I Puritani
Concerts

Els 3 compositors més programats del mes de setembre

Dissabte 6 Octubre 2018

La temporada 2018/19 comença amb apostes segures. Els clàssics del segle XIX encapçalen les programacions d’aquest setembre a Barcelona. El ballet Don Quixot de Ludwig Minkus ha estat el plat fort del Liceu abans de començar a l’octubre la temporada d’òpera, i l’OBC i L’Auditori de Barcelona han mirat cap als romàntics alemanys Mahler i Schumann per inaugurar la programació d’aquest curs.

Els compositors programats aquest mes de setembre


1. Ludwig Minkus


Les set representacions del ballet Don Quixot que ha ofert el Liceu aquest setembre donen a Minkus el primer lloc en el pòdium dels més programats. El compositor austríac va comptar amb la coreografia de Marius Petipa, i ara el coreògraf de la Compañía Nacional de Danza Juan Carlos Martínez n’ha fet una relectura. La versió que s’ha vist al Liceu, que ja havia passat per molts altres llocs com el Teatro de la Zarzuela de Madrid, té un toc més cinematogràfic i s’adapta a la manera de mirar que tenim avui en dia. "La meva proposta respecta la tradició però innova perquè el públic d'avui tingui les mateixes emocions que va provocar la versió original", afirma Martínez.

Aquest ballet, considerat un clàssic, va ser representat per primera vegada el 1869 al Teatre Imperial de Bólshoi de Moscou, amb un enorme èxit. Va ser l’obra que va proporcionar a Minkus un major reconeixement al llarg de la seva carrera. Fill d’un comerciant adinerat, Minkus va començar a tocar el violí als 4 anys i amb 20 ja publicava les seves pròpies composicions. L’èxit del Don Quixot el va portar a ser el compositor oficial del Ballet Imperial Rus. 
 
Minkus va produir un ballet d’estil acadèmic i clàssic que va ser molt aclamat tant per la crítica de l’època com pel públic de les altes esferes de l’Imperi Rus. Les seves composicions eren d'un marcat caràcter romàntic, amb melodies que inspiren molt directament les emocions que vol transmetre. Entre els seus altres èxits hi tenim altres ballets com La Bayadère i la famosa escena de Les Ombres, en la qual un príncep veu en somnis, sota l'efecte de l'opi, a la seva enamorada multiplicada per moltes. La melodia serena i repetitiva acompanya les nombroses ballarines que van apareixent, totes idèntiques fent els mateix ball, fins omplir simbòlicament la ment del príncep. 
 

2. Gustav Mahler


El genial director veneçolà Gustavo Dudamel ha capitanejat la Mahler Chamber Orquestra en la seva interpretació al Palau de la Música del concert La Quarta de Mahler. La quarta sinfonia del compositor txec, joiosa, feliç i fins i tot infantil, ha estat la cirereta del pastís d’un recull de simfonies de compositors com Brahms, Bach i Schubert. L’Auditori de Barcelona, per la seva banda, ha escollit la Quinta Sinfonia de Mahler per el concert inaugural de la temporada 2018/19.

Mahler beu tant de la llarga i brillant tradició alemanya (Bach, Haydn, Beethoven) com de les marxes militars que sentia de petit. Va ser un oient entusiasta del romàntic Richard Wagner, que segons ell era l’únic que “posseïa un autèntic desenvolupament”. De fet, el mateix Mahler superaria el Romanticisme i crearia el seu propi llenguatge. Per fer-ho, va triar formes musicals com la de la simfonia, que és la que s’ha vist més marcada per la petja del genial compositor. Ell va ser qui, segons el crític Jesús Ruiz Mantilla, “va fer morir la simfonia com a forma clàssica”, que durant el Romanticisme tenia una estructura molt pautada.

Als 27 anys ja plantejava que la simfonia podia tenir més de quatre moviments i començar sense un tema definit. Li va dir a un crític anglès: "La simfonia és com el món. Ha d’abastar-ho tot". Una de les més conegudes i interpretades de Mahler és la Simfonia núm. 5, amb un Adagietto molt popular que comença pla i pausat però que fa un lent crescendo fins a deixar l'emoció ben a flor de pell. A banda de l'experimentació en la simfonia, Mahler ja va treballar amb harmonies que resultaven estranyes i dissonants per a els crítics de l'època, i que segons especialistes actuals "van anticipar maneres de fer música més tardanes com l'atonalitat". Per tot això, la crítica actual el defineix com a "postromàntic", juntament amb d'altres com Strauss. 
 

3. Robert Schumann


El Concert per a quatre trompes de Schumann, junt amb la simfonia de Mahler, ha estat interpretat per l’OBC a L’Auditori de Barcelona per donar el tret de sortida a la programació de la temporada 2018/19. El concert va tenir com a convidat el solista de la Filarmònica de Berlín Stefan Dohr.

La vida i l’obra del compositor alemany són la màxima expressió del Romanticisme. Una de les seves facetes destacables és l’esplèndid tractament del piano amb l’auge de la sonata per a piano, una forma musical que sorgeix a l’època. Un dels seus estudis més famosos és l'Op. 56 dels seus 6 Studien in Kanonischer Form, que juga amb un seguit d'escales que se sobreposen entre elles, repetint-se amb variacions i creant un efecte embolcallador que guia a l'oient pel camí sinuós de la melodia. En els seus concerts per a piano, va fugir de la forma tradicional dels tres moviments (un de ràpid, un de lent al mig i finalment un altre de ràpid), centrant-se, segons els crítics, en "una fantasia concreta". Un exemple n'és el Concert per a Piano en La menor, Op. 54, en el qual s'aprecia molt clarament la gran complexitat de les composicions de Schumann i la seva capacitat de combinar greus i aguts en escales molt saltejades. 

Schumann va escriure múltiples composicions per orquestra, música de cambra i música coral religiosa. Forma part del màxim esplendor de la música romàntica, d’aquest estil que anava cap a formes més lliures. Del Romanticisme expressiu, tot i ser a vegades malencòlic i contingut, buscant despertar moltes sensacions al públic.

 

Últimes Notícies