La favorite
Concerts

La cultura avui: de la reflexió a l’acció

Dilluns 9 Juliol 2018

El meu estimat Paco Fernández Buey afirmava en una ocasió: “El hecho de que ya no hay bárbaros en el sentido tradicional del término nos deja a los europeos, amamantados con la cultura greco-romana y la cristiana, ante la perplejidad, sin saber cómo entendernos a nosotros mismos sin aquél adversario llamado bárbaro que hemos construído durante tanto tiempo”.
 

En tinc el record nítid perquè era en ocasió de l’exposició Fronteres que es va fer al CCCB el 2007, comissariada per Henri Dorion i Michel Foucher, on vaig treballar de guia en una mostra que culminava amb una instal·lació de Frederic Amat amb testimonis com Buey, Bauman, Foucher, Todorov o Bartra. Però el vell continent es troba encara amb uns “bàrbars” més perillosos que els tradicionals, trepant entre les venes il·lustrades dels governs neo-liberals i d’aquells social-demòcrates que havien estat estendards de llibertat i progrés i que, en els darrers trenta anys, han devaluat la importància social de la cultura.
 
Vivim en una societat on s’ha imposat el Mercat al centre de tot. Precisament “Mercat” i “Cultura” són termes amb els camps semàntics força dissociats, de manera que hem perdut drets culturals, amb el creixement de la desigualtat, la insolidaritat, el cinisme, la frivolitat i la corrupció, que s’han vist accentuats amb la crisi econòmica. Aquesta precarització cultural augmenta en el cas de Catalunya, en la mesura que som una nació sense estat i que la cultura serveix, sovint, com a element propagandístic del poder, a banda de ser, no només un dret sinó també un bé de primera necessitat, perquè és el motor de canvi, el substrat que ha de sostenir l’organisme social i, alhora, ha de dotar d’eines els ciutadans a través de l’aprenentatge, el gaudi i la transformació, en una mirada integradora i global, sensible i dinàmica. Cal abordar temes de vegades incòmodes per a part de la societat, sense complexes i amb rigor i honestedat, perquè només amb l’incòmode canviem de postura i, per tant, de perspectiva, i se’ns obre tot un nou món per entendre’ns a nosaltres mateixos i l’alteritat.
 
Hem d’estar a l’avantguarda dels nous paradigmes socials, estètics i morals, que ens fan dubtar dels nostres propis valors. El nou paper de la dona, la crisi identitària col·lectiva i individual, la protesta política i social, la tendència de les arts a fusionar-se o la necessitat de desplaçar l’imperatiu econòmic pel cultural -com a nou centre de gravetat social- són qüestions a considerar.
 
Necessitem un catalitzador del canvi en el posicionament de la cultura en la societat en els diferents àmbits (polític, administratiu, institucional) perquè s’ha d’anar de la reflexió a l’acció tant individual com col·lectiva. Cal impulsar la persona, protagonista activa de tot el procés transformador, perquè en aquest món dominat per les tecnologies no podem oblidar el factor humà. La dicotomia entre el dins i el fora, el públic i el privat, l’obert i el tancat s’ha de dissoldre, per això cal ocupar tots els espais de les institucions i transcendir-los.
 
A més, s’ha de recuperar el concepte de Tercera cultura que John Brockman popularitzà el 1995 en base al que suggerí S.P Snow. Cal que els científics i els homes de lletres reivindiquin les seves interaccions i que s’abandoni la fragmentació del coneixement per assolir un metasignificat per a les coses. Així, hem de fomentar el flux, la interacció i la porositat entre disciplines. En un món de la post-cultura (Steiner), cal interrelacionar, connectar, fer confluir, contaminar les diferents àrees del pensament, la ciència i les arts. Experimentar al límit de les disciplines s’ha de convertir en gaudi estètic i intel·lectual per a tots aquells qui volen incidir en millorar la societat. Les fronteres estan cada vegada més difuminades, perquè el món és cada dia més complex i ple de matisos, i ha deixat enrere les categoritzacions. Ens hem de fondre i gaudir de les seves escletxes per trobar la nostra pròpia veu, hem de tendir a pensaments holístics i fomentar les ments com a formatges de gruyère, més enllà de les ments-calaixeres hereves de la Il·lustració, amb un compartiment per a cada branca de la ciència.
 
Per crear un món millor hem de promoure la innovació: el “nou”, signe de la contemporaneïtat, no ha de ser estèril sinó significatiu, i s’ha de dotar d’eines els artistes i els gestors perquè tinguin el caldo de cultiu propici per crear i co-crear. L’acció ha de ser doblement direccional: individual i col·lectiva. En aquest sentit, la societat ha de donar valor a la creació per part d’infants i joves -el futur- a partir d’aliances amb escoles i universitats, per tal de reflexionar sobre problemàtiques vigents i promoure programes educatius i socials a través d’activitats socials i expressions artístiques.
 
En la pràctica de la gestió cultural cal apostar pel rigor metodològic a través de l’optimització de recursos, ja siguin econòmics, teòrics, materials o humans) i processos que incorporin les noves metodologies. Tot, amb eficàcia i eficiència per arribar a més gent a través de la sostenibilitat econòmica i mediambiental.
 
A més, no podem deixar de banda la transformació digital, les “vides electròniques” i “ciberviscudes” de Zygmund Bauman, que ha canviat de forma significativa la forma de consumir cultura i d’interactuar. Aquest canvi cultural és també intern i caldrà gestionar-lo i liderar-lo per estar a tot arreu (ser-en-el-món) com a agent i com a receptor; el binomi dins-fora és essencial, però per tal que sigui autènticament fructífer ha de ser multipolar, estar present a nivell local, nacional i amb presència en fòrums internacionals. Però també volem participar en l’acostament de la cultura a segments de la societat amb risc d’exclusió, ja siguin la discapacitat i les persones amb vulnerabilitat, sempre evitant el paternalisme.
 
Les institucions han de comunicar continguts accessibles a diferents nivells i registres. La comunicació ha de ser de qualitat, entenedora, multidireccional i significativa, analitzant amb rigor el col·lectiu receptor de cada missatge, entendre què s’espera de cada institució i adreçar-nos-hi en conseqüència, amb un llenguatge clar i entenedor.
 
Necessitem agents integradors, on l’emprenedoria cultural impliqui el promoure i facilitar el networking entre professionals que en un principi no tenen l’oportunitat de relacionar-se i invitar persones exitoses a deixar el seu testimoni. De la mateixa manera que el binomi cultura-educació, implica participar en els diàlegs de l’Escola 21 i plantar una llavor en les escoles per sensibilitzar els nens respecte les problemàtiques socials.
 
Donats els problemes de finançament als quals s’ha d’enfrontar la cultura, cal promoure un mecenatge que faci reviure la filantropia en pro del patrocini més marquetinià que actualment marca la tendència, a més d’apostar també pel micromecenatge i cercar la complicitat de les administracions. Finalment, i més important, els agents culturals han de fomentar l’emoció i la il·lusió com a catalitzadors per arribar a les emocions de les persones, transcendir els murs de les institucions i arribar a les cases, per tal de fer sentir tothom co-partícep en el desenvolupament creatiu, amb la implicació del major nombre d’individus.


Fotos: Paco Fernández Buey i d'altres

Més, sobre...: cultura , música , contemporània , arts
Últimes Notícies