L’Orquestra de Cadaqués es troba de celebració, la dels seus trenta anys d’existència. Qualsevol xifra és bona per a celebrar, vint-i-cinc, trenta o quaranta (quan arribin, que ho faran) són només una bona excusa per gaudir i fer gaudir fent música de bon nivell. En els concerts de celebració, dels dies 15 i 16 d’agost, va estar dirigida per un dels seus cofundadors, el clarinetista i director d’orquestra Joan Enric Lluna, i va comptar amb la veu de la barcelonina Mayte Martín (Maria Teresa Martín Caiderno).
D'entrada, el programa em va semblar poc equilibrat, amb una primera part fortament de terra (
Vistes al mar d'
Eduard Toldrà i
El amor brujo de
Manuel de Falla) i una segona part acadèmica i gairebé de poca entitat com a plat fort del dia (la
Simfonia 40 en Sol menor K550 de
Wolfgang Amadeus Mozart), tot i que la incorporació de la simfonia al programa s'explica per ser la repetició d'una part del programa amb què l'orquestra es va presentar al
Festival de Cadaqués el 1988. Era el dia 26 d'agost d'aquell any quan
Edmon Colomer dirigí l'orquestra, apadrinada per l'estimada soprano
Victòria dels Àngels, qui a més va cantar aquell dia catorze cançons populars catalanes amb acompanyant orquestral en arranjament de
Manuel García Moreno. Trenta-cinc músics componien aleshores l'Orquestra de Cadaqués, que van preparar en una setmana la seva presentació. Entre ells, Joan Enric Lluna, al clarinet.
Vistes al mar, evocacions poètiques va ser estrenat com a quartet per aquell grup que va esdevenir un referent de la música de cambra catalana, el
Quartet Renaixement, en una sessió al
Palau de la Música Catalana del 31 de maig de 1921. El grup estava format per Eduard Toldrà (1r violí),
Josep Recasens (2n violí),
Lluís Sánchez (viola) i
Antoni Planás (violoncel). Els seus tres moviments porten per títol: I – La ginesta altra vegada!; II – Allà en les llunyanies; III – La mar estava alegre, tots tres moviments sobre poemes d'en
Joan Maragall que consten en el programa de mà d'aquell dia de l'estrena de 1921. La versió per a orquestra de corda, interpretada per l'Orquestra de Cadaqués en la seva celebració d'enguany, no deixa de ser una transcripció de l'obra original, no concebuda com a peça per a un gran conjunt d'instruments, i per mi no acaba de tenir l'equilibri sonor del quartet. L'Orquestra de Cadaqués va fer una bona interpretació, emotiva i sincera, però per mi poc colpidora, segurament perquè jo trobava a faltar el quartet. En tot cas, l'animal, la terra, el cel, la Lluna i el mar formen part d'aquest poema musical d'en Toldrà.
En acabar el primer moviment una gran part del públic va aplaudir la seva execució. Com sabeu, aquests dies l'
Aina Vega ha publicat un seguit d'articles sobre el tema dels aplaudiments
fora de temps (o entre moviments) a les sales de concert. Òbviament no vaig poder evitar pensar a fer cinc cèntims aquí i ara d'aquest tema pel que fa al concert d'ahir (molt a prop meu, un altre musicòleg em va fer un copet d'ull, tots dos sabíem de què parlaríem després). El director es va girar en escoltar els aplaudiments i va fer un ràpid gest d'agraïment, obrint encara més les portes als aplaudiments entre moviments, que van ser la constant de tota la vesprada. Amb tot i això, hi va haver algun espectador que es va fer escoltar en la seva demanda de silenci, mentre molts aplaudien. Jo sóc dels que no aplaudeixen, dels que creuen que una obra acaba quan acaba, no quan hi ha un moment de silenci a l'escenari, però vist l'agraïment del director caldria pensar que no té gaire importància que es faci.
La segona obra del programa, l'afamada
El amor brujo de Manuel de Falla, va ser composta una mica abans del quartet de Toldrà, l'any 1915 com a pantomima i revisada com a obra per a orquestra simfònica l'any següent. Estrenada el 1915 a Madrid, al
Teatro Lara, les nombroses crítiques va fer que l'autor la revisés i entre altres canvis va introduir tres cançons per a mezzosoprano amb lletra de
Maria de la O Lejárraga, que l'han fet veritablement una obra universal. La versió que van escoltar ahir va estar molt ben conjuntada i dirigida, amb l'aportació magnífica de la veu de Mayte Martín, sens dubte una veu molt adient per aquest obra de fort color d'emocions a flor de pell. Lamentablement, segons el meu parer, la disposició dels altaveus a ambdós extrems de l'escenari no va ajudar gens ni mica a la projecció de la veu de la cantant, sinó més aviat al contrari. Entenc que Mayte Martín necessités el suport electrònic per a fer arribar millor el seu cant, però no que aquest es pogués sentir amb eco, provinent de dues direccions diferents, oposades, distants de la cantant, que semblava en certs moments només fer gestos, però no cantar mentre la seva veu sonava distorsionada i antinatural. Sentir l'orquestra en so directe i la veu de la cantant pels altaveus és quelcom que cal mesurar molt bé si no es vol fracassar, com va succeir. Tot reconeixent la gran aportació que va ser el cant de Mayte Martín, amb una veu preciosa de color terra i foc, el resultat va ser una barreja sense sentit. Com a bis-propina sens va oferir de nou
La canción del fuego 
fatuo, evident propina, però poc afortunada des del punt de vista de la coherència de l'obra: és una secció del ben mig de la composició i la seva repetició aïllada sona més a
déjà-vu que no pas a una propina d'agraïment. És com tornar a explicar el capítol cinquè d'un llibre de deu capítols, vaja. ¿Són imprescindibles les propines? Potser haurem d'encetar una altra sèrie d'articles sobres els bisos i les propines.
La segona part va abandonar la terra, el mar, el cel, el foc i tot allò que ens acosta als sentiments més arrelats, i ens va endinsar en el món musical del Classicisme, amb la 40 de Mozart. L'absència de timbales i trompetes, elements presents i solistes en
El amor brujo, determinava encara més el trencament amb la primera part del concert, sense aportar res que pogués compensar el canvi sobtat de calor musical. Interpretat amb total precisió, els seus quatre moviments van constituir una bona cloenda del programa oficial de la festa de celebració del 30è aniversari de l'orquestra, encara que sense aportar-hi res més enllà d'una interpretació correcta i meticulosa.
La propina de la festa, fora de programa, la va constituir la interpretació del tema de celebració per excel·lència dels aniversaris, el
Per molts anys (
Happy Birthday to You), amb quatre variacions en diferents ritmes, incloent-hi tango i vals. Un final afortunat i simpàtic amb el qual va gaudir tant el públic com els músics.
Per molts anys Orquestra de Cadaqués!
Foto portada: Mayte Martín
Fotos article: Orquestra de Cadaqués i Enric Lluna
