Concerts

Què en pensen els músics sobre els aplaudiments? (2)

Dilluns 13 Agost 2018

Aquest és el tercer article (el primer, A propòsit dels aplaudiments, i el segon, Què en pensen els lectors dels aplaudiments?) que publiquem sobre el controvertit tema d’aplaudir o no entre moviments d’una obra musical. En aquest cas, ens centrem en les opinions de directors musicals, directors de cor, pianistes, cantants, flautistes, violinistes, percussionistes, violoncel·listes… músics que ens ofereixen el seu saber i experiència per acabar de reblar el clau a l’assumpte i que també estan d’acord en el fet que no és el mateix el ritual en diferents gèneres. Una cosa està clara: com diu la mezzosoprano, “no crec que per aplaudir entre moviments siguem més “democràtics”>.

 

1. El mite de la desconcentració

 
La impressió general és que, pel que sembla, aplaudir o no aplaudir entre moviments no és pas una qüestió fonamental ni fa desconcentrar especialment els músics, a diferència del que havia asseverat al meu article. Per exemple, aquests dies em comentava un amic compositor i director que “tot i que no és ben bé el mateix, l'argument de la desconcentració dels músics també es podria aplicar entre obra i obra, i no deixar aplaudir fins el final de la part o el concert. D’altra banda, un company flautista afirmava que “personalment penso que no cal donar-li més importància, encara que prefereixo que s’aplaudeixi només al final de la peça, et concentres més amb la música”.
 
Certament, com diu el tenor basc, “l’article escrit des del punt de vista de l’espectador, i dóna per suposat que l’artista es despista amb un aplaudiment, sobretot quan és inesperat. En la seva opinió, “el concert és una conversa, i no està escrit enlloc que no ens puguem comunicar amb el públic fins al final. Un aplaudiment a mitja obra, fins i tot a mig duet o mitja ària, es un ‘whatsapp’ del públic que diu: ‘molt be Beñat! Ho estas fent súper be! Segueix fent això perquè ens agrada’ i és una pujada d’adrenalina que et fa créixer”. En aquest sentit ho compara amb l’efecte que el públic d’un estadi produeix en un futbolista, i afegeix: “I, de pas, rebem un feedback. Crec que la TV i el cinema han fet molt mal. De vegades el públic pensa que des de l’escenari no els veiem, no els escoltem... i ho estem fent en directe per persones de veritat, per tant, seria paradoxal que un aplaudiment molestés...”. En aquest sentit s’encamina la l’opinió del compositor, guitarrista i director que assegura que “a molts músics no els molesta en absolut. A mi m’és igual. No són pitjors els estossecs?” –d’això en parlarem més avall.
 
Una coneguda pianista comenta que “com a músic és genial sentir l’entusiasme del públic amb aplaudiments, però no enmig de l’execució, entre un temps de sonata, per exemple”. Per la seva banda, una mezzosoprano incideix en el tema de les convencions i també ho relativitza: “A mi m’agrada el silenci-tensió que es crea quan acaba un moviment, però vaja, entenc que si a algú li ha encantat vulgui mostrar-ho al final del primer moviment. Tampoc és una catàstrofe i els músics, el director, es prendran el seu temps per a després concentrar-se pel següent moviment.”
 
El músic més solvent del meu poble també hi diu la seva en relació a sentir-se reconfortat davant d’un aplaudiment: “Per la meua poca experiència dalt d’un escenari puc dir que, normalment, agraeixes molt els aplaudiments en qualsevol moment. Suposo que és per la necessitat de saber, per la pròpia inexperiència o inseguretat, que la resposta del públic és positiva i així poder fer servir el feedback com a energia per continuar el concert”. Tanmateix, pensa que “tot i que aquest fet és d’agrair a tots els nivells, no crec que això sigui exactament una “necessitat” al nivell dels intèrprets professionals i menys encara de les grans estrelles”. Però aleshores fa un apunt arran d’un gènere musical en concret: “En el món coral les interrupcions entre peces que van enllaçades poden ser especialment incòmodes pel tema del to i de l’afinació”, però el que més li resulta incòmode és quan els aplaudiments es donen justament a continuació de la última nota de la peça: “és un moment d’èxtasi que no suporto que em trenquin d’aquesta manera. Mataria!”. La mezzosoprano hi està d’acord: “Com a intèrpret et molesta aquell aplaudiment que comença abans no ha acabat de ressonar l’últim acord... (estic pensant sobretot en recitals amb piano).. ooh! No, sisplau... si el millor de la peça és el petit -o gran- silenci que es crea després de l’últim acord!! (i no tothom assaboreix aquests moments...)”.
 
D’altra banda, un reconegut director musical de casa nostra ens recorda que “a l’època de Mozart no tan sols s’aplaudia després de cada moviment sinó que s’aplaudia enmig d’un moviment si el tema agradava, tal com es fa ara al jazz després d’un solo enmig d’un tema”. En aquesta línia recorda un jove violinista que “fa temps em va inspirar molt una carta de Mozart al seu pare on el geni de Salzburg explica la reacció del públic a la seva Simfonia Paris, on la gent estava desconcertada al principi però es va posar d’acord aplaudint quan entra el forte, per després fer silenci amb el piano estratègicament col·locat per Mozart”.
 
És clar que, com hem dit, no és el mateix la música simfònica, de cambra, coral que l’òpera. Com diu el director musical, “també a l’òpera s’aplaudeix després de cada ària (i s’arriba a “bisar”. També hem vist com un mort s’ha alçat per saludar per tornar després a fer el mort). Tradicionalment es prové d’aplaudir de manera espontània i és relativament recent el concentrar l’aplaudiment al final. També tradicionalment a Alemanya no s’aplaudia la música litúrgica o la sacra, i es guardava silenci”, assevera.
 
En aquesta línia ens comenta la directora de cor d’un reconegut teatre d’òpera que “a l’òpera estem acostumats que s'aplaudeixin les àries de lluïment -i fins i tot si la gent no aplaudeix, els cantants se senten  frustrats- però també hi ha mestres que no deixen aplaudir i també és frustrant”. Però reconeix que en el món simfònic no existeix aquesta "tradició" perquè trenca la tensió si s'aplaudeix; “a l’òpera hi ha llocs que també la trenca i molt! Els mateixos compositors ja escriuen àries sense final per impedir-ho”.
 

 2. Aplaudiment sincer o ritual


 
Hi ha músics que es pregunten quan un aplaudiment surt del cor o quan és fruit de la convenció. Una cosa que sembla clara és que els convencionalismes són lleugerament diferents entre el món operístic i la música simfònica i de cambra, com afirma un contratenor. En el camp operístic, comenta “m'agrada que quan un/una cantant entoma un do de pit o interpreta el clímax d'una ària coneguda el públic arrenqui a aplaudir uns segons abans de finalitzar la peça. És espontani i els aplaudiments em semblen fins i tot que es barregen "harmònicament" amb les notes dels cantants. Suposo perquè sorgeix de manera espontània, natural i orgànica. I afegeix: “Entenc ,també, que dècades i dècades de divisme, cultura popular i també una certa litúrgia -que la simfònica no té- permet una sèrie de pautes no escrites que conviden a la gent a expressar-se com estem acostumats al món de l'òpera. Per una gran majoria, és una litúrgia, passar una tarda, prendre un refresc a l'entreacte i esperar la partitura més coneguda per arrencar a aplaudir”.
 
En canvi, un conegut violoncel·lista comentava que la músic simfònica té un altre registre: “Sempre m'ha sorprès que als cantants se'ls anomena artistes i al millor dels solistes davant d'una orquestra no passa de la categoria d'intèrpret”. Ho argumenta això: “Suposo que l'òpera, amb una història al darrera i amb temàtiques normalment universals, té la capacitat d'arribar molt més a les ànimes que la més sublim de les simfonies”. Però, de fet, “suposo que per això l'expressió de l'espectador es redueix als moments on es permet aplaudir. Però jo ho veig més com una conseqüència més artística. S'escolta un concert perquè la música provoca plaer i quan aquesta acaba s’aplaudeix”.
 
Per altra banda, un amic cantant proposa recuperar l’aplaudiment com una expressió genuïna d'impressió davant l'art, deslliurada de prejudicis i rituals. En realitat, és un debat que embranca en la base del xoc cultural entre l’”alta” cultura i la cultura “popular”. Diu: “Em fa pensar en algunes de les reflexions de Stravinski en les xerrades del llibre de la poètica musical, quan parlava dels snobs i els pompiers.” En la seva opinió, el fet d’aplaudir s’ha desnaturalitzat, ritualitzat, “i em recorda als “amens” de missa. Hi ha vegades que es diu quan no toca, simplement perquè el mossèn diu “pels segles dels segles””.
 
“Però, què significa un aplaudiment?”, es pregunta el meu mestre. “És un agraïment i reconeixement a l’intèrpret o una necessitat d’expressar el teu entusiasme i plaer per l’experiència viscuda? Evidentment és totes dues coses i algunes més. Allí on posem l’accent, o cadascú li posi, condicionarà la seua postura sobre la pregunta que formules.” També es remet a una anècdota que li va explicar el Josep Vila: “Fa poc va tenir l’oportunitat de dirigir un repertori de compositors catalans a un país del nord (crec que era Suècia) amb un cor d’allà. Es veu que allí el tradicional és aplaudir només al final del concert. Ell em va dir aquest fet li resultava força estrany, fins i tot incòmode. Però vet aquí que davant d’una peça espectacular d’en Feliu Gasull, el públic va arrencar espontàniament a aplaudir. No crec que aquesta sortida de protocol resultés ni inadequada ni incòmoda pels músics.”
 
D’altra banda, la mezzosoprano comenta que “el que observo més sovint del que m’agradaria és que aquest aplaudiment que intercalen alguns “entusiastes” entre moviments sol ser també fruit de la convenció: en realitat aplaudeixen perquè creuen que toca aplaudir. Sento que el públic (tant els melòmans entesos com els neòfits) sovint aplaudeix els finals per educació, perquè ho marca el protocol, i llavors, moltes vegades és aquesta mateixa necessitat de ser educats el que provoca (al públic no tant habituat al concert “a la clàssica”) que -quan senten un final- i veuen que els intèrprets deixen de tocar, pam! aplaudeixen també, i no, senyors, encara no havia acabat”.
 
 

3. L’educació

 
Aquest darrer comentari ens condueix a parlar de la base de tot: l’educació. Els coneixements i els hàbits que adquirim són tan o més importants en la música i en el ritual d’un concert. Una percussionista afirmava: “Al públic i la societat en general se l’ha de guanyar amb educació i respecte, sense imposicions però amb normes clares. Una educació cultural des de l'escola farà que els joves s’apassionin per la cultura, la música i siguin capaços d'entendre que els aplaudiments tenen el seu lloc i que tan important és aplaudir com prèviament escoltar en silenci”
 
D’altra banda, un pianista i director confessa tenir sensacions contradictòries enfront l’aplaudiment, però troba la solució en l’educació (en el sentit tradicional del terme), la formació, però també “intel·ligència emocional i empatia”. De fet, el públic aplaudeix, la majoria de vegades, quan creu que ha acabat la música. Una altra manera d’entendre-ho és com ho fa un director i compositor relacionant l’educació amb els instints: “El fet que aplaudeixin entremig d'una obra, sigui entre moviments o no, a vegades, en part també pot ser culpa del compositor que ha donat la sensació de final. També pot ser, i de fet passa sovint, que el públic poc 'educat' ha entès malament la forma o l'harmonia i aplaudeix abans d'hora (quants cops he sentit aplaudir com a final un calderó sobre la dominant!); finalment, l'aplaudir o no, i quan, forma part del que s'anomena 'educació'”. Però arriba a una conclusió força controvertida: “Jo tinc la teoria que l'educació, quasi sempre, és anar en contra del que surt de forma natural (menjar amb els dits, tirar-se pets, rots, mostrar les emocions, etc.). Aplaudir és una forma natural de mostrar les emocions, i per tant, l'educació ho prohibeix, almenys fins quan pot.”
 
Ara bé, aplaudir és fruit de l'espontaneïtat o del fet que estem programats socialment per aplaudir en els silencis entre temes? I això ens ha de permetre parlar del binomi clàssic-modern. Com comenta un cantant, “en el cas de la música moderna, l’estrany és que no hi hagi aplaudiment entre temes, i és gairebé impensable que s’aplaudeixi entre escenes de teatre. I aquí enmig hi ha l'òpera, i és on entra el que comentes de l'educació, apropar a tothom totes les expressions artístiques”.
 
Per altra banda, el concert és una convenció que té unes normes, diu el meu mestre, que incideix en el fet que “és, i ha de ser, una convenció dinàmica en funció de l’intèrpret, de l’auditori, del públic, del repertori, de la funcionalitat...”. Les seves reflexions duen a la mare dels ous: “Coincideixo amb tu en dir que el més important és l’educació, la formació. Només així ens podrem adaptar a cada situació. Això és evidentment vàlid pel públic però també ho és pels intèrprets: tampoc m’agraden les reaccions injustificadament irades d’alguns músics davant d’alguna “equivocació” a l’hora d’aplaudir”. Però encara incideix en una altra qüestió, molt vàlida de plantejar-nos: “No seria possible trobar una manera de mostrar de forma diferenciada el reconeixement a l’intèrpret i al compositor?”. És clar, però això no ho podem preconcebre, oi? Ha de sorgir de forma espontània a partir de moltes i moltes experiències concertístiques i del fet que les audiències entenguin aquesta qüestió com una necessitat peremptòria. En qualsevol cas, la pianista barcelonina comenta que no hi ha cap cas justificable en què la cultura hagi de baixar nivell: “En algun aspecte cal evolucionar preservant la qualitat i el nivell”.
 
 

4. Sorollets

 
Citant una altra vegada Christina Scheppelmann, que va aclarir per Twitter que “en cap cas l’ús del mòbil i les interrupcions es podien concebre en un concert de lied”, ens remetem a la directora de cor d’òpera que, basant-se en la seva experiència, exclama: “Trobo una barbaritat que es "promogui" l'ús del mòbil durant els concerts!”.
 
En una cosa han estat d’acord tots els comentaristes músics: si hi ha quelcom que els molesta de debò són els sorolls durant la peça. “Una vegada, quan tocava en un quartet de guitarres, vaig parar de tocar perquè una senyora no parava de ventar-se amb un vano, amb el conseqüent sorollet i les polseres penjant. M'imagino la gent amb els mòbils i les llums...”, explica la directora, i conclou taxativament: “Si vas a un concert, escolta, relaxa't, deixa't "impressionar". És a dir, concentra't i disfruta. Per fer mil coses a l'hora com si fos música ambiental, et pots posar un CD a casa i anar fent”.
 
D’altres comenten una qüestió també nuclear: “El que més em molesta és certa actitut del públic dogmatitzant sobre “com comportar-se” i reprimint amb un “xiiiist” amenaçant o bé amb una mirada fulminant al pobre que, endut per l’emoció, ha deixat anar un aplaudiment espontani a deshora”, comenta el director musical, sentenciant que “aquest pobre ja ha quedat marcat pels dogmàtics”. De la mateixa manera opina el jove violinista: “Personalment em molesta el “xxxxiistt” de la gent que està rígida i esperant el moment just”. Però, a més, al director musical el molesta “molt i molt més que l’aplaudiment a deshora el parlar del públic, el tossir i el fer soroll en general: els ventalls de senyores amb polseres, que acaben essent com una percussió. En fi, polèmiques d’estiu”, conclou.
 
D’altres més espontanis i entusiastes, com el reconegut pianista, comenta: “Que aplaudeixin quan vulguin! Si aplaudeixen entre ària i cabaletta espero una mica, em quedo quiet i a van parant d’aplaudir, cap problema. Això sí, que desemboliquin els caramels abans”, reclam comú entre artistes.
 
De fet, com diria una professional del món coral, “el públic no és estúpid”, i proposa que potser, de la mateixa manera que s’adverteix d’apagar el mòbil durant el concert, es podria avisar que no s’aplaudeixi fins al final de cada obra, no entre moviments, perquè “en el món coral estem avesats a fer-ho de viva veu”. De tota manera, comenta, “a mi no m’agrada gaire el silenci entre peces, em sembla fred. Com a músic sempre agraeixo aplaudiments, encara que no toquin.”
 
I, suportant la mateixa tesi, el director d’un reconegut cor a nivell internacional assevera que “a mi em molesta més el soroll durant els moviments que no pas que s’aplaudeixi a tot arreu. Si hi ha un silenci absolut durant el concert jo ja em conformo”. Explica que al Palau “he vist gent del públic, generalment gran, molt irritable quan s’aplaudeix entre moviments, però que es posen a comentar la jugada en veu alta durant l’audició”. De contradiccions com aquestes el món musical n’està ple.
 
De fet, hi ha finals de primers moviments que fan aplaudir. Segons el jove violinista, “no seria el cas per suposat en una simfonia de Bruckner”. Però, al cap i a la fi, “el músic sap fer aplaudir i sap fer silenci”, i explica com “amb el meu quartet hem aconseguit fer un concert sencer sense aplaudiments entre mig, sense demanar-ho, només mantenint la tensió”. Potser tot es basa en el savoir-faire de l’intèrpret i el director?

Fotos: Aplaudiments i partitures

Més, sobre...: concert , aplaudiments , músics
Últimes Notícies