Concerts

Cançó d'amor i de guerra

Dijous 21 Juny 2018

El passat dilluns 11 de juny s’escenificà la Cançó d’amor i de guerra, de Rafael Martínez Valls, al Palau de la Música Catalana. La sarsuela catalana per excel·lència fou interpretada per solistes de la Polifònica de Puig-Reig i la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, tots ells sota la direcció de Francesc Cassú.
 
 

L’audiència, inquieta potser per la calor o per la claror que atravessava les finestres de la sala, rebé amb un fort aplaudiment un ensemble poc habitual: la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya i un seguit de solistes que encararien els papers de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra, escrita per Rafael Martínez Valls.

La part instrumental restà al càrrec de Francesc Cassú, que es col.locà al capdavant d’un conjunt format per uns músics majoritàriament joves i amb una gran presència femenina, sobretot en la part simfònica; el sector de la cobla no comptava amb cap intèrpret femenina, un fet lamentablement massa habitual. Els solistes sortiren a escena i els aplaudiments creixeren encara més, juntament amb els estossecs i els programes i vanos que anaven ventant cares envermellides.

La música començà a sonar i durant els primers moments omplí tota la sala amb un so brillant i potent, fent pal·lès el nivell dels intèrprets i la direcció musical. No obstant això, un cop els solistes s’aixecaren per intervenir, el so, que per raons que desconeixem estava amplificat, deixava un excessiu marge a la imaginació. Es començà a fer molt difícil entendre allò que deien els cantants, i per tant es feia dificultós seguir la història, a falta d’un llibret o un suport escrit. Amb tot i això, tant els solistes com els músics aportaren a l’escena el seu millor paper, els uns amb unes tècniques teatrals senzilles però productives i els altres amb un so brillant encara que a voltes potser massa amplificat.

L’obra escollida per a la vetllada musical és la joia del gènere que la història ha batejat com a sarsuela catalana, un gènere que cal dir que no compta amb una programació regular, i menys en grans escenaris. El dia 11 de juny però, el Palau de la Música decidí arranjar la situació i aportar un espai tan magnificent com el seu per a donar veu a una peça que de ben segur no deixa indiferent.

Hi ha qui podria titllar d’oportunista la tria de la peça pels moments polítics en els quals es troba la nostra societat, i segurament no anirien del tot errats. De ben segur que alguns personatges del públic tenien ben clar allò que anaven a escoltar i per aquest motiu havien decidit anar al Palau amb la barretina ben posada i elegant. En tot cas quedà clara la intenció dels artistes quan, en el moment del bis, sonaren les primeres notes dels Segadors; el públic s’aixecà, emocionat i corprès, i entonà gairebé a l’uníson, el conegudíssim himne.

Així acabà la vetllada estiuenca al Palau, amb un auditori orgullós i satisfet que corregué a buidar la sala per anar a buscar els nombrosos autobusos que els esperaven per tornar-los al Berguedà i rodalies.

Fofo: 
Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya
 

Últimes Notícies