Òpera

Una joia belcantesca a la oriental

09-07-2018

El passat dia 8 de juliol s’estrenà l’última òpera de la temporada 2017-18 del Gran Teatre del Liceu, La favorite de Donizetti. Clementine Margaine assumí el rol de Leonor, un personatge ja conegut per ella, i Michael Spyres el de Fernand, debutant d’aquesta manera amb el rol del jove enamorat.

S’obre el teló i l’òpera s’enceta amb una escena mística que queda completa amb una gran roca negra que s’anirà transformant al llarg de l’espectacle i que, durant el primer acte, representa l’entrada al monestir al qual pertany Fernand, el nostre protagonista masculí. Un cop Fernand i el prior del monestir, Balthazar, es queden sols a escena, comencen a sonar les primeres notes de l’aria “Un ange, une femme inconnue”, l’ària d’obertura de Fernand, el tenor, que s’anirà recuperant al llarg de l’obra.

Michael Spyres, amb una veu vellutada en un inici i amb uns mitjos tons precisos i delicats, semblà no arribar als aguts de manera clara, acabant l’ària d’una manera poc afortunada. No obstant això, el públic barceloní l’aclamà sobremanera, sobretot després que el prior Balthazar, protagonitzat per un fantàstic Ante Jerkunica, omplís la sala amb la seva veu, que semblava arribar del més enllà i encobrir la del seu company d’escena.

Després de l’infortuni d’Spyres tornà a caure el teló i sonà la primera joia musical que hauria de servir per fer els canvis d’escena i per fer lluir l’orquestra, aquest cop sota la batuta de Patrick Summers. La segona escena, que teòricament es trasllada a la ciutat de León, s’emmarca dins d’un quadre que, tot i seguir amb un cert misticisme inicial, marca un clar contrast amb les primeres escenes, i col.loca el palau de Leonor en una illa rocosa habitada per personatges ben estrambòtics.

Apareix aleshores el cor femení tot engalanat; el vestuari femení, dissenyat per Jean-Pierre Vergier, té reminiscències orientals i al mateix temps retro-futuristes, fent ús de teles estampades i brillants, barrejades amb unes corones i uns recollits d’allò més extravagants. El vestuari masculí, d’altra banda, sembla caure en el parany de les robes fosques, sempre relacionades amb la masculinitat, tot i mantenir les formes excèntriques i fantàstiques del vestuari femení. Dins d’aquest marc acolorit i extravagant se’ns presenta primer Inés, personatge interpretat bellament per Miren Urbieta-Vega i moments més tard la protagonista femenina, Leonor, interpretada per la mezzosoprano Clémentine Margaine.

En el duo de retrobament dels dos enamorats “Mon idole, Dieu t’envoie”, Margaine féu gala de la seva força i potència en escena, procurant no menjar-se la veu del seu company Spyres, que semblava anar agafant forces però no acabava d’omplir l’escena del tot. Leonor, que amaga la seva identitat al jove enamorat, el converteix en capità de les tropes del rei per a assegurar-li el futur. En la cavaletta que marca el final del primer acte Oui, ta voix m’inspire, Spyres semblava tenir la veu més preparada però altre cop no arribà amb brillantor als tons més aguts de la seva intervenció, d’un marcat caràcter marcial.

Després de la segona joia instrumental de la vetllada, començà el segon acte, aquest cop traslladat al suposat Alcázar de Sevilla, la cort del rei Alphonse, protagonitzat pel baríton Markus Werba. El rei Alphonse, interpretat meravellosament per Werba, plany la seva situació en l’aria “Leonor, viens, j’abandonne”, que canta sol en escena esperant la seva estimada i amant, la seva favorita. És aleshores quan es presenta el conflicte de l’òpera. Leonor, l’amant del rei, és repudiada pels cortesans capitanejats per Gaspar, l’oficial del rei (Roger Padullés), però també per l’església catòlica que en aquest cas és conduïda pel prior Balthazar. El rei és obligat per l’església a tornar amb la seva legítima esposa i abandonar Leonor, amant ilegítima i per tant dona deshonrada.

En el preludi que marca l’inici del tercer acte apareix una nova joia musical que fa lluir altre cop l’orquestra. Aquest penúltim acte presenta Fernand vencedor en les guerres de religió amb els reis moriscos del sud d’Espanya, que és rebut a la cort del rei i lloat per les seves victòries. Fernand, orgullós i vencedor, demana al rei la mà de la seva estimada, d’identitat desconeguda, que és al mateix temps l’amant del rei. Quan Leonor apareix en escena per presentar-se davant del rei, troba al seu amant Fernand, que no entén la funció que ella té dins la cort del rei. Margaine, que ja havia demostrat la seva potència lírica i actoral en el segon acte, renovà les expectatives de l’auditori fent gala d’un registre amplíssim i del tot assimilat.

En l’ària “Fernand, de votre amour”, en la que el rei Alphonse dóna la benedicció a la unió entre Leonor i Fernand, Margaine tornà a fer gala de la seva força, juntament amb Werba, que aparegué com un rei digne de corona. Spyres en canvi, tot i haver agafat corpulència durant el primer i segon acte, semblava tenir la veu ensordinada i es feia impossible escoltar-lo a través dels tutti. Margaine es mostrà fantàstica altre cop en la seva aria de lluïment “O, mon Fernand”, fent gala del seu accent perfecte i el seu ampli registre, tant líric com actoral.

Un cop presentat el conflicte i després d’una meravellosa ària en què Fernand s’adona del deshonor de què ha estat víctima (“Quel marché de bassesse!”), en la que Spyres féu gala del seu personatge, transtornat pels conflictes interiors, es presentà l’ultima joia musical de la vetllada, aquest cop protagonitzada per l’orgue,  per donar pas a l’acte final.

En el quart acte es recupera l’escena del primer i, per tant, també l’atmosfera mística i sacra de l’inici. Tornem al monestir on Fernand ha renovat els vots de novici de la mà del prior Balthazar, que l’ha recuperat del suposat deshonor. És en el mateix espai on apareix Leonor, que l’ha seguit en els seus últims batecs, per a demanar-li amnistia i ser capaç de deixar el món en pau. En la famosa aria “Ange si pur”, en què Fernand confessa encara el seu amor per Leonor al prior, el tenor ha d’arribar al famós Do sobreagut que, en aquesta ocasió, quedà al camp-base sense possibilitat d’accedir al pinacle; no obstant això, el públic aclamà de nou al tenor com si hagués arribat sense esforç a la nota perillosa.

Un cop Fernand ha rellegit els seus vots apareix Leonor en escena, malalta i desolada, per acabar trobant-se amb el seu estimat en un moment que li acabarà de prendre les forces vitals. En aquest últim duo final, ple de tendresa i passió, Margaine i Spyres van reeixir en els seus papers, dotant l’escena d’una atmòsfera compungida i electritzant, sobretot pel cant sensible de Margaine.












Fotos: Gran Teatre del Liceu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *