Concerts

OCM 2018/2019: obres mestres i excel•lència mediterrània

Dissabte 15 Setembre 2018

L’Orquestra Simfònica Camera Musicae presenta una temporada 2018/2019 amb un seguit de propostes del repertori simfònic que es caracteritzen per haver marcat un abans i un després en el desenvolupament del llenguatge musical, amb les seves aportacions decisives per despertar en el públic les emocions i el sentiments més variats i profunds. Sota la direcció de Tomàs Grau i amb el talent afegit de solistes i directors aclamats internacionalment per la crítica i el públic, la propera temporada promet ser un allau d’experiències estètiques.

Al mes d’octubre (diumenge 14, al Palau de la Música Catalana), l’OCM acompanyarà el gran pianista Alexander Melnikov (Moscou, 1973), que amb el seu virtuosisme ens transportarà a les pregoneses de l’ànima russa, amb la interpretació de peces de Rachmàninov i Mussorgski, dues composicions que mostren l’art com a sublimació del dolor. El Concert per  piano i orquetra núm 2, opus 18, de Sergei Rachmàninov és l’evocació musical d’una dura etapa de depressió que el compositor va patir després del fracàs inicial de la seva primera simfonia, el 1897. És conegut popularment per haver estat recollit en una dotzena de pel·lícules, entre les quals The seven year icht, de Billy Wilder o Hearafter, de Clint Eastwood. Els Quadres per a una exposició de Modest Mussorgsky és la famosa suite de 10 peces musicals que intercalen una promenade o intermezzo com a fil conductor. Inspirada en una exposició pòstuma del pintor Victor Hartmann, amic del músic, es va estrenar el 1874, encara que la versió orquestrada de Ravel, del 1922, és la més coneguda. Mussorgski va visitar l’exposició i va intentar traduir musicalment l’experiència artística que li provocà cadascuna de les pintures i que culmina amb la majestuositat de La gran porta de Kiev. Hi ha una interessant versió pop del 1971, d’Emerson, Lake and Palmer, que en el seu moment va ser tot un hit.

La violinista espanyola Leticia Moreno (Madrid, 1985) va ser una artista molt precoç que als seus 33 anys ha assolit una gran maduresa interpretativa. Acompanyada de l’OCM, sota la batuta de Tomás Grau, interpretarà un programa amb dos argentins, Astor Piazzola i Alberto Ginastera, aquest darrer, amb les seves  misterioses connexions amb el rus Igor Stravinski. Les Quatre estacions portenyes de Piazzola són un conjunt de tangos independents que Piazzola va composar entre 1965 i 1970 i que el rus Leonid Desyatnikov va arranjar en forma d’una suite inspirada en les Quatre estacions de Vivaldi. Ginastera i Stravinski tenen en comú el fet que van construir sengles suites a partir dels seus ballets, amb la força de l’amor com a tema principal. L’Estancia de Ginastera mostra clares influències de l’Ocell de foc stravinskià, amb les escenes i els personatges sàviament descrits per la música. Els gautxos i la Pampa de Ginastera s’inspiren en el Martín Fierro i són la traducció argentina de la màgia folklòrica dels contes tradicionals russos, d’on sorgeixen les meravelloses aventures de l’Ocell, el malvat Kotxei i el príncep Ivan. El concert de Letícia Moreno i l’OCM serà el diumenge 25 (Palau de la Música Catalana).

La magnífica cantata Carmina Burana s’oferirà al Palau de la Música (diumenge 20). Els famosos i irreverents cants goliards dels segles XII i XIII, musicats esplèndidament per Carl Orf l’any 1937, amb la seva genial síntesi del vell i el nou, mostren una visió gens convencional de la vida monàstica, amb el seu cant als plaers de la taula, la sexualitat i el joc, sense oblidar el poder de la capriciosa Fortuna imperatrix mundi. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae, amb la Coral de la URV i el Cor de la FCEC, acompanyarà la soprano Sara Blanch, que segueix en una sorprenent progressió, el contratenor Flavio Ferri-Benedetti, reconegut internacionalment, i el sòlid baríton Toni Marsol, amb la dirección de Josep Caballé Domènech. És l’ocasió perfecta per poder gaudir de la més popular de les cantates, d’unes melodies aparantment senzilles orquestrades per Orf i travessades per les influències d’Stravinski i una percussió que ens pot recordar el Zaratustra d’Strauss.

El mestre Salvador Mas dirigirà al febrer l’OCM, per oferir-nos tres versions del Romanticisme musical germànic, amb Franz Schubert (Simfonia núm. 8 Inacabada, D759), Josef Strauss (Die Lebelle, op. 204) i Johannes Brahms (Simfonia núm. 2, op. 73). La Inacabada és probablement la simfonia més celebrada de Schubert, per la seva bellesa i pels misteriosos dos moviments que han fet ballar el cap a generacions i generacions de crítics. Però sobre tot perquè expressa tot el dramatisme, les esperances i la tristor romàntiques, com una premonició de la mort prematura del compositor, infectat per la terrible sífilis. La polka-mazurka de Josef Strauss, el germà del famosíssim Johann, descriu el vol d’una libèl·lula pels jardins vienesos, en un bell exemple de la música programàtica. Brahms va concebre la seva segona simfonia al llac Wörth, a la Caríntia, el 1874. Els aires camperols que dibuixa en cadascun dels quatre moviments emanen una certa nostàlgia del paradís perdut, quan la revolució indutrial ha cosificat la Natura, fins al punt que ens enfrontem a una veritable “simfonia pastoral”, un homenatge encobert al gran Beethoven. Salvador Mas i l’OCM actuaran el diumenge 10, al Palau de la Música.

Esther Yoo, la gran violinista americana d’ascendència coreana, actuarà amb l’OCM el diumenge 24 al Palau. El repertori està format per Sibèlius i Dvorák, dos grans mestres de dues petites nacions que s’afirmen culturalment davant les superpotències –la Finlàndia de Sibèlius davant de Rússia i la Txèquia de Dvorák davant el món germànic. El resultat és el triomf de la música com a expressió de la identitat nacional amenaçada. Els tres moviments del concert de Sibèlius combinen sàviament una extrema dificultat tècnica amb l’imperatiu de l’expressivitat de la música tradicional. En els quatre moviments de la simfonia de Dvorák hi ha el ressò de les velles danses bohèmies i tot l’afecte  per la seva gent.

Rinaldo Alessandrini, director d’orquestra, pianista i organista romà (1960) és també el fundador del conjunt vocal i instrumental Concerto Italiano, de reconegut prestigi mundial. El març de 2019 dirigirà l’OCM (al Palau el diumenge 17), amb dues composicions de Beethoven, l’Obertura “Zur Namensfeier” i la Simfonia núm 1, op 21, i una de Händel, la Música per als reials focs artificials, HMW 351. Amb “Zur Mamensfeier” Beethoven volia felicitar l’emperador Francesc I per la seva onomàstica, el 4 d’octubre, però l’obra no va estar enllestida a temps i es va estrenar al desembre, tot conservant el ritme festiu, les melodies i el caràcter sumptuós originals. La Primera Simfonia data dels anys 1799 i 1800 i es va composar a Viena, en un intent del geni de Bonn per defugir la influència del seu mestre Joseph Haydn. És una peça que encara s’ajusta al Classicisme, tot i que ja mostra indicis del Romanticisme que es desplegarà en les successives simfonies, especialment en la Novena, on apareix amb tota la força i l’expressivitat.

Music for the Royal Fireworks de Händel, neix d’un encàrrec del rei Jordi II d’Anglaterra per conmemorar la signatura del Tractat d’Aquisgrà (1748), que suposava la fi de les hostilitats entre la Gran Bretanya i la Casa d’Àustria. La composició havia d’acompanyar la gran exhibició de focs d’artifici del 27 d’abril de 1749, que creà un a gran expectació a Londres. Però la festa va ser un fracàs, perquè després de la brillant obertura de Händel els pirotècnics van perdre el control dels focs, que esclataven a deshora i que finalment van provocar un incendi que va sembrar el pànic i el caos. Va ser en un nou concert del 27 de maig quan l’èxit de la música per al focs d’artifici va ser absolut.

L’abril serà el mes del concert de la gran Ainhoa Arteta amb l’OCM al Palau (diumenge 28). Al programa, Beethoven, Strauss i Schumann. Arrencarà amb l’Obertura Egmont, op. 84, de Beethoven, basada en la tragèdia de Goethe que anuncia l’Sturm und Drang, la tempesta i l’empenta que clamen per la llibertat i denuncien la repressió que el Duc d’Alba exerceix sobre els flamencs, amb la culminació de la mort del comte Lamoral d’Egmont, decapitat. De Richard Strauss, podrem gaudir del seu testament artístic, Vier letzer Lieder, que l’artista composa el 1984, als 84 anys. L’Arteta donarà veu als poemes que anuncien serenament la fi de la prodigiosa carrera artística del compositor, alhora que la fi del gran Postromanticisme. La cloenda del concert serà a càrrec de Robert Schumann, amb la Simfonia núm. 2, estrenada a Leipzig el 1846, sota la direcció de Felix Mendelssohn, a qui el compositor havia escrit que les trompetes i els tambors –protagonistes de l’obra- ressonaven al seu cap permanentment. Eren, probablement, els sons de la malaltia mental que anunciaven la seva mort prematura.

El jove violinista austríac d’origen persa Kian Soltani (Bregenz, 1992) actuarà amb l’OCM, el diumenge 12 (Palau de la Música). El programa començarà amb Dvorák, amb el Concert per a violoncel i orquestra, op. 104, concebut i escrit a la seva etapa americana i dedicat a la memòria del seu amor de joventut, Josefina Cermáková, que havia de morir mentre el músic tornava cap a Europa. Com a homenatge, Dvorák afegiria al tercer moviment el tribut musical de “Lass’ mich allein”, la bellíssima cançó que tant agradava a l’estimada. Les Variacions Enigma, op. 36, que Edward Elgar composà el 1899 completaran el repertori. Són melodies misterioses que van aportar un gran reconeixement a l’autor, pels seus tocs d’humor tan apreciats al Regne Unit, amb el retrat secret de tretze amics que calia reconèixer, més l’autoretrat paròdic de la catorzena variació.

El darrer concert de la temporada que oferirà l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, dirigida per Tomàs Grau, serà al Palau de la Música Catalana, amb el pianista coreà Seong-Jin Cho (Seül, 1994). S’oferiran dues fites del Romanticisme musical: el Concert per a piano i orquestra núm. 2, op. 21, de Chopin i la Simfonia núm. 5, op. 67 de Beethoven. El concert de Chopin consagrà el virtuós i jove intèrpret amb la seva actuació a Varsòvia, l’octubre de 2015, per la capacitat de transmetre el sentit rítmic i l’expressiva riquesa que en el geni polonès havia inspirat la bella cantant Konstancia Gladkowska, l’any 1829. Quant a la Cinquena de Beethoven, només gosem recordar que és un dels majors monuments musicals de tots els temps i que en la seva estrena no va rebre el reconeixement que mereixia, mentre que a partir de la segona interpretació ja va aparèixer al públic i a la crítica com l’obra definitiva que és. El compositor s’apropa als seus quaranta anys turmentat pel fantasma de la sordesa i amb una Viena ocupada per les tropes de Napoleó, el gran farsant que tant l’ha decebut. Escrita amb intermitències entre 1804 i 1808, els primer esbossos mostren l’esforç per superar les adversitats que descriu al Testament de Heiligenstadt, l’impuls nihilista que havia de vèncer amb la seva força creadora.



 
 Foto portada: Tomàs Grau
 Fotos artícle: OCM, Sara Blanch, Kian Soltani
 

Més, sobre...: concert , ocm , palau de la música , Tomàs Grau
Últimes Notícies