Concerts

Jordi Savall: “Orpheus XXI sorgeix del necessari compromís de l’artista amb la societat”

Dijous 16 Agost 2018

Entrevistem el gran mestre Jordi Savall, que ens rep a Poblet abans d’un concert amb Orpheus XXI, un projecte que va engegar fa un parell d’anys i que consisteix a reunir músics refugiats i donar-los aixopluc amb el llenguatge universal que és la música. El projecte compta també amb centres d’ensenyament per a nens refugiats per tot Europa que pretenen fer-los partíceps de la cultura d’acollida mantenint els seus trets identitaris. Savall, que enguany el torna a L’Auditori amb El so original, va començar amb el violoncel, però aviat se sentí atret per la sonoritat i les possibilitats de la viola de gamba. El 1991 va assolir una gran notorietat posant música al film Tots els matins del món i ara és el mestre i intèrpret més reputat del món de la música antiga. Investigador incansable, a la recerca de tresors musicals allà on va, s’ha manifestat partidari de tornar a posar l’home al centre de les nostres preocupacions, com al Renaixement. Sempre compromès políticament, va rebutjar el Premio Nacional de Música 2014 pel seu desacord amb les polítiques del ministre Wert, i ara s’ha manifestat obertament com a defensor del procés i condemna rotundament que tinguem presos i exiliats polítics. Un bon exemple d’aquest compromís es resumeix musicalment amb el cant final conjunt del concert “Camins de l’exili i l’esperança. Diàleg de les músiques cristianes, jueves i musulmanes al voltant del Mediterrani”, on va demostrar que tots compartim cants ancestrals que ens uneixen molt més que no pas ens separen.

Aina Vega: Vostè va començar a tocar el violoncel. Quines sensacions va tenir quan va iniciar-se amb la viola de gamba?
Jordi Savall: El que primerament em va seduir de la viola de gamba és que és un instrument que té un so molt diferent, i enlloc de quatre cordes en té set, té trastes i és una mescla de llaüt i violoncel, però sobretot el que em va seduir va ser veure a Londres i a París la gran quantitat de partitures inèdites de J. S. Bach, Antoine Carré, Henry Purcell que tenen solos per viola, duos, trios, conjunts, música italiana, francesa, anglesa, alemanya, espanyola... Tot això em va fer prendre consciència que era un instrument que s’havia oblidat completament. Estic parlant de l’any 1965 i hi havia en tot el món dos o tres persones que tocaven l’instrument, i el tocaven mitjanament bé. Per mi va ser una idea molt estimulant d’imaginar i retrobar com tocar aquest instrument i refer-ne la història, buscant a les fonts, amb els tractats, pensar com interpretar aquesta música. Era com descobrir un continent nou i aportava una altra dimensió del so, molt poètic, amb l’element íntim, melancòlic i ric. A banda que amb la viola de gamba podia tocar com a solista amb la viola baixa i com a quartet i quintet el primer violí, amb la viola soprano, i això et dóna una capacitat d’acció que amb el violoncel no tens. El violí i el violoncel són incompatibles per tenir tècniques totalment diferents. En canvi, la viola de gamba, com que és un instrument recolzat sobre la cama, la mateixa tècnica que fas servir, encongint les distàncies, et serveix pels altres.
 
AV: Ha dit que ha descobert un continent que no coneixia. Fins on creu que ha arribat vostè a conèixer-lo?
JS: En tots aquests anys de recerca en les biblioteques, i a casa, que tinc tot el repertori per viola de gamba solista i per ensemble, puc dir que les coses més importants les he fet. Però hi ha moltes coses que encara no he pogut fer i tot això és un camp que també, junt amb el fet que també he aprofundit en els instruments medievals, del Renaixement, els orientals, em dóna un camp d’acció molt ampli que he anat expandint també amb les músiques celtes. Tinc una viola soprano que és igual que un fiddle.
 
AV: La seva feina és interpretar, dirigir, però hi ha una part d’investigació immensa...
JS: Això és una de les parts més maques que et permet de donar sentit a tot. Quan toques una música i saps quan s’ha fet, com s’ha fet, per què s’ha fet, et permet fer un lligam entre la història i la música i això et dóna molta llibertat. Com més saps, més llibertat tens. I aquest és l’aspecte més important de la recerca, saber quin era l’estil al segle XII, XIII, XIV, XV... que en cada cas és peculiar. Quan toques has de ser conscient de quina època interpretes per no utilitzar ornamentacions que no s’avindrien amb aquesta època. L’emoció és una cosa que sempre ha existit en l’ésser humà, però la manera d’utilitzar el llenguatge musical, d’improvisar, d’ornamentar, depèn de cada època, i és aquí on intervé el coneixement.
 
AV: Com més enrere en el temps anem més necessitat de conèixer l’entorn tenim.
JS: Clar, com més enrere anem més ignorants som, tenim molta menys informació, i aquesta informació l’has de trobar en els llocs més inesperats com la correspondència, els tractats que els músics feien sobre la seva música, les transcripcions de poemes musicals, que expliquen com es tocava o com es ballava... les informacions estan escampades i has de tenir molta paciència per trobar-les.
 
AV: El lloc més peculiar on ha trobat informació?
JS: Una dels llocs on vaig quedar sorprès de trobar tantes coses va ser al Don Quixot de Cervantes. És una obra que et parla constantment de música, la música que es feia al poble, com es cantava, com s’interpretava, com s’escrivia, i és una font d’inspiració extraordinària perquè menciona cançons com el Romance del conde Claros de Montalván, les romances dels moros, hi trobes informació sobre la follia, la xacona i les cançons més famoses. Precisament això em va permetre escriure el primer llibre-disc dedicat a Les músiques del Quixot amb els textos recitats i les músiques que parlaven d’aquests textos.
 
AV: Quin balanç fa d’Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya i Le Concert de Nations?
JS: Realment positiu perquè és un fet constatable que una porta funcionant quaranta anys i les altres dues trenta. La gent està interessada en escoltar-les i això és la millor recompensa i l’aval per continuar.
 
AV: Gustav Leonhardt, Christopher Hogwood o Nikolaus Harnoncourt, vostè... és una generació que va decidir assumir certs riscos?
JS: Sens dubte. S’ha d’arriscar, una vida sense prendre riscos no és merescuda de viure, perquè és el que et fa tirar endavant, tenir il·lusions, acomplir somnis. Encara hi ha molt a fer, però a la nostra època vivíem en un desert respecte a la música antiga, i calia reivindicar la seva bellesa, vigència i necessitat de ser viva en el repertori canònic.
 
AV: Ara està descobrint repertori antic amb l’ensemble Orpheus XXI. Què el va impulsar a engegar aquest projecte?
JS: El que em motiva sempre és recuperar obres que s’han fet poc o sobretot interpretar la gran música que ha quedat oblidada. I ara ho estic fent amb joves sense pares, abandonats, que no poden fer cap gestió... Tot va sorgir amb l’arribada de refugiats a Calais, vaig decidir anar-ho a visitar i em vaig implicar molt, fent concerts i tot el que podia. Després vaig estar a Grècia i la situació era desoladora. La gent es va passar mesos en una espècie d’hangars on hi vivien amb tendes de campanya, en ínfimes condicions... i vaig pensar que jo podia ajudar ajuntant una vintena de músics. De tal manera que vam fer audicions, vam aconseguir una ajuda de la Unió Europea, la “Regufee Integration Projects” de l’Agència Executiva Europea (AECEA) i el suport de quatre institucions: la Fundació CIMA (Centre Internacional de Música Antiga), la Saline Royale d’Arc et Senan (França), l’organització COOP’AGIR – Coopérer et Agir pour l’emploi, l’hebregement et le logement (França) i l’ICORN (International Cities of Refuge Network).
 
AV: Quins són els objectius d’Orpheus XXI?
JS: El projecte es va iniciar el 2016 i té una durada de dos anys. El que es pretén és concebre un mètode innovador de cooperació entre organitzacions especialitzades per facilitar la integració dels refugiats a Europa a través de la música tradicional, la inserció professional, l’educació i la cooperació internacional. Fer que els joves es comuniquin a través de la música amb la població local i intentar establir lligams a través de les músiques tradicionals.
 
AV: Com es treballa a nivell internacional?
JS: Hi ha escoles per a infants a França, Espanya, Alemanya i Noruega. Es va fer una nova selecció de joves a ciutats com Besançon, Dole, Barcelona o Stavanger que tinguin una mínim de formació musical, un talent instrumental o vocal o moltes ganes d’aprendre. Se seleccionaren entre 100 i 150 joves que rebrien un ensenyament musical regular de la mà dels músics refugiats sota la tutela dels músics professionals del projecte, amb l’objectiu de crear les formacions musicals i preparar els diferents repertoris musicals. Aquestes sessions de treball han estat enregistrades com a material pedagògic i difoses a través de plataformes web i altres suports.
 
AV: Com culminarà aquesta etapa formativa?
JS: En una sèrie de concerts en escoles i altres espais (per exemple el lycée Duhamel a Dole, el collège Albert Camus a Besançon, réseau Canopé, etc.), així com una altra sèrie de concerts que reunirà els millors cantants i instrumentistes refugiats en diverses sales de concert. Aquest model pedagògic permetrà de transmetre la metodologia de treball i les bones pràctiques als membres de l’International Cities of Refuge Network (ICORN) per reproduir-les en un projecte a partir del 2018 i permetre la integració de refugiats en el món de la música.
 
AV: Quina satisfacció li reporta ser tan compromès socialment?
JS: Crec que és una condició essencial per a qualsevol artista que està lligat a un públic i a una societat i una cultura. Sense el públic no existiria, em guanyo la vida perquè la gent ve als concerts. Doncs la meva reflexió és “com puc ajudar les persones que no tenen possibilitats d’accedir a aquesta cultura?”. I ho faig tocant a les presons, hospitals, ajudant els refugiats... En aquest cas, ara, aquests joves han trobat un sentit a la vida i fan el que millor saben fer que és cantar i tocar i ensenyar a noves generacions que han perdut el seu contacte amb les seves cultures. Un dels drames que s’ha constatat amb els joves que van fer els atemptats a Barcelona és que són joves que han nascut aquí, ja, però que s’han sentit deslligats de la societat, han sentit que la societat no s’ocupava d’ells ni s’han sentit integrats a la vida del país que els ha acollit. Fent una activitat així fem que aquestes persones se sentin útils i vinculades a la societat. Em congratula ajudar que la gent faci el que sap fer per tal de donar sentit a la seva existència.
 
AV: La resposta dels participants del projecte suposo que és entusiasta.
JS: És increïble, estan tots encantats, feliços... un m’ha vingut avui i m’ha dit que gràcies a aquestes activitats s’ha pogut comprar un instrument nou a Bulgària. Això els dóna una estabilitat perquè cobren, no gaire, però cobren.
 
AV: És conscient de tot el que ha arribat a aportar a nivell artístic i humà?
JS: Jo crec que com a músic sempre ets conscient que en transmetre bellesa i emoció toques a les persones i fas que siguin més felices. Descobreixo cada dia persones que em diuen que “el meu fill és violoncel·lista perquè fa vint anys el va sentir tocar”, o “escoltar Tots els matins del món em va inspirar”, “vostè no em coneix però ja fa trenta anys que està a casa meva en forma de disc i a nivell emocional” o “tinc més qualitat de vida perquè puc sentir músiques que m’aporten”. Això és un sentiment molt bonic.
 
AV: I què sent quan mira Tots els matins del món?
JS: És una de les coses més boniques que he fet, adaptar una música de concert i incorporar-la a la vida dels personatges del film. És una cosa que no havia imaginat mai que fos tan estimulant. Jo tocava “com si fos” determinat personatge, pensant en què en aquell moment estava enamorat i tocava per l’estimada que abandonaré i que se suïcidarà de desesperació. Havia d’expressar una emoció que en un concert no tindria sentit. És posar-te a la pell del personatge, de ser actor-músic. No només tocar bé sinó en un moment de la vida d’un personatge. Realment va ser una experiència molt gratificant treballar amb Alain Corneau, el director.
 
AV: Vostè ha estat molt compromès políticament, ara amb els presos polítics, rebutjant el Premio Nacional de Cultura 2014... creu que l’educació és part fonamental per crear ciutadans lliures?
JS: Sí, és clar, és el que fa que la base d’una societat es transformi i sobresurti l’aspecte humà sobre el material. L’educació és el que ens permet, a través de la bellesa, pujar a un nivell d’espiritualitat més alt. Però no n’hi ha prou només això, sinó que s’ha de lluitar perquè la societat sigui justa, equitativa, i que tothom tingui accés per igual a tot. I encara hi som molt lluny. Per això és molt important que l’artista sigui conscient que si la cultura no permet millorar la vida de la societat, no té sentit, i crec que hem d’aconseguir intentar modificar certs comportaments de la gent en la seva vida quotidiana.
 
AV: Una il·lusió que encara no hagi acomplert?
JS: La meva il·lusió és poder acomplir els projectes que tinc pensat de fer, com la integral de les simfonies de Beethoven, La Creació de Haydn, el Rèquiem de Mozart... i sobretot de continuar tenint la possibilitat de, malgrat tenint la meva edat, continuar pensant i poder exprémer amb la música tot el que aporta de bellesa i d’emoció i compartir-ho amb les persones que estimo, amb la família, els músics, els treballadors de la fundació... perquè la vida està feta d’això, de compartir.

Foto portada: Jordi Savall
Fotos: Jordi Savall (1 i 2), Orpheus XXI (3), Tots els matins del món (4)

Més, sobre...: entrevista , jordi savall , Orpheus XXI
Últimes Notícies