en honor de Bacus, el déu del vi i de la disbauxa, rep la visita inesperada d’una tempesta de llamps i trons que descarrega Zeus per dispersar els participants. El sentit panteista de la simfonia queda molt ben expressat amb el recurs al paganisme de l’antiguitat clàssica.
 
La Dansa de les hores, d’Amilcare Ponchielli, és un divertit ballet de l’òpera La Gioconda (1876) que al film assoleix una comicitat insuperable. Les danses esbojarrades i impossibles dels estruços i els cocodrils, dels hipopòtams i els elefants ingràvids com les bombolles de sabó són, senzillament, inoblidables i, juntament amb la seqüència de l’aprenent de bruixot, és la part més perdurable de la pel·lícula.
El darrer número arrenca amb el poema simfònic de Modest Musorgki (1867) Una nit a la muntaya pelada, que mostra uns moments d’un patetisme impressionant, amb la presència del diable Txernabog que, a mitja nit, crida els mals esperits, els cavalls de l’Apocal·lipsi i les ànimes en pena. Els espectres dansen i volen entre les flames per celebrar la Nit de Walpurgis, les hores més maleïdes de l’any. Però quan el terror i la desesperació semblen imposar-se definitivament, sona una campana i el mal s’esvaeix. S’imposa triomfant el meravellós Avemaria de Franz Schubert (1825), entonat per una veu femenina, i el món apareix com un lloc on, malgrat la foscor, són possibles la redempció i l’harmonia.
 
L’experiència estètica de revisar una de les grans pel·lícules de la història de l’animació, amb l’acompanyament música de l’OBC, constitueix una temptació massa gran. I cal recordar les sàvies paraules d’Oscar Wilde: que l’única forma d’alliberar-se d’una temptació és caure-hi.

Més, sobre...: concerts , disney , L'Auditori
Últimes Notícies