Humor, amor i picardia. Són alguns dels adjectius que descriuen millor la desgavellada i picaresca història del ballet de Don Quixot amb coreografia i llibret de Marius Petipa. Espatarrant, sensacional, lluminosa, completa, folklòrica i virtuosa. Els atributs que reflecteixen la increïble obra coreogràfica que presenta el Gran Teatre del Liceu.
.png)
“Meravellós”, “una producció increïble”, “un gran treball” han estat els comentaris que es podien sentir pels passadissos i pel vestíbul del
Gran Teatre del Liceu, acompanyats de les rialles entre el públic en les escenes més còmiques, que també fan obvi un gran treball actoral dels ballarins i un bon domini de llenguatge mímic de la dansa clàssica. Aplaudiments constants després de molts punts àlgids —ja fossin solos,
pas de deux o grupals— brodats pels intèrprets i un aplaudiment final de més de 10 minuts ha estat la resposta dels espectadors.
I és que aquest passat cap de setmana, el
Gran Teatre del Liceu ha brillat i ha emocionat a tots aquells amants de la dansa, especialment als de la dansa clàssica a través d’un gran mite d’aquest gènere:
Don Quixot de Marius Petipa. Aquesta increïble obra d’art fou estrenada per primer cop l’any 1869 al Teatre Imperial de Bolxoi de Moscou pel Ballet Imperial Rus (actual ballet Mariïnski). Recordem que Petipa és un coreògraf referent de la dansa clàssica, creador dels ballets amb més renom de l’època del romanticisme:
El Llac dels cignes, El Trencanous, Paquita, La Bayadère, La Bella Dorment, els títols més emblemàtics del repertori clàssic són fruit d’aquest geni que va tancar l’època del Romanticisme de l’art del moviment.
Aquest cop, és la
Compañía Nacional de Danza qui s’emporta un 10 espectacular per la producció, l’execució i, en definitiva, l’impressionant producte que ja fa gairebé 3 anys que posa en escena i que va ser estrenat el 2015 al Teatro de la Zarzuela de Madrid. Sota la direcció artística de
José Carlos Martínez i amb la música original de
Ludwik Minkus, de la qual vam poder gaudir en directe interpretada per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu sota la direcció del magnífic
Josep Pons que seguia en detall els moviments dels ballarins per no perdre pistonada i clavar cada nota amb cada pas.
El ballet del
Quixot se situa en un entorn camperol a la Castella del Renaixement i narra el capítol dinou de la segona part de la narració de Cervantes, amb la qual mostra l’univers del famós protagonista de l’obra. Mentre el fil conductor conta una història d’amor encapçalada per un pastor i una jove del poble. Així doncs, a causa del folklòric context, ens trobem davant una obra completa que no només manifesta la solemne i tradicional dansa clàssica, sinó que també es veu influenciada pel tarannà de la dansa espanyola, reflectit a través de línies i posicions que hi recorden: constants passos picats sobre les puntes, els braços corbats i enroscats i una postura sempre lleugerament en
cambré. A més a més, no podem oblidar la presència de la banda gitana que apareix ballant a peu nu, tot representant el temperament d’aquesta ètnia.
Aquesta varietat de dinàmiques i energies reflectides en els moviments memoren el caràcter castís de la zona i la societat de l’època de l’Espanya central. És més, la magnífica música de Minkus complementada pel so de les castanyoles i el ritme de les palmellades executades pels ballarins hi són presents durant tota la representació i ens fan endinsar íntegrament a la història. Presentar aquesta obra no és una feina fàcil, però la Compañía Nacional va rebre un gran aplaudiment ben merescut per la seva realització.
El diumenge 16 de setembre, va ser
Haruhi Otani qui ens va meravellar amb la perfecta interpretació de Quiteria, la primera solista, en tots i cada un dels fragments més virtuosos
.png)
(en solos,
pas de deux i diferents aparicions). La coneguda baixada en diagonal de
piqués del primer acte interpretada amb una minuciosa coordinació sobre el ritme de la música, tot respectant el
tempo i els
ritardandi de l’orquestra; la gran quantitat d’equilibris estàtics sostinguts a la perfecció representats en el
pas de deux de l’acte final, entre ells, un impressionant
dévelopé a la segona aguantat sobre la punta sense l’ajuda del
partenaire durant, almenys, 3 segons; una segona baixada en diagonal de
balonnés à la pointe; i, finalment, la impressionant tirada de
fouettés simples i dobles que apareix en l’obertura de l’exhibició dels famosos solos finals dels protagonistes.
També fou magnífica la representació de
Ángel García Molinero, sota el paper de Basilio, el protagonista masculí, qui també va deixar el llistó ben alt i el públic bocabadat:
pirouettes a la seconde acabades amb una suavitat i control impressionant, salts
en tournant amb un rigorós control i coordinació amb la música i, sobretot, amb el mític cercle que el solista exhibeix a la variació del final de l’obra rodejant l’escenari amb un seguit de
jetés en tournant que García va executar excel·lentment amb un control mil·limètric de l’espai.
No oblidem el gran treball de
Lucie Barthélémy donant vida a Dulcinea, qui apareix al món màgic i fantàstic de Don Quixot, després que aquest s’hagi trobat amb els llegendaris gegants, els molins. Barthélémy sembla realment que patini sobre el terra rodejada pel cos de ball que acompanya a l’harmonia i complementa l’escena amb la mateixa dinàmica, mentre ella desenvolupa un
pas courru constant per tot l’escenari que deixa entreveure la bogeria de Don Quixot. I tampoc podem deixar de parlar de la fabulosa i elegant Mercedes, aquest cop, en el cos de la ballarina
Ana Pérez-Nievas, que serà l’encarregada de representar el personatge més picaresc i folklòric espanyol amb una excel·lent representació.
En definitiva, un gran i llarg aplaudiment pels solistes, pel cos de ball, pel director escènic i coreògraf, per l’escenografia, pel vestuari, per la caracterització, pel maquillatge, per perruqueria, per il·luminació, per l’orquestra, pel director d’orquestra. Un gran aplaudiment per tots ells i un “moltes gràcies” per mantenir viva aquesta obra d’art de la dansa clàssica i oferir al públic aquesta meravellosa obra de Petipa amb total respecte i mantenint-ne viva la real escènica i cada petit detall. Brindem perquè la dansa clàssica perduri i perquè els drets, la qualitat de vida i les condicions laborals dels ballarins millorin a l’Estat.
Fotos: Don Quixot de la Compañía Nacional de Danza (©Jesús Vallinas, Carlos Quezada)
