La temporada 2018/19 del Palau de la Música catalana ve carregada de grans noms i obres sublims, sempre amb el compromís amb la música coral, que està en els fonaments de la casa. Parlem amb Joan Oller, el seu director general i artístic, de la proposta integral que ha fet el Palau per bastir un programa coherent i cohesionat on la reflexió s’entrellaça amb la música i les arts plàstiques inunden les parets del temple modernista, com es pot veure a simple vista amb el programa de temporada.
Aina Vega: Què s’amaga darrere el concepte “origen”, que és el Leitmotiv de la temporada?
Joan Oller: En realitat, jo volia que fossin dos conceptes, “origen” i “final”, però es va apostar per refermar el primer. “Origen” l’entenem com un tornar a començar, com una indagació en el principi però també on acaba tot, unint els extrems. No deixa de ser un fil conductor que no és ni molt menys exhaustiu –hi ha molts concerts que no fan referència ni a origen ni a final-, però és un concepte inspirador que està present en algun concert i en alguna activitat paral·lela. No té una pretensió explicativa radical com la que es pot oferir potser en un festival, perquè aquí tenim una programació amplíssima i el fil conductor és més suau.
AV: Compromisos: excel·lència, proximitat, personalitat pròpia i creativitat. Quin va primer?
JO: Tots estan al mateix nivell, crec que l’excel·lència no és un objectiu sinó un requisit que no només afecta els artistes sinó tota la casa i, per tant, s’ha de perseguir, i nosaltres volem atraure públic amb personalitat i creativitat. Però si l’excel·lència et pot allunyar de la gent, cal que hi hagi proximitat per fer caliu entre el públic.
AV: Aquesta temporada veurem obres de Miquel Barceló, dibuixos d’Antoni Llena, poesia de Màrius Sampere, partitures de Philip Glass i Josep Maria Guix. És essencial, avui en dia, fomentar l’interès de fer interrelacionar les arts?
JO: Nosaltres ens definim a través de la música, sobretot, però també som arts plàstiques i arquitectura, però ho hem ampliat a la poesia i potser ho ampliaríem al teatre. Estem oberts a les transformacions i a la modernitat que dóna però a mi sempre m’agrada remarcar que el programa de la temporada és, sobretot, un catàleg de concerts. Nosaltres fem èmfasi sobretot en la música coral, clàssica i contemporània: som música, abans que qualsevol cosa.
AV: Palau 360º vol restablir el relat que potser s’havia difuminat anys enrere i marcar un rumb clar?
JO: Sí, és així i, a més a més, creiem que a través d’un seguit de concerts i activitats podem assolir uns objectius clars. En definitiva, cal veure quins compromisos podem assumir, i per això vam decidir de fer un exercici que en principi havia de ser intern, però que finalment ha quedat plasmat al llibre de temporada.
AV: És curiós perquè l’excel·lència no l’heu posat, la doneu ja per suposat?
JO: Sí, suposo que de manera inconscient, sí. Més enllà de l’excel·lència, cal veure quins són els compromisos. Hi ha la vessant internacional, la cohesió social, l’origen del cant coral, créixer anant més enllà de la música, ser creatius, personalitzar el discurs artístic, respectar el patrimoni i tot en un marc de catalanitat.
AV:Quin lloc hi té el creixement personal dels homes i les dones al Palau? En el marc del 360º, en “cohesionar la societat” (parlem de Clavé XXI, Apropa Cultura, Tàndem amb l’escola Pere Vila, projectes participatius, medi ambient) i “créixer” (Hivernacle, concerts familiars i Les Escoles al Palau)?
JO: Hi ha molta gent que gaudeix molt més de la música si l’entén, mentre que d’altres prefereixen anar a descobrir des d’un punt de vista més verge. Però en general, quan el públic coneix el context, les modulacions de la música, en quina tonalitat està i què significa -per què en algun moment la música és trista i en altre heroica-, l’experiència es multiplica. Per tota la gent que els agrada la música explicada vam crear l’”Hivernacle del Palau”, que és on “la calor de les paraules ajuda a fer créixer l’amor per la música”, i no és res més que créixer amb el teu gaudi. Ho fem amb xerrades, itineraris, conferències, cursos, la biennal “Ciutat Oberta”, enregistraments, i per això hem creat camins com “Lletraferits”, “Obertura”, “Origen”, “Cinemàtics”… i això ens dóna personalitat.
AV: No s’hauria de donar una volta més i fer interactuar el públic amb els artistes i fomentar l’encontre d’artistes de diferents estètiques? Intentar trencar esquemes, barrejar targets, no ser només un contenidor de saber sinó un subjecte generador de reflexions.
JO: És un camí a explorar. De fet, un any vam fer una taula rodona entre els compositors que havien estat residents del Palau i va ser molt interessant veure el diàleg perfectament cortès entre l’Hèctor Parra i el Bernat Vivancos, que responen a diferents maneres d’entendre la música radicalment diferents. És bona idea el fet de introduir l’element de confrontació, però fins ara hem prioritzat més l’explicació.
AV: Sí, perquè també es pot confrontar un intèrpret amb un compositor, o el públic amb algun d’ells… coses que van més enllà de la mera explicació.
JO: És un esperit positiu de construcció molt interessant. També podríem confrontar en Jordi Savall amb un director com el Ros Marbà, o representants del públic enfrontants a Benet Casabancas.
AV: L’Orfeó Català, l’Escola Coral i el Cor de Cambra del Palau segueixen sent el pal de paller de l’entitat. Ara que ja ha estat aquí dues temporades, quina valoració fas 
de Simon Halsey?
JO: Molt positiva. Ell ha aportat una visió molt diferent. Estem molt contents perquè de directors de cors n’hi ha molts mundialment, però no amb tanta afinitat amb la música coral amateur com ell no tants. Halsey sempre diu que quan arriba als llocs vol crear una escola coral i un projecte social, i aquí s’ho ha trobat fet. Ha aportat dinàmiques i metodologies diferents, ha fet interaccionar els cors i ha buscat projectes on els cors participessin junts. I és un personatge que quan el comentes internacionalment ja tens l’aval i la credibilitat guanyada, una cosa que ens hauria costat molt més temps d’aconseguir. Ens ha permès anar als Proms, treballar amb el John Adams…
AV: Cal treballar més per la internacionalització?
JO: Ja hem assolit un nivell, estem asseguts a taules on ens agrada estar asseguts, però és una cosa permanentment viva el buscar la internacionalització. Vol dir estar en contacte amb altres sales, que ens tinguin com a referent, i en aquest sentit encara ens queda camí per recórrer. Per mi les dues sales més importants d’Europa serien el Concertgebow i la Musikverein i voldríem que el Palau fos la tercera tenint en compte la història que tenim al darrera. Probablement se’ns associa a arquitectura i modernisme i volem que sigui més a través de la música.
AV: El Palau coneix bé el seu públic? Caldria una informació més qualitativa que quantitativa en aquests moments?
JO: No tenim públic, tenim “públics” molt variats en funció de propostes i cada vegada tenim moltes més dades i coneixem més coses, descobrim la seva pluralitat.
AV: Però a nivell d’informació qualitativa?
Certament, la informació quantitativa és molt més present que la qualitativa però hem descobert dades interessants: fora dels abonats, la majoria del públic que ve al Palau ho fa 1,4 vegades l’any. Per tant tenim molta gent que ve només una vegada a l’any al Palau. Això va ser fins a cert punt una sorpresa que té una doble lectura: la negativa és que repeteixen poc, però la positiva és que diversifiquem públic. Això és un estímul per pensar què podem fer perquè vinguin més vegades. El deure de conèixer els públics és un camí inabastable i les noves tecnologies ajuden molt en aquest aspecte.
AV: Com vaticines les intervencions que farà Miquel Barceló al Palau? En quina línia heu parlat?
JO: El Palau quedarà net i exactament igual. A partir d’aquí és cert que estem ficats en un procés que està en construcció i no sabem per on anirà la creació. Però serà una cosa efímera.
AV: És important que els artistes residents aconsegueixin cert consens amb el públic? Glass, per exemple, ha dialogat amb públics de diferents generacions a través de la seva música.
JO: Sí, però no és un aspecte excloent. Per exemple, Josep Maria Guix no és tan transversal i ens el creiem per la seva capacitat creadora. No és un requisit per ser resident tenir uns amplis consensos amb el públic.
AV: Se sent molt constrenyit el Palau a causa de ser una entitat amb un % elevat de finançament privat?
JO: He de dir que en comparació amb L’Auditori, aquí em sento més lliure, en tant que justament per aquest finançament privat tenim moltes més possibilitats. En canvi, a L’Auditori gestionàvem diner públic, i això m’implicava un repartiment de l’activitat que aquí al Palau ens podem plantejar diferent. Allí hi havia molts encàrrecs, mentre que al Palau podem tenir residents o contractar artistes que són molt cars.
AV: I clar, això comporta una qüestió moral, al cap i a la fi. Condueix també a no poder moure’s gaire dels grans noms i de cert conservadorisme, i que no hi hagi tanta proactivitat en el terreny contemporani?
JO: Depèn del que entenguem per conservador. Des del punt de vista del plantejament de programació, el Palau té unes prioritats marcades en relació al cant coral, que és el que ens marca el camí.
AV: Barcelona Obertura Spring Festival és una gran iniciativa. Quina serà la intervenció del Palau, és difícil posar-se d’acord amb la resta de directors artístics?
JO: Jo el veig com un projecte a llarg termini. El festival és la cirereta del pastís, el punt culminant d’un camí amb l’objectiu és situar Barcelona al mapa concertístic a nivell europeu. Ha estat fàcil entendre’ns amb els altres equipaments i jo crec que sí que aconseguirem posicionar-la. En realitat és l’únic festival de música clàssica a Barcelona –hi ha el Primavera Sound, el Sònar, el de Jazz- i aquestes dues setmanes han de ser el “momentum”, el punt àlgid i únic. S’ha de sembrar i pensar que les coses no canvien d’un dia per un altre.
AV: Reivindiques tu també que, com deia Víctor Medem, Barcelona no és provinciana (recordem que només Viena té dos centres a l’ECHO)?
JO: Jo defenso que a Barcelona hi passen coses interessants, però no em conformo. Hem d’anar a més i hi ha espai per recórrer. Encara no és Viena, Londres o París. Jo sí que penso que una persona que viu a Barcelona té una gran oferta.
AV: La música té un poder transformador. Creus que més que les altres arts, per ser la més immaterial i la manifestació de la Wille de Schopenhauer?
JO: Jo crec que sí, la música és un llenguatge no directament representatiu que va directament a les emocions. No necessita llenguatges intermedis com la paraula en la literatura o el llenç en la plàstica. Però no té un missatge, et sents commogut directament per l’obra d’art, per això alguns autors l’havien menystingut, com Kant, per exemple, que la considerava un art decoratiu, perquè és agradable però no aporta un contingut il·lustrat d’alliberament. Però és curiós que al cap de vint-i-pocs anys, E.T.A. Hofmann defensa tot el contrari, perquè es contraposa el Romanticisme a la Il·lustració, com passa amb Schopenhauer. Em fa la impressió que al segle XX i XXI hem tornat a la categoria il·lustrada, veure la música no com el que l’Escola de Frankfurt veuria com a instrument d’alliberament. Pot veure’s menys clar perquè no està aportant un contingut de contraalienació com Marcuse proposava a la seva dimensió estètica; amb la música és més difícil.
AV: És clar, en la música programàtica el referent és el text.
JO: Kant pensava que la música amb text era superior a la instrumental. Això per la meva òptica i per una òptica més romàntica és un xoc radical.
AV: Una mica com Eduard Hanslick….
JO: Sí, que pensava que la música era només un conjunts d’elements musicals que no tenien metasignificat. Deia allò de “el pitjor dels textos es converteix en art sublim amb una bona música, mentre que el millor text és insuportable si la música és dolenta”. Per tant, la música té un efecte dominant sobre les altres arts.
AV: Aquesta temporada ve carregada de grans noms: Fleming, Gardiner, Flórez, Hengelbrock, Bartoli, Perianes, Trifonov, Gergiev, Noseda… són ells qui situen el Palau en el panorama internacional o és també per la relació amb altres sales de concerts?
JO: Tot suma. És evident que ens enorgulleix tenir aquests artistes i que un cert públic s’hi sent molt proper i orgullós i genera un respecte a fora. És tan important portar artistes com
fer obres noves.
AV: Dudamel i Mahler, Goerne i Schubert. Projectes que fan caixa, o projectes que fan Palau?
JO: L’important és que hi hagi un mix equilibrat, perquè amb les orquestres sempre s’hi perd però amb aquests noms és més fàcil. És una barreja de creure’s el projecte i mirar pel finançament. Però hem dit que no a projectes que podrien haver estat rendibles perquè no ens encaixaven artísticament.
AV: A banda, compromís amb les orquestres catalanes: OCM, OSV, Liceu, BCN216… És una qüestió irrenunciable? És marketing o convicció en fer créixer el país?
JO: El Palau té un compromís claríssim amb la música catalana, més enllà de la internacionalització. Defensem els concerts de cobla, els cors, i els músics catalans s’han de sentir com a casa al Palau i que aquestes orquestres vinguin regularment al Palau és irrenunciable.
AV: Què t’agradaria programar si tinguessis una vareta màgica?
JO: Ostres…(riu). Aquest any ens aproximem a una d’aquestes coses, amb un cicle de simfonies de Mahler amb grans orquestres –encara que la vuitena no es pot fer aquí al Palau per un tema d’espai-, cicles simfònics com els de Bruckner amb Daniel Barenboim, un cicle d’òperes de Strauss en versió concert –
Salome, Elektra, El cavaller de la rosa-, però potser no és aquesta la casa a qui li toca fer-ho; fer Wagner també en versió concert –parlo de
Parsifal, Die Walküre– amb grans noms i grans veus, però també un altre projecte que m’agradaria molt de fer són les 15 simfonies de Xostakòvitx en una temporada, complementat amb els quartets de corda. Però també m’agradaria fer, per la realitat de la casa, grans encàrrecs a compositors catalans i internacionals de música simfònico-coral i fer cada mes una estrena. Això és una carta als Reis, estic somiant…
AV: Però, en definitiva, això és el que ens fa avançar.
Fotos portada: Joan Oller
Foto 1, 3: Joan Oller
Foto 2, 4: Llibre de temporada
