Concerts

Què en pensen els lectors sobre els aplaudiments? (1)

Dissabte 11 Agost 2018

Després de publicar aquest article sobre si aplaudir o no aplaudir entre moviments d’una obra musical, he rebut una sèrie de comentaris de lectors que han obert, en molts casos, la caixa dels trons. En general, els simfonistes tendeixen a estar d’acord amb les asseveracions, mentre que quan ens anem aproximant a la música coral o l’òpera les opinions ja difereixen més. Esbossarem les línies generals sobre les opinions de crítics i melòmans. En un proper article ens centrarem en els músics. 

L’article “A propòsit dels aplaudiments” que vam publicar aquesta setmana ha suscitat un debat molt interessant entre melòmans, crítics i professionals de la comunicació musical. Tot un reguitzell de propostes i contrapropostes que exposem a continuació.
 

1. L’educació


Moltes de les respostes que he obtingut a l’article se centren en el debat sobre l’educació. Els més políticament correctes diran que hi ha persones que se senten amb el deure de transmetre coneixements, com és el cas d’un reconegut melòman: “Crec que els “entesos” hem d’educar els que no ho són tant però sempre cordials i amistosos”. Colpidor, tanmateix, és el que, per exemple, opina un tinerfeny que afirma que “aquesta reflexió em sembla meravellosa i més en els temps que vivim. Ningú neix après, i tothom pot ensenyar alguna cosa als altres, encara que hi hagi personatges que ho dubtin. El món de l’art i la cultura s’educa i com més s’eduqui des de petit a les persones millor”. I afegeix, amb un to ferotge: “D’on són les meves arrels, no s’inverteix en educar en cultura i art i pretenen, a base de talonari, equiparar-se amb altres llocs del planeta i per al meu entendre estan molt equivocats. Però és clar, això només és el sentiment d’un Guanche, fill de la seva salnitre, sol i lava”.
 
Donant suport a aquesta idea, una altra lectora de Tenerife afirmava: “La clau l’has donat al final, tot es redueix a "fer pedagogia" sense ser pretensiosos, fent-ho de manera natural i simple” i, en la mateixa línia, una gestora cultural manifestava que calen “no més aplaudiments, sinó més pedagogia”, mentre que un historiador de l’art incidia en el xoc cultural: “Hi ha gent que s’aproxima a la música clàssica per primera vegada i no ha de saber necessàriament els protocols. Sembla una qüestió de la gent que únicament consumeix clàssica, mentre que a d’altres els pot semblar un debat estèril i bizantí”. Això ens remet a que “aquest savoir-faire que molts creuen innat i inviolable és, per a molts altres, del tot desconegut”, comenta una musicòloga, “i sempre he intentat ser-ne conscient quan em pugen els colors perquè algú parla, mira el mòbil o aplaudeix fora de lloc”. D’altra banda, una periodista em comentava que “l’educació cultural ha de començar a les escoles, sobretot, intentar apropar la cultura a tots i que no la vegin llunyana”.
 
Un amic filòsof i crític musical es mostrava desolador quant a expectatives en l’educació fent un paral·lelisme amb els programes de televisió de talents: “T’has adonat que els regidors animen al públic a xisclar i aplaudir com a posseïts quan la cançó pop de torn arriba al clímax, cada cop que l’aspirant de torn crida com un vedell?”. La realitat és que aquest públic està rebent aquesta educació sí o sí. La qüestió que planteja és: el món clàssic haurà de decidir si vol acceptar-los a les seves sales o renunciar a aquest nou públic i morir, i se sent desolat perquè dubta que la dèbil educació de les escoles pugui competir amb la immersió cultural massiva d’aquests mitjans i els seus programes. De la mateixa manera que un tecnòleg amant de la música considerava que “crec que és una tendència pseudo-obligada si volem que la clàssica s’acosti al jovent. Però serà difícil que el món musical l’accepti”.
 
Una mica més radical és un expert en música antiga, que assevera que “al final a mi em sembla que és manca d’esperit crític en general, entendre la cultura com a element i eina de sacseig i no pas com a medicina exclusivament de l’ànima”. Es remet a Cultura i holocaust, i es planteja que “probablement Goebbels no aplaudia entre moviments i va ser capaç de perpetrar un brutal extermini. Quin sentit va tenir la sacralitat? No entenien ells el veritable missatge de la música? O potser es va eliminar tota capacitat crítica, reflexiva i agitadora en el camp cultural? Crec que trencar límits és sempre interessant per sacsejar i arribar a noves reflexions i conceptes”, concloïa.
 

2. L’antic, el sagrat i el purista


Precisament aquest element sacralitzat o ritual de l’aplaudiment ens porta a veure-ho així: “Jo crec que hi ha un tema de ritualització i de fins i tot d’un cert complex per part de programadors que diuen "no, s’ha de deixar aplaudir". Jo faria la pregunta en el terreny dels esports, algú acceptaria que en un partit de tenis la gent estés parlant o cridant com en un partit de futbol? En el cas de l’òpera i els concerts és el mateix”, comentava un musicòleg. I afegia: “Crec que s’ha perdut de vista una certa litúrgia i em sap molt greu que els propis programadors confonguin la gimnasia amb la magnesia. Es pot ser ritualitzador, es pot jugar amb la litúrgia sense que això vulgui dir ser elitista. És com si algú arriba a un funeral en banyador i tovallola com si anés a la platja de la mateixa manera que no anem a la platja amb americana i corbata.”
 
D’altres fonts s’han remès als temps de Mozart i d’altres compositors per exemplificar que l’aplaudiment és un consens social: “Recordo, fa molts i molts anys, Christopher Hogwood dirigint una simfonia de Mozart a L’Auditori on la gent va aplaudir després d’un moviment, i el director es va girar i va dir: "Molt bé, molt bé, vostès aplaudeixin perquè en temps de Mozart això es feia", i es va ficar el públic a la butxaca. De fet, Mozart, en una carta al seu pare, parlant de la Simfonia París on hi ha un efecte d’un crescendo-decrescendo, diu: "Vaig escriure el decrescendo perquè sabia que la gent aplaudiria en aquest passatge, i de sobte vaig disminuir el so sabent que la gent faria “xiiiit-xiiit”". Per tant, el públic no aplaudia només entre moviments sinó dins d’un mateix moviment. Però això eren altres temps, quan ni tan sols existien pràcticament les sales de concerts.
 
En aquesta línia, però duent-la cap a la qüestió de la sacralització, un expert en música antiga es pregunta si tota la música interpretada en auditoris pretenia cercar en el moment de la seva composició aquesta suposada sacralitat, perquè “no és la mateixa la intenció d’un Beethoven o un Mahler que la d’un Offenbach o un Händel, i aquests darrers ja composaren pensant en aplaudiments interruptius”. I afegeix: “Jo també percebo en el jazz la tensió i la sacralitat d’altres estils musicals i no és menys popular certa música de Vivaldi que algunes peces de jazz”. Això ens du a ser més o menys puristes, de si darrera d’aplaudir de la manera consensuada o no hi ha un afany democratitzador. Com diu un filòsof, “en realitat, forma part de la confrontació del món líric i clàssic amb la realitat dels nostres dies, que s’imposa sí o sí com és llei de vida. I en el debat és difícil de discernir on cau el límit entre ser guardià de la puresa o reaccionari, i entre la voluntat democratitzadora i el posar aigua al vi, com passa en el sistema educatiu mateix”. En tot cas, concloïda, “crec que per molt debat bizantí que fem, la realitat avançarà com una estampida d’elefants”.
 

3. L’espontaneïtat com a valor


Una altra lectora canària anava a l’arrel del problema: “No s’ha d’aplaudir més, s’ha d’aplaudir millor. De vegades, aquests aplaudiments minoritaris que sorgeixen entre moviment et fan sortir del clima delectant i d’emoció que estàs experimentant enfront una peça musical.” Però, i els que pensen que l’espontaneïtat és sana? Al cap i a la fi, “som llatins”, com deia una psicopedagoga, i, com afirmava una músic amateur, “com podem mirar malament aquest acte d’amor pur?” El problema, afegia, amb una mirada clara i neta de la realitat, “és que si algú es posa a aplaudir, la resta també ho fa perquè els manca personalitat i es deixen endur per aquell ésser autèntic, únic i pur que ha iniciat la jugada”. Un periodista comentava que “és cert que de vegades tot és molt rígid i que la gent jove aplaudeixi "quan no toca" aporta espontaneïtat a l’auditori, però pot molestar els músics. És per això que aportar nous públics suposa un risc”.
 
Però, és clar, un aplaudiment pot ser molt motivador. Un director de màrqueting del sector cultural apuntava que enfocar-ho tot des de la perspectiva de la necessària concentració dels músics “em sembla esbiaixat i injust”. Està convençut que després d’un moviment complex i difícil, que t’aplaudeixin, més que desconcentrar-te, t’anima. “A tots ens genera una pujada d’ànim quan ens recompensen i potser el següent moviment el fem encara millor amb la satisfacció del darrer aplaudiment”. És cert que, com afirmava el company, “en el cas de l’òpera és encara més important. Els cantants necessiten sentir-se escoltats i que el públic els recolza, o no acaba passant que quan un cantant fa un “bis”, només pel fet de fer-lo és encara millor que l’original? La mateixa peça, cantada amb o sense un reconeixement previ, com canvia! Si el públic et recolza com a cantant et sents millor, potser fins-i-tot arrisques més, o com a mínim cantes millor i més tranquil”. En aquesta línia, una actriu amateur comentava que “sentir aplaudiments em pujava, a mi i els meus companys, l’ànim per continuar amb més força”.
 

4. Els ofesos


Tanmateix, n’hi ha d’altres que consideren el fet d’aplaudir entre moviments un acte molest: “El cas més flagrant i horrible va ser ara fa un parell d'anys quan un públic va començar a aplaudir al bell mig del quart moviment de la novena de Beethoven al Palau. En aquell moment en el que comença a sonar el 2/4 del tambor, just en el silenci abans d'això, el públic va decidir tallar la simfonia... Elitista i classista? Ai, amb els progres...”. Una mica més políticament correcte és  el president d’una associació musical: “Jo crec que el públic ha de ser respectuós amb qui li fa sentir l’emoció: el compositor i els intèrprets. No s’ha d’interrompre la música fins al final”. I afegia una qüestió que també ha estat molt comentada: “Diria més, fins 5 segons després que el director abaixi els braços. Així ho fan els públics cultes d’on he estat darrerament”. De la mateixa manera, una aficionada comentava que “per a mi resulta respectuós per a tots, per el públic que segueix les ultimes notes.... que queden a l'aire”. Perquè, de fet, “l’emoció es pot contenir, i aplaudir perfectament quan toca (que les ganes es notin amb la força dels aplaudiments acumulada durant tota l’obra, i no generar interrupcions)”. Aquest jove es mostrava durament crític amb d’altres comportament concomitants: “De la mateixa manera condemno els/les desmbolcalladors/es de caramels, els “ricaxons” de torn que es posen a parlar pel mòbil a platea, els estossegadors compulsius, així com el so dels “sonotones” d'algunes àvies”. I afegia, amb un toc de cinisme: “Em vénen unes ganes de fer un curtmetratge sàdic amb tots aquests tòpics”, i així reblava el clau: “Pel que fa a les interrupcions, de vegades no és tant el públic nou que aplaudeix quan no toca, sinó els snobs dels sorollets: aquests sí que s'haurien d'instruir. Aquells que, com dius, segurament són els mateixos que animen a aquest canvi de tendència...”. Una tendència que sembla que s’està imposant entre els professionals.
 
En qualsevol cas, com comentava un polític i lingüista, “un concert o una representació són també un acte social, en què el públic n’esdevé part només en la mesura que els artistes l’interpel·len. D’entrada, doncs, escoltem i deixem escoltar”.
 


5. Nous públics


Cal anar a la recerca de noves audiències sense “banalitzar la cultura per tal d’augmentar-ne els públics o la comercialitat enlloc de promoure realment l’esperit crític i reflexiu”. Com diu una coneguda musicòloga, “és per aquests motius que llegint l’article de l’Aina Vega he tingut una sensació agredolça. Sóc partidària i defensora de l’entrada de nous públics a les sales de concerts i a l’òpera, de la creació de nous públics, i és per aquest motiu que comprenc que aquests han d’integrar-se d’alguna manera dins dels codis de comportament i protocols que s’arrelen tan profundament en el món de la música clàssica.”  I conclou: “Comparteixo la sensació que les institucions musicals tendeixen al paternalisme, fet que les duu a infravalorar els nous públics que per força han de crear-se i per tant a abandonar idees com les de crear espais i tallers per a les noves audiències”.
 
Al cap i a la fi, perquè “el que fa falta és que la música clàssica formi part de les nostres vides d’una manera més orgànica, cal que surti de les institucions, cal que tothom s’hi pugui acostar, cal que entri a les escoles públiques; només d’aquesta manera serà possible la creació de nous públics, sensibles i sensibilitzats, capaços d’entendre el perquè de la falta d’aplaudiments entre moviments.”


Fotos: diferents situacions en relació a un concert

Més, sobre...: aplaudiments , concert , públic , lectors
Últimes Notícies