I Puritani
Concerts

La força del Volga a la Kàtia Kabànova del Liceu

Dijous 1 Novembre 2018

El món interior pertorbat de Kàtia Kabànova, de Leoš Janáček, envaeix el Gran Teatre del Liceu del 8 al 22 de novembre, en 6 funcions executades per un únic repartiment encapçalat per la soprano Patricia Racette. La producció de David Alden, que subratlla el totalitarisme soviètic, estarà dirigida pel mestre Josep Pons.

Aquest mes de novembre ens endinsarem a una de les grans obres de Leoš Janáček, el drama psicològic Kàtia Kabànova, primera òpera de maduresa del compositor de Moràvia. Janáček va perseguir sempre dos objectius: l’autoexpressió i la reivindicació dels trets propis del seu poble en contraposició a l’hipertròfic Imperi Austro-Hongarès a què estava sotmès.
Al llarg de la seva vida creativa va anar explorant camins estètics diversos fins passats els 50 anys d’edat, que emetria una veu poderosa i autèntica –i molt prolífica-, síntesi d’una formació germànica i l’interès fervent per les seves arrels i el paneslavisme per crear un llenguatge musical original i modern.

Però en la música de Janáček, en especial l’òpera, hi reconeixem un fort component expressionista i, podríem dir, un “verisme txec”. I, d’altra banda, un manifest interès en la fonètica de la llengua txeca, que construeix unes frases que estan entre el cantat i el parlat i que afavoreixen un discurs rítmic molt ric i ple de meravelloses irregularitats. És un llenguatge molt viu, que interpel·la, acompanyat d’una orquestra de gran personalitat que dialoga amb els personatges, es fa preguntes i se les respon.

Kàtia Kabànova, amb text del mateix autor sobre el drama La tempesta de l’escriptor rus Aleksandr Ostrovski (1823-1886), és una obra cabdal de la literatura eslava. Kàtia és un dels grans personatges femenins de la història de l’òpera, que viu en un sufocant entorn de dones asfixiades i oprimides per una societat provinciana, convencional i tancada de Kalinov. Allí, els anhels de llibertat i de sexualitat reprimits de Kàtia queden anorreats per la intolerància i l’oscurantisme que l’envolten accentuats, sobretot, per l’ominosa i castrant figura de la seva sogra Marfa Kabànova i de la inquietant presència dels elements naturals detestats, representats en la tempesta desencadenada i la força purificadora del riu Volga on es precipita el tràgic i premonitori final.

L’acció se situa vora del riu Volga, a la dècada de 1860. L’obertura s’inicia molt lírica, en to menor, amb una orquestració molt acolorida i amb interessants girs melòdics fins que tot es precipita. Janáček introdueix aspectes folklòrics amb les castanyoles i després la música es torna tremendista, amb una percussió molt activa. Finalment, tot es calma en un passatge expansiu.

Vania, en una exaltació de la naturalesa i amb la omnipresència del Volga, demana a Boris per què ha d’aguantar el seu oncle. El noi li diu que l’home gestiona la seva fortuna, però té la sensació que està desaprofitant la seva joventut i confessa estar enamorat d’una dona casada, Kàtia, la dona de Tikhón Kabànova. Quan apareix Kàtia, la música es torna lírica i bella, després d’un fragment molt articulat per la paraula i els gestos de l’orquestra, sempre lliure però, alhora, amatent del que passa a l’escenari. Marfa Kabànova es queixa que el seu fill fa més cas a la seva dona Kàtia que a ella, i la seva gelosia l’empeny a tractar Kàtia de manera totalment despectiva. Bárbara, la fillastra de la família, la defensa.

Arriba l’interludi, que alterna una música fosca de línia descendent amb un moment d’expansió lírica que desemboca en l’escena segona, amb l’ària on Kàtia es pregunta per què les éssers humans no poden volar com els ocells, amb una magnífica recreació que fa aflorar diversos matisos de la seva complexa personalitat. Kàtia explica a Bàrbara la seva infeliç infantesa i l’anhel de trobar un home que l’estimi de veritat, però se sent culpable per aquest fet. Tikhón entra per acomiadar-se ja que ha de fer negocis, empès per la mare.

A l’acte segon, Marfa retreu a Kàtia que no estigui més trista per l’absència del seu marit. Quan la sogra marxa, Bàrbara l’empeny a trobar-se amb el jove Boris. Malgrat el turment, Kàtia cau a la temptació. Apareix un petit interludi amb música molt viva i plena de colors i, després, Vania canta una cançó tradicional eslava amb to alegre mentre espera la seva estimada Bárbara. Tot seguit arriba Boris, confessant l’amor per una dona casada amb qui s’ha de trobar. És Kàtia, que arriba amb Bàrbara. Els amants s’aparellen però Kàtia, al principi, ofereix resistència, se sent turmentada per les conseqüències personals i socials que li pot reportar una aventura. Ella li confessa que “tu ets la meva vida”, però, justament per això, voldria morir. “Per què morir, si la vida és tan meravellosa?”, es pregunta ell; però per a la dona de Kabànova, “a partir d’ara, per a mi, la vida serà impossible!”. Finalment, la noia es deixa endur pels seus sentiments vertaders i el duo d’amor continua de manera meravellosa. Passada la nit, Bàrbara i Kàtia tornen a casa, aquesta darrera, agitada pel remordiment.

Les forces de la naturalesa es desplegaran de forma tràgica al tercer acte. Arriba Kàtia, turmentada i plena d’angoixa, fet que preocupa greument Bàrbara. Confessa la seva infidelitat a Tiknón, en un estat de voler morir, i, amb aquest desig, el temporal empitjora dramàticament  i la noia corre cap a la tempesta. Ja tothom coneix la seva aventura amb Boris i és fortament criticada. Tanmateix, busquen la desapareguda.

Vania i Bàrbara decideixen fugir a Moscou, i aviat reapareix Kàtia, perquè vol abraçar per darrera vegada Boris. Ell arriba i exclama el seu nom i esclaten tots dos d’amor. Boris ha d’anar a Sibèria, sol. El cor canta una “o” emulant el Volga que la crida, i ella s’hi llença. El seu marit Tikhón es vol llençar al riu per salvar-la, però la seva malvada mare li ho impedeix i ell la culpa del suïcidi de Kàtia. Deixen el seu cos al terra i el marit crida de pena, mentre la mare, sense cap mena d’emoció, agraeix als vianants -o, a l’audiència- la seva ajuda.

Kàtia Kabànova serà recreada per David Alden al Liceu a través del naturalisme plàstic i els referents visuals del totalitarisme soviètic per retratar una societat que va en contra de l’individu lliure i estableix relacions tòxiques i jeràrquiques remarcades per l’escenografia de Charles Edwards.
Aquesta producció de l’English National Opera (Londres) anirà dirigida per la ferma batua del sempre inspirat mestre Josep Pons al capdavant de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i el seu cor, a les ordres de Conxita Garcia. La soprano nord-americana Patricia Racette, amb greus sòlids i càlids i aguts ben col.locats, és una intèrpret de referència del paper titular d’aquesta obra mestra, que encarnarà el personatge de Katerina (Kàtia) Kabànova.

La consistent mezzo Rosie Aldridge serà Marfa Ignàtievna Kabànova, un sempre fiable Francisco Vas entomarà el paper de tenor de Tíkhon Ivànitx Kabànov, mentre que el també tenor de veu expansiva Nikolai Schukoff serà Borís Grigórievitx, i la mezzo de gran fraseig Michaela Selinger serà la càndida Varvara. Els papers menors aniran a càrrec de Aleksander Teliga (Saviol Prokófievitx Díkoi) i personatges de casa com Josep-Ramon Olivé (Kuliguin) -que reincideix després de ser Maximilian a Candide-, Mireia Pintó (Glaixa) i Marisa Martins (Fekluixa)

 
Fotos: Kàtia Kabànova (Gran Teatre del Liceu)
 
 
 
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Insereix aquí el cos del text.

Últimes Notícies