Concerts

Les segones parts són igual de bones. Com a mínim.

Dijous 20 Setembre 2018

El passat dia 19 de setembre el Palau de la Música Catalana rebé, per segona vegada consecutiva, el duo format per Gustavo Dudamel i la Mahler Chamber Orchestra en un concert del tot memorable.

El director veneçolà Gustavo Dudamel es col·locà al davant de la Mahler Chamber Orchestra per segona vegada en una sola setmana i regalà una vetllada fantàstica al públic barceloní que, aquesta vegada i després de fer sonar diverses advertències al respecte, s’assegurà de silenciar els telèfons mòbils.

El repertori del segon vespre fou la Simfonia n.3 en Re major, D.200 de Schubert, autor que féu de pont entre ambdues vetllades, i la colossal Simfonia n.4 en Do major de Gustav Mahler.
Les primeres notes de Schubert ompliren ràpidament la sala d’una tècnica i una sonoritat impecable que, els que tinguérem la sort de repetir, ja havíem pogut gaudir la nit anterior.

La simfonia, d’un regust absurdament clàssic, es presentà com una mena d’aperitiu o d’escalfament pels intèrprets que, de la mateixa manera que l’auditori, esperava el Mahler amb candeletes. Amb tot i això, la cap de flautes Chiara Tonelli demostrà altre cop una tècnica impecable, un so deliciós i una musicalitat fantàstica, a la que se li sumaren, durant la primera part del concert, el clarinetista solista, l’oboè solista i el fagot solista. Magnífics intèrprets i músics que feren de la simfonia de Schubert, juntament amb una secció de cordes meravellosa i relaxada, una audició deliciosa.

La simfonia s’anà desplegant i fou en el quart moviment, amb l’embranzida de la peça i del Presto vivace, que l’orquestra semblà estar en plena marxa altra vegada, preparada per encarar-se amb Mahler i amb un caràcter certament diferent del principi de la vetllada.

L’inici de la quarta simfonia de Mahler fou altra vegada impecable, tot i el suposat descuit d’apagar els llums de la sala. La secció de clarinets, que ja s’havia lluït en la primera part, tornà a deixar clar que si, que era fantàstica. Els violoncels, d’altra banda, van tornar a brillar en les línies melòdiques de l’inici de la simfonia.

La brillantor del primer moviment, amb la sonoritat característica del canvi de segle deixà ben lluny la primera part del concert, de caràcter cambrístic, i ràpidament endinsà la sala en un terrabastall de paisatges sonors que anaren passant per la neu nadalenca dels països nòrdics, els prats gebrats dels Alps i les sales de valsos de Bohèmia per acabar petant a casa el dimoni escuat del segon moviment. El dimoni, caracteritzat fantàsticament pel violí de Raphael Christ, el concertino, afinat un to per sobre de la resta, brillà enmig del Palau i de l’orquestra, recordant altra vegada la fantàstica feina del dia anterior.

Un cop superada la visió endimoniada i a ritme de vals, l’orquestra s’endinsà en un espai celestial, guiada pels violoncels, delicadíssims, acotxats pels contrabaixos que hi aportaren la solidesa justa i necessària per a no caure en la fragilitat del moment. Els aguts agudíssims harmònics dels violins primers i segons aguantaren la tensió magistralment, dirigits per la mà de Dudamel que semblava estar teixint un núvol de sucre. La finor i la subtilesa de l’adagio s’anaren esquinçant amb els glissandi de la corda i el vent sense perdre sentit, com si haguessin de despenjar-se d’un fil de seda però no fossin capaços de decidir-se. Enmig d’aquest espai celestial i rosaci els violoncels prengueren altre cop la batuta de la mà de Dudamel i encaminaren altre cop vers els prats gebrats i la neu de Bohèmia per tornar a passar per cels, núvols, harmonies delicioses i harmònics delicats. Altre cop, la Mahler Chamber deixà el llistó ben alt i encara no s’havia acabat el concert.

El quart moviment recuperà l’esperit viatger de l’inici i convidà Golda Schultz a aixecar-se de la cadira i entonar les primeres frases. La veu de Schultz, tímida i vellutada però convençuda de si mateixa aparegué com una companya de viatge excel·lent, al costat de la qual l’orquestra s’encarà a l’últim tram de la vetllada.

La quietud del “Kein’ Musik ist ja nicht auf Erden, die unsrer verglichen kann werden" ("cap música no hi ha a la terra, que es pugui comparar amb la nostra") sumí el Palau sota un mantell de tendresa i un sentiment de calma fantàstics que, tristament, s’estroncaren abans d’hora amb els aplaudiments eixordadors i els bravo precoços que semblaven a punt d’explotar d’emoció. I bé, qui és capaç de refrenar-se davant de tanta emoció? El públic del Palau de ben segur que no.


Fotos: Palau de la Música Catalana.

Més, sobre...: dudamel , mahler chamber , schubert , mahler
Últimes Notícies