Aquest diumenge dia 16 de setembre, les Residències Musicals a La Pedrera han acollit el primer recital amb la violinista Sara Cubarsi, acompanyada de la seva germana Violeta, per crear un espectacle de gran talla artística i interpretativa amb obres de Biber, Cubarsi, Sciarrino i Olofsson.
Sara Cubarsi és una jove violinista catalana que, a més, de ser intèrpret és compositora. Actua com a solista i en formacions de prestigi a Londres –on va estudiar a la Purcell School of Music i la Royal Academy of Music-, Los Angeles –on estudia a la Universitat California Institute of Arts o CalArts-, Barcelona –on ha desenvolupat part important de la seva carrera- i Berlín. Cubarsi és una tot terreny que s’atreveix amb tots els estils i èpoques, autors i temàtiques que tinguin coherència interna i la facin vibrar. Aquest diumenge dia
16 de setembre ens va oferir el primer recital en el marc de les
Residències Musicals a La Pedrera.
El fil conductor del concert, tal i com ha afirmat la violinista, és, d’una banda, l’exploració de diferents sistemes d’afinació que connecten Biber –que emprava el semitò- amb la seva peça, on ja utilitza un quart de to. D’altra banda, ens trobem a Olofsson, que utilitza microtons a través del trinat per descriure l’ambient de malson, mentre que Sciarrino activa molts harmònics que desemboquen en microtons i d’altres sons indeterminats. I, en segon lloc, el programa està bastit a partir del diàleg entre la música contemporània i la barroca, on Olofsson reinterpreta Tartini –que és conegut per treballar amb un sisè de to, tècnica que no es va utilitzar fins al segle XX- i això enllaça amb la darrera peça que inicialment havia estat programada per acabar el concert, de Bassano. Però, finalment, l’objectiu de Cubarsi era “reconnectar amb el públic d’aquí”, acompanyada de la seva germana en un recital molt emotiu que volia re-crear comunitat.
El primer autor que abordà fou el bohemi H.I.Biber, nascut el 1644 a Wartenberg, que acabà les seves
15 Sonates del Rosari a Salzburg, dedicades a l’arquebisbe Maximilian Gandolph von Khuenburg. Cada sonata està lligada a un dels temes del Rosari, organitzant-se així: cinc per als misteris del goig, cinc per als del dolor i cinc per als de la glòria. Cubarsi va escollir la núm 6 en Do menor: “Crist a la muntanya de les oliveres”, d’una gran profunditat i gravetat, alhora que traspua gran lirisme i esperança, la núm. 2 en La major: “La visitació”, que és molt més florida i plena de vivacitat, amb unes modulacions que l’enriqueixen molt, i la núm. 10en Sol menor: “La crucifixió”, que transmet tot el plany pel dolor de Crist amb grans girs melòdics, encara que també deixa entreveure la resurrecció amb els passatges en major.
El cicle complet de 15 sonates va ser pensat i escrit per a diverses afinacions de les cordes del violí que difereixen de la tradicional per quintes, tècnica anomenada
scordatura. Per tocar el cicle sencer en un sol concert es necessiten fins a tres violins, que es van alternant depenent de la
scordatura. Per al concert d’ahir al vespre, Cubarsi va adaptar les que va interpretar per a violí sol (tocades amb violí i arc barrocs, i cordes de tripa), amb la idea que es poguessin tocar l’una darrera de l’altra sense haver de canviar d’instrument. Entre cada sonata afinà amb una nota-pedal a l’estil tambura índia, que la van ajudar a sincronitzar amb la nova afinació més ràpidament i fer temps per a que les cordes s’acostumessin a la nova tensió. Cubarsi va fer una execució pulcra i dotant cada sonata del caràcter que requeria.
La simplicitat de la part escrita per al baix acompanyant, segons Cubarsi, hauria permès Biber de tocar les sonates de violí acompanyant-se a ell mateix a l’orgue als peus. Aquesta va ser la inspiració de Cubarsi per escriure la sèrie
Exvot, que deu el seu nom als objectes religiosos que es troben amb una funció votiva al llarg de la història de moltes cultures antigues. En la sèrie destaca la presència de l’esquellot, que Cubarsi es penja als braços, i la manera de connectar el sentit –a la vegada animal i religiós- de les campanes és la microtonalitat. A més, les peces estan compostes amb tècniques electròniques que converteixen en radical i modern allò més antic.
Exvot III (o sis rerefons), de 2017, amb arranjament de 2018, és la quarta peça de la sèrie, i desperta un estat meditatiu que de sobte es torba a través de gestos punyents i la constant dissonància a la qual, per molt receptius que estem, ens costa acostumar-nos-hi, perquè sempre incorpora algun element nou que ens fa transformar l’ànima a cada instant. És el sentit últim de l’art, transfigurar l’espectador, i la música és –no només perquè ho hagi afirmat Schopenhauer, el filòsof de la Voluntat- l’art més sublim perquè connota les altres disciplines amb la seva capacitat envolcalladora i catàrtica.
En la segona part del concert, Sara Cubarsi va interpretar una obra estrident, trepidant i complexíssima de Salvatore Sciarrino, el
Cappricio núm. 4: Volubile dels
6 Capricci per violino, que es va manifestar com un xiscle a la silenciosa sala. Sciarrino, que va dedicar l’obra a Salvatore Accardo, és un compositor que juga amb sonoritats aïllades, silencis freqüents i l’ús de la cita irònica. Cubarsi va mostrar un gran domini de les tècniques no convencionals i va emetre un so dinàmic i pulcre, alhora que va regular sàviament les ressonàncies pròpies d’una peça clau per a la literatura de violí del segle XX.
Per la seva banda, Kent Olofsson és un compositor suec -encara poc conegut- que presenta una obra molt eclèctica que maneja varietat d’estils i formes, des del rock alternatiu, la
música electroacústica fins a obres amb instruments antics. Cubarsi va interpretar una obra plena de metasignificats: la manifestació sonora de la interpretació d’un somni amb el diable,
Il sogno di Tartini, esfereïdora i minimalista però, alhora, farcida de trinats, harmònics i distorsions microtonals, amb material pregravat, on se senten fragments alterats i modificats electrònicament de la
Sonata “El trino del diable” tocats per Bodil Rorbech. Semblava que el compositor hagués somiat en el veritable diable de Giuseppe Tartini, compositor que, després de l’experiència d’una nit en què imaginava que el diable el posseïa, va escriure la
Sonata del Diavolo en Sol menor.
Si l’obra d’Olofsson és del 2000 i es basava en una de 1713, la darrera peça del programa inicial –que finalment no es va interpretar- era
Ricercata Quarta, de 1585, de Giovanni Bassano, compositor italià de l’escola veneciana que compon entre el darrer Renaixement i el primer Barroc. L’obra, amb caràcter didàctic, va ser escrita sota la tutela de Giovanni Gabrieli i deixa entreveure tot el virtuosisme barroc que s’esdevindria. Està escrita per a qualsevol instrument melòdic, i demostra que una part vocal es pot tornar instrumental. Destaquen les seccions diferenciades per cadències o
passaggi. La bellesa de la peça, de ben segur, hagués enamorat els presents pel seu poder hipnòtic i encisador a través d’una interpretació plena de passió i gran elegància per part de Cubarsi.
Però el concert es va acabar amb un duo molt especial. Com a propina, les germanes Sara i
Violeta Cubarsi van interpretar les
Follies d’Espanya de Gignon. La potència de les dues Cubarsi va enlluernar l’auditori amb la demostració d’una tècnica polida i treballada, un talent innat i una compenetració difícil de trobar en altres artistes.
Fotos: Sara Cubarsi, Violeta Cubarsi
