Concerts

Dudamel i la Mahler Chamber Orchestra, un combo d'alta combustió

Dimecres 19 Setembre 2018

Gustavo Dudamel ha tornat a la ciutat comtal i s’ha col·locat, el dia 18 de setembre, al capdavant de la Mahler Chamber Orchestra per oferir-nos un concert que ha obert la temporada 2018-19 de “Palau 100” al Palau de la Música Catalana.

La Mahler Chamber Orchestra ha aparegut a l’escenari del Palau enmig d’un càlid aplaudiment i ha quedat palesa la joventut dels seus membres, així com la relativa informalitat de l’ensemble, amb els seus intèrprets vestits de negre rigorós però sense corbata ni un protocol estricte, cosa que de tant en tant s’agraeix.

Després dels intèrprets ha aparegut l’estrella de la vetllada, Gustavo Dudamel, entremig d’un aplaudiment gairebé estrepitós. No cal dir que el públic barceloní esperava amb candeletes la vetllada. Després d’un llarg aplaudiment han començat a sonar les primeres notes de la Cinquena Simfonia D. 485 de Franz Schubert d’una manera delicadíssima, gairebé amb un caràcter cambrístic i denotant la personalitat clàssica d’aquesta simfonia, que s’acosta més a Beethoven que no pas als romàntics tardans.

El primer moviment o Allegro de la simfonia ha mostrat clarament la connexió entre els intèrprets, entre les seccions de corda i la d’aquests amb el director convidat, que semblava extreure els contrastos del primer moviment de la simfonia com si estigués creant pinzellades sobre l’escenari. Aquest primer moviment ha quedat plantejat com un joc delicat entre els forte i els piano de l’orquestra, que ha sabut mantenir sempre el caràcter cambrístic que la caracteritza.

L’Andante con moto ha aparegut amb un aire de saló certament típic del classicisme, deixant entreveure un cert romanticisme però sense acostar-s’hi del tot; i posteriorment el fantàstic Menuetto (Allegro molto), caracteritzat per la seva solemnitat però també per les ‘mossegades’ que fa la corda, ha mostrat el caràcter més ferotge de l’orquestra, que encara hauria de demostrar la seva màxima potència amb la segona part del concert. El tercer moviment de la simfonia de Schubert, un autor més conegut pels seus lieder que no pas per les obres orquestrals, ha estat interpretat talment com un ‘scherzo’; el caràcter juganer del primer moviment ha estat recuperat per Dudamel, que en certs moments fins i tot tenia la mà esquerra a la cintura i intercanviava somriures d’alguns intèrprets de l’orquestra.

L’últim moviment de la simfonia i final de la primera part ha estat encarat amb un estil més proper a Brahms, fent esclatar el so de l’orquestra i deixant de banda el so dels salons per acostar-se al simfonisme propi del romanticisme.

Després de la mitja part l’auditori s’ha tornat a omplir lentament i han començat a sonar les primeres notes de la Quarta simfonia en mi menor op. 98 de Johannes Brahms, una simfonia que, pels adeptes al mestre alemany, pot fer vessar llàgrimes i tot. L’aire sumptuós i èpic de la simfonia, en contraposició al classicisme de Schubert, ha fet palesa la transformació de l’orquestra que certament ha perdut el caràcter cambrístic per a convertir-se en una simfònica més que decent per a la segona part. 

El diàleg inicial de l’Allegro non troppo ha estat interpretat d’una manera ben contrastada i al mateix temps delicada per l’orquestra; l’harmonia del primer moviment, amb la secció de violoncels marcant el camí i la secció de vent metall fent de coixí, ha estat realment meravellosa. La tensió harmònica ha quedat tan reeixida que semblava que es podia palpar amb els dits, de tan sòlida i plena; Dudamel semblava nadar entre les ones acústiques, juntament amb els músics; talment un espectacle de dansa digne de veure!

El segon moviment, que anteriorment ha fet vessar llàgrimes per més d’un parell de galtes, ha estat estroncat sòrdidament per un telèfon mòbil que ha aconseguit que Dudamel deixés de dirigir. Al cap d’uns minuts de precaució l’orquestra ha reprès la feina i han tornat a sonar les trompes de l’inici del fabulós Andante moderato.

L’atmosfera que s’ha creat en aquest instant ha estat del tot màgica, la secció de vents, que ja havia demostrat estar a l’altura en la primera part, ha crescut amb escreix en la segona. Els ‘pizzicati’ del segon moviment que sovint són continguts, han estat interpretats una mica com una marxa, amb un bon ritme guiat pel mestre Dudamel que ha fet créixer el so de l’orquestra amb contenció però sense perdre el ritme fins a l’eclosió harmònica del final del moviment, creant un coixí flonjo però ben sumptuós, recuperant l’estil èpic de l’inici de la simfonia.

L’Allegro giocoso del tercer moviment ha començat a sonar de manera continguda però molt potent, com una mena de premonició de la impetuositat que hauria d’arribar. Just en el moment precís en què paren de sonar les últimes notes del tercer moviment, ha tornat a sonar un segon telèfon mòbil, aquesta vegada per sort només durant uns segons.

El quart moviment o Allegro energico e passionato ha fet gala del seu nom tot i començar de manera més que solemne i cerimonial, recuperant altre cop l’èpica i la seriositat romàntica de l’inici de la simfonia, per convertir-se ràpidament en un torrent desbocat d’harmonia i ritme, conduït magistralment per Dudamel. El coixí harmònic creat durant el segon moviment ha esclatat de manera esplèndida en aquest últim, demostrant l’habilitat camaleònica d’aquesta orquestra tan especial i del benvolgut director veneçolà.

Els bravos i aplaudiments no s’han fet esperar, de fet Dudamel no ha tingut temps ni de desfer-se de l’últim sospir abans de sentir els primers ‘bravos’, i evidentment l’ovació ha estat realment eixordadora, fet que ha obligat el director a sortir a saludar unes cinc  vegades, totes elles després de fer saludar els caps de secció i solistes de l’orquestra esplèndidament.

Foto capçalera: Mahler Chamber Orchestra
Fotos cos: Dudamel, Mahler Chamber Orchestra

Últimes Notícies