Cambra

La cirereta del Palau

28-06-2018

El passat dia 25 de juny el Palau de la Música rebé Kathia Buniatishvili, una pianista d’origen georgià que comença a tenir un lloc de pes en la cúpula dels joves intèrprets. Amb aquest concert, el cicle de piano al Palau s’acomiadava fins la tardor vinent.

L’auditori del Palau, vestit de gala per a l’ocasió, rebé amb un entusiasta aplaudiment Khatia Buniatishvili que, sense grans cerimònies s’assegué al piano ràpidament i començà a tocar sense esperar que la gent acabés d’aplaudir. D’aquesta manera començà un concert que la intèrpret emmarcà dins del Romanticisme més intens amb un programa que resseguí els noms principals del gènere.

L’obra que Buniatishvili escollí per a començar el concert i omplir la primera part d’aquest fou la Sonata per a piano núm. 3 en Fa menor, op. 5 de Brahms. Les primeres notes de la sonata, extremadament contingudes i delicades, crearen una atmosfera cambrística d’una extremada fragilitat. La intèrpret arribà fins als límits del pianissimo en l’Allegro maestoso i l’Andante de la sonata, estirant el tempo amb una elasticitat que sovint semblava fregar l’exageració. Buniatishvili es dedicà a desafiar el públic que, incapaç d’estar en absolut silenci, es removia contínuament, estossegant a desgana, ventant-se constantment o fent sonar les càmeres dels mòbils de manera incessant. La intèrpret trencà la fragilitat dels dos primers moviment amb l’Scherzo, agilitzant el tempo d’una manera considerable i construint un so que, deixant la solemnitat inicial, s’anà acostant cap al famós Intermezzo que, com una marxa fúnebre pesada i solemne, donà pas al Finale. Buniatishvili, que havia mostrat una contenció i delicadesa fantàstica, explotà en l’últim moviment, fent gala d’una tècnica captivadora i lleugera. La primera part s’acabà amb un aplaudiment apassionat i càlid per part del públic, que corregué a comentar la primera part del concert amb els veïns abonats.

La segona part del concert semblà trencar amb l’aspecte més cambrístic de la primera, amb un programa que continuà amb la suite d’El trencanous de Txaikovski, transcrita per Mikhaïl Pletnev a mitjan del segle XX. El tempo es tornà altre cop elàstic, vorejant l’exageració. La solemnitat de la primera part semblà quedar enrere per a convertir-se en quelcom lleuger i capritxós. La intèrpret, que patí algun accident durant el concert, semblà apostar pel tot i no pas pels detalls; tot i que durant la primera part del concert semblava tocar d’una manera analítica i detallista, en la segona es deixà endur pel torrent d’emocions que se l’enduien partitura avall, saltant per sobre d’alguna nota si s’esqueia l’ocasió.

Després del Trencanous, Buniatishvili féu sonar les primeres notes del Vals de Mephisto de Liszt en la seva transcripció per a piano, seguint amb el caràcter programàtic de la segona part de la vetllada. La pianista féu una interpretació brillant i impetuosa del famós vals, omplint el Palau amb un so desenfrenat i lluent que donaria pas a un aplaudiment fervent del públic. Buniatishvili continuà amb el programa i interpretà la Rapsòdia espanyola del mateix Liszt. Amb aquesta peça la pianista semblava retre homenatge a l’auditori fent sonar les notes que, al seu mateix temps, honren les Folies d’Espagne, la jota aragonesa i per tant una cultura suposadament ibèrica. Buniatishvili interpretà aquesta última peça d’una manera brillant i àgil, abandonant la solemnitat de l’inici del concert i acostant-se potser als clitxés típics de la música ibèrica.

Després d’un llarg aplaudiment per part del públic, l’artista decidí oferir dues propines musicals que es convertiren en la cirereta del pastís. La segona marcà sobretot un punt i final: el Clair de Lune de Debussy, una obra que tocà amb una delicadesa espectacular, recuperant l’atmosfera cambrística de l’inici del concert i tancant així una vetllada marcada per la subtilesa i la gràcia en la interpretació de Buniatishvili.

Fotos: Kathia Buniatishvili

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Aina Vega Rofes
Aina Vega i Rofes
Editora
ainavegarofes