I Puritani
Concerts

‘I Puritani’ o embogir d’amor al Liceu

Dissabte 29 Setembre 2018

Divendres 5 d’octubre, el Gran Teatre del Liceu estrena I Puritani, la darrera òpera de Bellini que va captivar París el 1835, amb Pretty Yende i Javier Camarena, que podrem veure fins el dia 21 amb direcció musical de Christopher Franklin.

El 1835, pocs mesos abans de morir, Vincenzo Bellini estrenava a París una obra que va ser rebuda amb gran entusiasme i que narra el drama amorós d’Elvira i Arturo, en ple enfrontament dels puritans, partidaris d’Oliver Cromwell, i els reialistes que defensaven la casa Estuard, en un moment en què tot allò escocès, misteriós i llunyà s’havia posat de moda a l’Europa romàntica per la força literària de Walter Scott.
 
La bogeria de la protagonista va ser el motiu decisiu pel qual Bellini es va decantar pel llibret d’un inexpert Comte Pepoli, amb l’encàrrec que I Puritani havia de “fer emergir llàgrimes i estremir a través del cant”. L’obra es va estrenar al Théâtre Italien de París gràcies al recolzament de Rossini, que tenia l’hegemonia a la França del moment, i va resultar un meravellós testament musical de Bellini, una obra malencònica, elegant, i molt demandada pels artistes.
 
Això sí, Rossini va advertir Bellini que el refinament en la melodia no seria suficient. Bellini va fer cas del consell, sense renunciar a la melodia etèria i majestuosa, de ritme imprecís i plena d’inesperades inflexions, que recull el bo i millor del bel canto, en una música elegant i distingida, d’orquestració acolorida i efectista. D’aquesta manera, va captivar tot Europa  amb una de les obres més belles que mai havia compost, on el cor hi té un paper destacat, perquè representa, d’una manera grandiloqüent i alhora equilibrada, les tensions que viu el poble.
 
L’escena se situa a la ciutadella de Plymouth, en un moment crític en què Cromwell havia aconseguit derrocar els Estuard i el seu darrer rei, Carles I, havia estat executat  davant del Parlament de Londres. A l’inici de l’obra, els soldats puritans que combaten sota el comandament de Cromwell auguren una pròxima fi de la guerra civil que sostenen contra els reialistes. L’obertura il·lustra de forma molt efectiva el to marcial de la peça, amb certa majestuositat i una gran bellesa, amb predomini de les trompetes i la percussió, a les quals s’afegeix el cor d’homes. Entre els combatents es troba Sir Riccardo Forth, que està perdudament enamorat d’Elvira, la filla del governador de la ciutadella, Lord Gualtiero Valton. A l’ària “Or dove fuggo io mai...”, amb cabattina “Ah, per sempre io ti perdei”, Riccardo desplega la seva veu amb tendresa i afectació, emetent una línia melòdica contínua i ben dirigida. Lord Valton declina la petició, convençut per Giorgio, qui seguidament es trobarà a les estances d’Elvira. Aviat arribarà Lord Arturo, de qui Elvira està enamorada malgrat les seves tendències polítiques. Aquest du a la seva estimada un vel i es mostra exultant de tenir-la al seu costat, mentre li canta l’elegant i lírica “A te, o cara”, amb una preciosa introducció orquestral.
 
Poc després, Arturo adverteix que la reina Enrichetta de França, vídua de Carles I, està presonera i sembla que el seu destí ha de ser el del seu marit i la seva lleialtat fa que la vulgui salvar, encara que això li costi l’amor. D’aquesta manera, Arturo introdueix la reina a l’avant-cambra d’Elvira i la cobreix amb el vel de la jove. Els sentinelles, confonent-la amb la filla de Lord Valton, la deixen sortir sense dificultat. En descobrir-se l’evasió, Elvira creu que el seu amat l’ha abandonat per una altra i la seva pena és tan gran que embogeix, i els soldats juren venjança amb una música que es precipita cap a un final grandiloqüent.
 
El segon acte s’inicia amb “Cinta di fiori” (“Coronada de flors”). Giorgio es lamenta de la demència de la dissortada Elvira, que no sap en quin món viu, en una melodia trista que dibuixa una línia cíclica acompanyada del cor i amb una sòlida base orquestral que es tensa i es destensa amb elegància i subtilesa. Tot seguit, els puritans anuncien que Lord Arturo Talbo ha estat condemnat a mort pel Parlament, per haver ajudat la reina Enrichetta a escapar.
 
Aleshores apareix la dement Elvira i canta una dolça melodia d’enyorança que en el desconcert de la seva alienació li recorda el seu estimat. És la malencònica escena “Qui la voce sua soave...Oh! Rendetemi la speme”, de gran expressivitat; amb una orquestració desimbolta, generosa en el fraseig que interpel·la una melodia d’aparent senzillesa, càlida, tranquil·la, però no exempta de confusió. Entra l’oncle d’Elvira, Sir Giorgio, acompanyat de Riccardo, al qui suplica que intercedeixi per aconseguir el perdó d’Arturo. El cavaller rival es deixa convèncer i accepta, amb la condició que Arturo es presenti al campament sense armes i abjurant de les seves idees realistes.
 
L’obertura del tercer acte ja deixa entreveure la tragèdia, a través d’una tempesta sonora que dóna pas a la veu d’Arturo, que esguarda l’oportunitat d’allunyar-se d’Anglaterra. Però abans de fer-ho, vol veure Elvira per darrera vegada, per això ronda pel jardí esperant de trobar-se-la. Sona l’arpa: és l’amor d’Elvira que es manifesta amb una veu que se sent de lluny, però, tot i així, clara. És la seva cançó d’amor, i això l’entendreix. Es troben, i s’enceta el duo d’amor “Vieni, fra le mie braccia” (“Vine als meus braços”), ple de passió i arravatament, però que queda truncat pels tambors de la tropa que s’acosta.
 
Els rondheads capturen el cavaller reialista i, en compliment de l’ordre donada pel Parlament, es disposen a executar-lo. Aleshores, arriba el moment musical culminant de l’obra amb “Credasi, misera” (“Creia, la pobra”), ària d’Arturo de l’acte tercer on el tenor ha de cantar cinc notes superiors al Do de pit. És un clar exemple del control melòdic que assoleix Bellini però, també, de la destresa amb la qual està escrita la pàgina orquestral, sense massa protagonisme, però amb un gruix suficient com per sostenir tota l’arquitectura, a la qual s’afegeixen més personatges.
 
En aquest precís instant de dramatisme arriba un missatger amb un comunicat de Cromwell que dóna compte de la derrota dels reialistes i de l’indult general concedit pel dictador a tots els presoners de guerra. En la versió tradicional, Elvira, en veure alliberat Lord Arturo, recobra la raó i amorosament es llença als braços de l’estimat, aquesta vegada, per sempre. Però el Liceu porta una producció que canvia el final: Arturo mor i el retorn de la salut mental d’Elvira es veu compromès.
 
És l’enginyosa producció d’Annilese Miskimmon, que comença situada al segle XX, però que quan Elvira perd la raó fa un salt enrere fins a la guerra civil anglesa, tot combinant de manera brillant el seny, la realitat, la imaginació i la bogeria. En aquesta ocasió, Elvira serà encarnada per Pretty Yende i Maria José Moreno. La soprano Pretty Yende, un veritable monstre escènic amb veu de diamant, i M. José Moreno, una veu lírica lleugera vaporosa i sofisticada que porta el bel canto a l’ADN, dotaran Elvira d’una gran autenticitat. Per la seva banda, els tenors Javier Camarena i Celso Albelo seran Arturo. La pirotècnia vocal de Camarena i el seu carisma han captivat tots els teatres, gràcies a un instrument pur i brillant i una línia de cant bella i intel·ligent, mentre que el tinerfeny Celso Albelo s’ha fet un lloc en els millors teatres amb la seva elegància i domini tècnic al servei de l’òpera italiana i de nous repertoris que l’apassionen. Una producció de la Welsh National Opera, la Danish National Opera i el Gran Teatre del Liceu, que comptarà amb la seva orquestra i cor, amb Christopher Franklin al capdavant.

Fotos: 'I Puritani' (© Kåre Viemose)

Més, sobre...: liceu , ópera , bellini , bel canto , franklin
Últimes Notícies