Concerts

El ‘Messies’ com a símptoma

Dijous 30 Agost 2018

El responsable d’haver necessitat escriure aquest article és, en bona part, el filòsof sudcoreà Byung Chul-Han (1959). La recent lectura d’alguns dels seus interessantíssims assaigs publicats a Herder (Psicopolítica, La societat del cansament o La societat de la transparència) m’ha portat a intentar localitzar alguns dels seus diagnòstics, en ocasions alarmants i apocalíptics, i intentar-los aplicar amb un dels temes que més em preocupen i apassionen: la programació musical de l’anomenada música clàssica i contemporània en els nostres festivals i equipaments.

No seré jo ni tampoc aquest és l’espai més adequat per exposar l’eixam del pensament del professor de la Universitat de les Arts de Berlín. Però sí dins la quantitat de suggerents reflexions que aporta Byung Chul-Han n’hi ha una que em sembla essencial: "el capitalisme industrial muta en neoliberalisme financer amb modes de producció postindustrials, immaterials, en lloc de comunisme". Les conseqüències encara són invisibles, però per al sudcoreà no hi ha cap mena de dubte que aquest neoliberalisme financer ha establert una mentalitat dins la nostra societat (lliure competència, productivitat, creació de riquesa) que no només destrueix el concepte de ciutadà tal i com l’havíem entès sinó que aquest es transforma en un simple esclau. Som esclaus, dient-ho amb les seves paraules, de la "dictadura del mercat", de la dictadura d’allò que ens proposa només comprar i/o vendre.
 
En una entrevista recent al fins fa poc director del Centro Nacional de Difusión Musical, Antonio Moral, aquest es lamentava de la inexistència de programadors o directors artístics. Sí que hi havia, però, segons Moral, "gestors que gestionen la música com una fàbrica de iogurts". Desconec si Moral ha llegit els diagnòstics del filòsof coreà, però no és menys cert que una mirada atenta a la gran majoria de les nostres programacions del nostre país semblen haver estat vertebrades tan sols per un objectiu principal: vendre entrades. I, malauradament, poca cosa més.
 
Amb aquesta vertebració, que en alguns casos arriba a ser obsessió malaltissa, ens agradi o no, s’han anat  dilapidant els fonaments i la coneixença de la funció i missió públics d’alguns equipaments; s’ha esquinçat la tradició i filiació en allò que coneixíem com a humanisme tradicional i, el més preocupant, sembla que ens haguem assentat en un relativisme cultural que, com bé ha exposat el crític literari Terry Eagleton, acostuma anar acompanyat del prejudici que tot el món és cultural i, per tant, es nega que hi hagi veritats o valors universals.
 
Enrere semblen haver quedat els temps on el programador musical o responsable artístic tenia com a missió la prescripció, la descoberta ja no tan sols de nous repertoris musicals (històrics, patrimonials, contemporanis) sinó també de nous intèrprets. Si l’eix vertebrador, com hem dit, sembla ser el de provocar només la venda d’entrades, una altra de les conseqüències és la de construir les programacions en base a catàlegs d’agents que representen noms d’intèrprets que es van repetint any rere any. Fins a la sacietat.
 
En un agradable cafè compartit amb Albert Bou, President de Joventuts Musicals de Torroella de Montgrí, entitat impulsora d’un festival del que en vaig poder aprendre moltes coses, em deia com el públic, en l’actualitat, prefereix molt més reconèixer que no pas conèixer. O sia: a l’igual que els meus nebots petits volen que sempre els llegeixi el mateix conte o que volen menjar sempre el mateix, penso que l’obsessió per la venda d’entrades ha anat posicionant el nostre públic com un agent passiu, molt infantilitzat que sembla anar al concert a reconèixer el disc que, prèviament, ja ha escoltat desenes de vegades.
 
Tot això pot estar molt bé o molt malament segons els ulls que ho mirem, però una cosa sembla clara. El nostre país, potser sense adonar-se, s’ha provincianitzat amb símptomes com ara El Messies de Händel. No seré jo qui posarà en judici un oratori que admiro i respecto profundament. Només cal rellegir els Moments estel·lars de la humanitat del gran Stefan Zweig per recordar-me la importància d’aquest oratori händelià en la història de la humanitat. Ara bé, és normal que només estiguem programant Messies a tort i a dret per Nadal quan no és ni tan sols un oratori nadalenc? Què passa amb els vint-i-sis oratoris restants? Una mirada atenta a les programacions d’enguany ens diu que una excepció serà la programació de Semele de G.F.Händel al Palau de la Música Catalana amb J.E.Gardiner. Resto convençut, però, que aquesta aposta s’ha fet perquè, com tots sabem, Gardiner és un director dels que ven.
 
Abans de finalitzar. Una altra de les “culpables” d’haver escrit aquestes línies és l’editora Aina Vega. A propòsit del debat sobre la conveniència o no dels aplaudiments entre moviments de les obres als concerts, vaig tuitejar que hi havia, al meu entendre, qüestions més essencials. Al darrere del convenciment de com la "dictadura del mercat" és la responsable directa de la situació actual de la programació musical a casa nostra, n’hi ha una altra que em sembla encara més inquietant: quin paper, en veritat, volem que jugui la música a les nostres vides?
 
El gran Nikolaus Harnoncourt exposava als Diálogos sobre Mozart com, en l’actualitat, la música s’ha convertit en poca cosa més que un bàlsam que utilitzem per evadir unes vides molt preocupades i estressants, però que en cap cas estem disposats a viure experiències tombatives com la que pot produir-nos una experiència musical de les de veritat. Explicava, així, com Mozart en més d’una ocasió va trasbalsar els oients del seu temps que havien escoltat la seva música. Què ens trasbalsa en veritat, ara, del que podem escoltar a les nostres sales de concert? Estem disposats a ser commoguts profundament? Volem ser transformats? Què fem quan escoltem música?
 
Possiblement el grau de consciència d’aquestes qüestions és la que marcarà, d’ara en endavant, ja no només la programació musical sinó el propi rumb de la nostra societat. Ara per ara sembla que aquesta hagi mutilat la nostra humanitat en comú i els modes mecanicistes de pensament, lliurats totalment al mercat, han expulsat a l’exili a la imaginació creativa. També la dels nostres programadors musicals. Amb aquest exili també s’exilien les possibilitats alternatives a un present marcat, malauradament i amb excés, per la gramàtica de l’inhumà que ens va indicar un dels darrers grans humanistes: George Steiner (1929).

Foto portada: partitura Messies de Händel

Fotos article: Messies participatiu, Byung Chul-Han, Stefan Sweig, Georg Steiner

Més, sobre...: concert , cultura , mercat , opinió.
Últimes Notícies