Hi ha aplaudiments de cortesia. Aplaudiments encesos. Aplaudiments eixordadors i aplaudiments d’estar per casa. Aplaudiments incontrolables i d’altres preparats. N’hi ha de mecànics i d’espontanis. De pagats i d’inesperats. Aplaudiments tancats, aplaudiments dempeus i aplaudiments inoportuns o, fins i tot, condescendents. N’hi ha de llargs i rítmics i de curts i intensos. De comiat i de benvinguda. La varietat i tipologia de l’aplaudiment és tan inabastable com ho són les emocions humanes. Al llarg d’una vida de concerts, n’hi ha que m’han fet plorar d’emoció, riure d’eufòria o m’han fet caure la cara de vergonya. L’aplaudiment és un ritual de reconeixement que canalitza una sèrie de sensacions complexes i indefinibles. Una convenció, però, que, cada dia més, tendim a banalitzar fins a convertir-la, sovint, en un ranci i artificiós substituïu del silenci. Aquest fenomen tan meravellós, i de vegades tan incòmode, que és el silenci.
En el camp de la música clàssica, el ritual de l'aplaudiment i la seva banalització va de la mà de la permanència de formes de concert decimonòniques que col·lisionen amb el ritme vital accelerat dels segles XX i XXI. Un llarg període en el qual el circ clàssic no ha estat capaç de trobar alternatives vàlides a la dinàmica dels concerts del XIX. Cert que els concerts són més curts i concentrats que aleshores -i més que ho haurien de ser! -, quan duraven quatre hores i eren un poti-poti de peces de diferent format. Però en el fons, si ho observem amb detall, no ha canviat gran cosa.
Tractem d'analitzar un concert prototípic actual amb cert detall i les seves inacabables convencions: primer l'orquestra entra a escena (entre aplaudiments de cortesia); tot seguit apareix el cor (entre més aplaudiments de cortesia). En ambdós casos hi ha una certa voluntat que l'aplaudiment persisteixi fins que tothom hagi ocupat el seu lloc, però aquest es va tornant mandrós i aviat entra en una fase crítica i poc motivada. Cal no gastar forces, que encara hi ha feina per fer: entra el concertino (tornem-hi); els solistes, si n'hi ha, i finalment, el director. Tota aquesta darrera fase ha de ser in crescendo, que encara hi ha classes i qui es puja al podi no deixa de ser l'amo. La cosa encara no ha començat i ja sumem una bona estona de reconeixements i convencions.
L'obertura que obre el programa, sovint poc assajada i que serveix per escalfar l'orquestra, acaba i ens despertem amb nous aplaudiments per tal de bellugar una mica els músculs i preparar-nos per allò que, veritablement, hem anat a escoltar: el concert o simfonia en què es fonamenta el programa. Però aquí, ves per on, la cosa canvia: si abans de començar ens hem fet un fart d'aplaudir, la tradició diu que, entre els moviments del concert o de la simfonia, no es pot, fet que, tot sovint desconcerta al públic novell o inexpert. Al cap i a la fi, la “cançó” ja ha acabat i ha estat prou bonica. Algun valent, incaut, es llença a aplaudir, amb la reprovació evident dels savis del voltant, que ja hem previst la interrupció. Són coses que un gat vell de les sales de concert ja ensuma.
El nas et diu: avui hi ha un públic d'aquells que ha vingut a aplaudir i gaudir, i aplaudirà i gaudirà passi el que passi!
Un altre moment de tensió aplaudidora és al final d'una obra que acaba amb un llarg i subtil
pianissimo de les cordes, d'aquells tan treballats i difícils d'aconseguir per part de l'orquestra, i que, si tens un nivell de sensibilitat mínimament superior a un card, fa que retinguis la respiració amb els músics: posem, per exemple, el final del
Tristany wagnerià o de la
Cançó de la terra. És aleshores quan, inevitablement, apareix l'entusiasta, l'impacient, aquell ésser competitiu per naturalesa que vol ser el primer a celebrar el final. I normalment no ho fa discretament, no. Li ha agradat molt, però molt, i el seu fervor és tan incontrolable que justifica fer-se fotre a tots els que, de manera absurda i pretensiosa, pretenen retenir aquella darrera vibració.
A aquestes dinàmiques demoníaques pròpies del sector clàssic, en els darrers anys cal afegir la influència dels concerts pop-rock, en els quals, per la mateixa dinàmica de l'esdeveniment, l'aplaudiment és absolutament discrecional, degut en bona part a l'element decibèlic. I finalment, els programes televisius, en els quals l'aplaudiment va marcat pel guió i per un regidor hiperactiu dedicat a tapar buits incòmodes de silenci i vendre, així, una falsa sensació d'eufòria, de felicitat prefabricada i èxtasi
low cost.
Es preguntava Milan Kundera en la seva novel·la
La immortalitat perquè, a partir d'un determinat moment, els humans vam començar a somriure a les fotografies. A començaments del segle XX el fotografiat no somreia pas, es mostrava seriós i formal, conscient que potser seria l'únic retrat que li farien en tota la seva vida i que, per tant, era un document gairebé oficial. Però a poc a poc, amb la generalització del suport fotogràfic i els canvis sociopolítics, vam començar a tenir la necessitat de fer palesa, sense pudor, la nostra felicitat, un concepte que es va començar a cotitzar a l'alça en borsa. D'allà a
Instragram, un petit pas.
De vegades penso que amb els aplaudiments, tant als concerts com en general, passa el mateix. Són una exhibició impúdica i onanista de la nostra felicitat, sigui aquesta del perfil i del nivell que sigui. Per tant, a aplaudir maleïts! Aplaudim als concerts, toqui o no toqui, s'ho valgui o no s'ho valgui. Aplaudim en qualsevol activitat o manifestació. Aplaudim fins i tot als enterraments. I, finalment, ens aplaudim a nosaltres mateixos en un dels actes més insuportablement vergonyosos que hem instaurat.
I mentrestant, bandegem el silenci. Aquell silenci colpidor que, de tant en tant, hom percep durant un concert i que et fa sentir part d'un cos, d'un ésser viu compost d'una sala, uns músics i un públic que vibren amb el mateix diapasó, que respiren compassats i que és el senyal inequívoc que el fenomen d'emoció i comunió, a través de l'expressió artística, s'està produint. O aquell silenci, també, al final d'una experiència musical que et deixa sense esma per aplaudir.
Aquell silenci abans d'un primer acord, que et prepara per submergir-te en una aventura o, simplement, el d'una pausa expressiva, sàvia, d'un intèrpret que és capaç de retenir el nostre cor en un puny.
Sens dubte hi ha ovacions emocionants, però mai, mai, mai, un aplaudiment assolirà el reconeixement i l'emoció que poden crear uns segons de silenci, de veritable silenci, d'aquell que es podria tallar amb un ganivet i que no voldries que acabés mai.
Ewig, ewig….
Fotos: creative commons.
