El Primer Palau d’aquesta temporada comença, l’1 d’octubre, amb un programa atractiu i ben elaborat. Amb 4 anys de trajectòria, el Trio Ramales (Pablo Díaz, violí; Gonçalo Llis, violoncel; Andrés Navarro, piano) presenta tres obres diferents però amb punts de contacte entre elles. Per altra part, l’organista Joan Seguí Mercadal, acabant de titular-se i amb un futur prometedor en el marc d’una renovació nacional dels intèrprets d’òrgue, s’asseurà davant d’un gran repte en el repertori pel seu instrument.
Format amb Sergey Teslya al Centre Katarina Gurska de Madrid i amb Marc Rizzi a l'Escola Reina Sofia,
Pablo Díaz forma part d'aquesta generació de joves intèrprets que ha ofert un salt de qualitat al panorama musical del país. Es tracta, a més, si escau, d'un compositor que està donant els seus primers passos amb fermesa i amb una sòlida formació a l'esquena, en què ha tingut un paper important el compositor David del Puerto.
Fruit de la seva predilecció per la música de cambra, el
Trio per a piano compost a la fi de 2015 que escoltarem reflecteix una tendència molt present en la creació musical contemporània: la de recollir sense complexos referències molt dispars del gran llegat del segle XX sense necessitat d'adscriure a corrents o escoles d'altra banda inexistents. El que sí existeix en Díaz és una consciència històrica que mira cap al passat i fixa la seva atenció en la qual José María Jover va anomenar la “Edat de Plata” de la cultura espanyola, que culmina en els anys trenta del segle passat.
Escrit abans que la Guerra Civil arrasés un moment brillant de la música i la cultura espanyola, el
Trio per a piano en si menor op. 76, núm. 2 (1933) de
Joaquín Turina és una de les obres essencials en el seu catàleg. Estem davant d'un Turina madur i des d'una fràgil equidistància que s'allunya tant dels plantejaments moderns d'entreguerres com del purisme. En la seva formació ja havien sedimentat i reposat els aires de l'escola francesa que va conèixer a la Schola Cantorum de París entre 1906 i 1913. En aquest segon trio, com succeeix en tota la seva producció cambrística, la bellesa i proporció es desprèn de la seva claredat formal : el compositor sevillà era un cartesià, un arquitecte de la forma per sobre de tot.
Reconeixent la influència que va exercir sobre ell el magisteri de
Vincent d'Indy, així s'expressava en la seva conferència “Com es fa una obra” quatre anys que s'estrenés la peça: “Les obres musicals es construeixen com els edificis i els fonaments estan integrats per la tonalitat. El cos general de l'obra s'alça mitjançant una forma definida. Tot aquest pla d'estructura i de tonalitats cal fer-ho abans d'escriure la primera nota “. Per sort, la rigidesa d'un pla traçat prèviament no esterilitza l'espontaneïtat i colorisme poètic d'aquest trio, on la riquesa tímbrica es xifra en la delicadesa íntima dels diàlegs entre les cordes i el piano.
Dmitri Shostakovich tenia només 16 anys quan va escriure la seva
Trio per a piano en do menor, op 8, núm. 1 (1923) i l'hi va dedicar a Tatiana Glivenko de qui estava enamorat. Un jove que no obstant això es recuperava d'una tuberculosi i els seus ulls ja havien presenciat la mort del seu pare un any abans i la violència de la Revolució i la Guerra Civil des de feia sis anys.
Un any més tard escriuria la seva Primera Simfonia aparentment dins dels paràmetres clàssics que li imposava el Conservatori de Sant Petersburg sota la influència d'Aleksandr Glazunov, però mostrant ja una gran personalitat. En definitiva, tant en el
Trio que escoltarem com en la seva
Primera Simfonia o més encara en la seva primera Sonata per a piano seva manera d'escriure s'adscrivia a les forces històriques admirades per la seva generació que ja es dibuixaven amb claredat abans de la Primera Guerra Mundial, però des d'una claredat arquitectònica en matèria formal com marcaven les tendències de postguerra a la recerca d'un classicisme modern (pensem en Stravinsky i la seva
Sonata per a piano de 1924).
Hi ha, això sí, un embolcall postromàntic en el
Trio que no retrobarem en el seu catàleg: una cosa que pot confondre o reconfortar segons el cas, però aviat el lirisme es veu assaltat per aquesta ganyota irònica tan mahleriana perquè al rus està envoltada d'elements similars . La paròdia primer (com en la seva òpera
El nas escrita cinc anys més tard) i la ironia vetllada després (quan la paròdia va ser ofegada per la censura) seran les constants de la seva música. L'obra va ser estrenada pel mateix compositor al piano però mai editada en vida: el que escoltem el dia 1 d'octubre és fruit de l'edició de 1983, que inclou la reconstrucció d'algunes parts perdudes realitzada pel seu deixeble Boris Tishchenko.
Dins el catàleg de
Franz Liszt en el qual destaca una visionària obra per a piano o la seva producció liederística, trobem poques partitures escrites per a orgue, però, sens dubte, el seu monumental
Fantasia i fuga sobre el coral “Ad ens, salutarem undam” (1850) escrita durant el seu període en Weimar és una de les més valuoses i conegudes al costat de la
Fantasia i fuga sobre el motiu BACH. En la seva estructura es poden escoltar dues parts (
Moderato allegro vivace i
Allegro decisori) separades per un
adagio central, que desemboquen en una fugida que funciona a manera de recapitulació.
Des d'un inici exuberant sobre un llarg pedal fins al seu final apoteòsic, la partitura és un exemple lluminós de la capacitat del compositor per desplegar tota la riquesa i magnificència orquestral en l'òrgan: un viatge narratiu de marcat accent wagnerià que s'inspira en un corall cantat per tres anabaptistes que volen tornar a batejar al poble en l'òpera
El Profeta de Giacomo Meyerbeer, representada a París un any abans.
El concert representa una oportunitat per descobrir la música que escriu avui un jove i prometedor compositor, per fer un viatge a una de les èpoques més brillants de la història musical espanyola de la mà de Turina i per redescobrir la literatura per a orgue del XIX a mans d'un renovador com Liszt a través d'un intens viatge emocional, sense oblidar el
Trio de Shostakovich en un període de recerca, un dels moments més interessants de tota la seva producció: una obra expressiva, imaginativa i sòlida de la qual el compositor, que era tan dur amb si mateix, sempre es va mostrar satisfet.
Representa al mateix temps una responsabilitat: la de nosaltres, d'alimentar l'activitat d'aquesta generació perquè no sabem si tornaran a donar-se les mateixes condicions en un futur cada vegada més incert.
Fotos: Trio Ramales, Joan Seguí Mercadal.
