Concerts

Joan Martí-Frasquier: "Vull transformar el món de la clàssica a través del saxo baríton"

Dilluns 23 Juliol 2018

Fa uns dies vam poder reunir-nos amb Joan Martí-Frasquier, un dels intèrprets de saxo barítons amb més recorregut del nostre país. Va parlar-nos sobre els seus projectes “Made in Barcelona”, “Colours” i de la seva trajectòria artística, així com de l’escena musical a Catalunya.

Aina Vega: Parla’m de la gestació del projecte “Made in Barcelona”. Sabem que apareix fruit d’encàrrecs de grans compositors.
 
Joan Martí-Frasquier: Sí, de fet, la majoria de les obres que he gravat al disc estan estrenades. Les úniques que jo no havia estrenat són l’obra Time Fields d’Héctor Parra i A Chillida, de la Mercè Capdevila, però tota la resta les havia estrenat jo i considero que és tot un privilegi.
 
AV: El títol “Made in Barcelona”, perquè?
 
JMF: Doncs el títol surt del punt de trobada del projecte: tots els compositors viuen aquí a Catalunya, tots els implicats tenim una connexió amb la ciutat. Quan vaig gravar el primer disc ja vaig intentar tocar música de compositors del meu país, però sobretot al 2002 vaig començar a investigar compositors que haguessin escrit per a saxo; alguns, en saber-ho, van posar-se a escriure peces per a saxo i aleshores les vaig introduir al meu projecte.
D’altra banda, Barcelona té una projecció internacional increïble, cosa que ajuda molt, els projectes semblen prendre la personalitat forta de la ciutat. Com que feia anys que jugava amb la idea de fer un disc molt potent, vaig arribar al Made in Barcelona.
Aquest projecte inicialment estava pensat com un concert, que vaig poder estrenar a Strasbourg. Aquí a Catalunya no vaig poder trobar cap promotor que volgués programar-lo, i vaig decidir gravar-lo per a deixar-ne constància. Al convertir-se en un disc, vaig fer un procés de selecció de compositors i obres i d’aquesta manera vaig poder triar el bo i millor.
 
AV: Com han anat les presentacions?
 
JMF: La primera presentació la vaig fer el 31 de març a l’Andorra Sax Fest, un dels festivals de saxo d’Europa amb més renom, i el 19 de maig vaig presentar-lo a Reus per retre un petit homenatge a dos dels compositors del disc que hi viuen: Joan Magrané i Joan Arnau Pàmies; el 23 de maig vaig poder presentar-lo a Barcelona.
 
AV: Què suposa per a tu artísticament i personalment que un compositor escrigui una peça per a tu?
 
JMF: Evidentment, un orgull molt gran, perquè penses que el compositor valora la teva personalitat artística. M’omple de felicitat saber que hi ha algú que escriu una peça pensant en tu, potser en els recursos tècnics que els agraden de tu, i després també pensar que hi ha compositors que escriuen obres per a saxo baríton, que no té tanta literatura com el soprano o l’alto. Aleshores em fa doblement feliç.
 
AV: Clar, d’aquesta manera, contribueixes a través de la inspiració que pots crear als compositors, a generar més literatura sobre saxo baríton.
 
JMF: Clar, a mi m’interessa que la gent conegui l’instrument, les qualitats tímbriques i tècniques de l’instrument. No és pas una qüestió egoïsta, sinó que espero que aquesta literatura musical després tingui continuïtat en futurs saxofonistes.
 
AV: Quan decideixes que el saxo baríton és el teu instrument? Quines qualitats té, que et semblin més interessants?
 
JMF: La primera vegada que el vaig tocar va ser quan tenia 16 anys, a la banda de la Ràpita; els papers de baríton normalment són bastant fàcils, i a les bandes solen tocar-los la gent més gran. Va ser a la banda de la Ràpita que vaig demanar tocar-lo, perquè em va semblar molt interessant i bonic, em va entrar molt per la vista. Aleshores vaig començar a interpretar-lo, tant amb la banda com en altres ensembles, i quan vaig entrar a estudiar el superior de música, vaig començar a combinar el baríton i l’alto. Va arribar un punt en què vaig “sortir de l’armari” i vaig decidir ubicar el baríton al lloc que jo creia que li tocava, el meu instrument de preferència.
Va ser aleshores que vaig començar la meva carrera de solista de saxo baríton.
 
AV: Tens un disc anomenat Believer, et consideres un “believer”?
 
JMF: Si, vaig agafar la obra Believer de Jacob TV i vaig crear-me el lema “I’m a believer in the power of baritone saxophone to transform classical music”; em considero capaç de transformar la manera com el saxo s’integra dins del món de la música clàssica, on normalment no hi té gaire cabuda.
 
AV: Clar, realment el saxo és un instrument molt nou.
 
JMF: Sí, és un instrument que es va patentar el 1846, però Adolphe Sax ja tenia la idea d’introduir-lo dins l’orquestra simfònica i amb un rol molt determinat. Durant els anys en què ell va viure, el saxo va tenir una molt bona rebuda, però en morir Sax, el saxo va quedar oblidat. No va reaparèixer fins que els saxofonistes de jazz el van recuperar i per això no s’ha acabat de consolidar mai dins dels circuits de la música clàssica.
 
AV: Creus que el saxo baríton és el més versàtil de tots els registres de saxo?
 
JMF: El saxo baríton és un instrument greu, i físicament té una sonoritat molt plena, molt rica. Pots allargar més la tessitura, i per tant penso que a nivell de sonoritat té moltes prestacions. Tots els saxos tenen sonoritats molt peculiars, però el baríton, en ser greu, encara s’accentua més. Potser el podríem comparar amb un violoncel; el cello és molt versàtil i arriba a tons aguts i greus amb la mateixa solidesa, segons el meu parer, amb el baríton passa alguna cosa de semblant.
 
AV: Quin rol té la improvització en la teva trajectòria artística?
 
JMF: La impro per mi és una eina molt útil, l’he estat utilitzant aquests últims anys. A mi em serveix com a estudi, com a investigació i experimentació. Hi ha músics que per a mi són referents, com per exemple Max Gustafsson, que són grans improvitzadors. Jo no l’utilitzo com una eina artística, però sí que la utilitzo de tant en tant en petits projectes, com una eina per a experimentar amb l’instrument.
 
AV: “Colours” va ser un projecte molt bonic que vas dur per Europa. Va ser un punt d’inflexió?
 
JMF: “Colours” va ser el meu primer projecte important en solitari, i vaig tenir la sort d’estrenar-lo a Reus, al Contemporànica. És un projecte molt divers, hi toco parts del Llibre Vermell de Montserrat i tot. Arrel de la bona rebuda del disc em va sortir un concert a Rio de Janeiro, i just en aquell concert vaig compartir escenari amb un dels néts de Prokofiev. El projecte, que comptava amb audiovisuals i tot, no ha acabat de tenir ressonància aquí a Catalunya, no ha acabat de quallar en els festivals de música clàssica.
 
AV: “Colours” és molt d'avui en el sentit que els projectes actuals s’inclinen vers la interdisciplinarietat; creus que les arts tendeixen a confluïr cada cop més?
 
JMF: Sí, recordo que des del 2010-11 ja estava investigant sobre el tema, com relacionar colors i sons, intentant no caure en la sinestèsia; buscava una cosa diferent.
 
AV: El 19 de juny vas estrenar una altra obra, oi?
 
JMF: Sí, a la meva vida he estrenat moltes coses, tant com a solista com formant part d’una formació més gran. Però el 19 de juny va ser realment un repte: un concert de saxo baríton i orquestra escrit per a mi per la compositora Albena Petrovic-Vratchanska, una compositora búlgara que fa anys que està instal·lada a Luxemburg. Fa un temps em va explicar que li havien fet un encàrrec per escriure una obra per a instrument solista, i vam arribar al concert que s’estrena el 19 de juny a Luxemburg.
Encara no està clar si tornarem a tocar-la i on, però estem començant a moure fils per a poder moure-la per Catalunya.
 

AV: Creus que l’activitat pedagògica és un mitjà de vida, o potser també és un mitjà per despertar el talent?
 
JMF: Jo vocacionalment em sento més intèrpret que no pas professor, però també és veritat que a través de la docència entro en contacte amb altres persones que estan en procés de formació, de saxofonistes, de persones i de músics.
El problema és que tal i com està organitzada la docència a nivell mitjà (primària i secundària) queda molt limitada la creativitat dels docents i es fa difícil compaginar la interpretació i l’activitat artística amb la docència.
 
AV: Un dels problemes que tenim al país és que la majoria de professors s’han oblidat de ser intèrprets.
 
JMF: Clar, aquest sistema no permet que els professors tinguin temps, per exemple, per escriure llibres didàctics, imagina’t si es volen dedicar a la interpretació.
 
AV: Creus que aquest conflicte en altres països està més ben solucionat?
 
JMF: Jo sé que en d’altres països la jornada lectiva no és tan llarga i, per tant, els docents poden fer activitats paral.leles i combinar-s’ho millor. També crec que hi ha gent que és feliç fent classes, però és una llàstima que l’administració no tingui en compte els que potser seríem més feliços tenint més temps per a crear.
 
AV: Et consideres un artista trencador?
 
JMF: No ho sé, la veritat. A mi m’agrada investigar, explorar, experimentar. No sé si em consideraria trencador. L’ensenyament no ha estat mai trencador, i jo no m’hi sento. Jo crec en transformar les formes, no en trencar-les.
 
AV: I en el poder transformador que té la música en la societat, hi creus?
 
JMF: Sí, això sí, però també trobo que cau en uns cànons i uns models estandaritzats. Jo escolto molta música pop-rock dels anys seixanta i setanta, i la trobo molt més innovadora que la d’avui. Necessitem reconduir el que estem fent, potser estem esgotant les alternatives.
 
AV: la vida d’intèrpret és una vida en solitari?
 
JMF: La vida d’intèrpret requereix molt temps per a pensar, estudiar, organitzar-se, però també és molt important compartir-ho amb altres intèrprets, és molt necessari, s’ha d’interactuar amb la resta.
 
AV: Quins projectes tens en ment?
 
JMF: Tinc moltes idees, però moltes encara no són projectes, encara no tenen forma. Ara estic muntant una de les suites de cello de Bach amb música contemporània, i vull plantejar com la interacció entre el públic i l’intèrpret no ha canviat en els últims 300 anys. La meva idea seria incloure-hi dansa, per veure com ha canviat la percepció del moviment des de la època barroca. Un altre projecte és amb el Joan Bagés, que tracta de combinar obres de text, música experimental, electrònica i saxo, que vam estrenar el 2016 i vam arribar a portar a Nova York; m’agradaria poder-lo moure una mica més. Tinc altres projectes lligats amb pianistes, també.
M’agradaria molt continuar explorant amb altres estils, anar portant els projectes ja formats per arreu, ja veurem.
 

Fotos: Joan Martí-Frasquier. 

Últimes Notícies