I Puritani
Concerts

Els puritans del Liceu

Diumenge 7 Octubre 2018

El 5 d’octubre el Gran Teatre del Liceu es vestí de gala per a rebre l’estrena de la temporada 2018/19 amb l’estrena de l’òpera I puritani dirigida per Annilese Miskimmon en coproducció amb la Welsh National Opera i la Danish National Opera. Pretty Yende, Elvira, fou la gran revelació de la vetllada, acompanyada de Javier Camarena com a Arturo i Andrei Kymach com a Riccardo.
 

El Gran Teatre del Liceu col·locà una catifa vermella a la façana de la Rambla per a rebre l’estrena de la temporada 2018/19 i totes les personalitats polítiques i culturals que hi havien d’assistir, creant així una mena de tap que féu que alguns de nosaltres ens sentíssim un pèl perduts en entrar al teatre.
 
Un cop dins la sala els convidats, músics, cantants i tècnics hagueren d’esperar que totes les personalitats entressin a la sala amb la parsimònia típica del seu estatus, i aleshores s’apagaren els llums i començà la xauxa.

Quan la sala era a les fosques, s’obrí el teló i es projectaren un seguit de frases a tall de context que narraven el conflicte entre els Stuart i els puritans a Anglaterra a mitjan segle XVII i s’intercalaven amb frases que parlaven del conflicte irlandès de mitjan s. XX entre els catòlics i els protestants, encapçalats per Cromwell. Fou aleshores, mentre la pantalla resava que Cromwell assassinà centenars de catòlics irlandesos, que un home del primer pis cridà “Com aquí!” i un altre senyor de platea li contestà “Calla!”.

D’aquesta manera, i amb diverses onomatopeies que anaren sonant per la sala, s’enrarí l’ambient del teatre que comptava amb la presència del candidat a l’alcadia acabat d’aterrar de París i un parell d’expresidents de la Generalitat al primer pis. Al cap d’uns minuts la pantalla canvià i s’hi llegí la derrota dels catòlics i la decapitació del monarca, Carles I, informació que el primer cridaner féu servir per tornar-hi amb “Això també va passar aquí!”; no cal dir que les respostes no es feren esperar i sonaren uns quants “Ssht”, “Que te calles!”, “Comença, director!”. En fi, la malaeducació extrapolada en nom de la política.
 
Així començà l’obra, que prometia no decebre en l’àmbit polític, com a mínim. Un cop acabades les incursions sonores del públic aparegué Pretty Yende en escena, en un marc propi d’un centre social ubicat al Belfast dels anys ’70 i mostrant-nos com Elvira és presa dels medicaments que han d’ajudar-la en la seva suposada bogeria. Elvira aparegué, torbada, en una escena que ens mostrà els partidaris puritans de Cromwell amb un estendard i vestits fantàsticament per Leslie Travers a la moda dels anys ’70.
 
Riccardo, que el dia de l’estrena fou interpretat per Andrei Kymach i no pas per Mariusz Kwiecień, aparegué tímidament a escena amb un timbre bonic però amb una gran manca de potència, i encara que féu alguna remuntada quedà certament eclipsat pels seus companys d’escenari, encara que no pel seu company Bruno, interpretat per Emmanuel Faraldo.
 
La presentació de Yende fou potent i tendra al mateix temps, fent gala d’un timbre brillant i certament molt bonic que, juntament amb l’actuació de la soprano, creà un personatge del qual no en podies apartar la mirada. Elvira aparegué com un personatge sofrent, escindida per la guerra civil i l’amor suposadament equivocat amb un personatge catòlic. Turmentada pel seu dolor i el seu fràgil estat de salut, es quedà sola en escena, en aquest espai protestant de la Irlanda dels anys setanta, i fou aleshores quan començà a delirar o a somniar, i aparegueren unes visions del seu alter ego, tres-cents anys abans, vestida de núvia.  
 
Un cop traslladats a Plymouth gràcies a les visions d’Elvira, aparegué Javier Camarena vestit amb una estètica cavalleresca un pèl carregada que no afavoria en absolut la figura del cantant. Amb tot i això, la veu de Camarena es presentà ben ferma i ocupà tota la sala, acompanyant-se amb la veu de Yende en el duo d’amor, envoltats d’un cor de negre rigorós i visualment molt potent, a la moda anglesa del s. XVII.

El primer aplaudiment genuïnament fervorós fou el del final del duo d’amor “A te, o cara, amor talora” entre els dos enamorats, que donà pas a l’entrada d’una fantàstica Lidia Vinyes-Curtis que donà veu a Enrichetta di Francia. L’escenografia, que havia romàs intacta des que el teló s’obrí, començà a transformar-se en el moment en què Arturo descrobrí la Reina i Elvira començà a grimpar per les parets, i ho féu d’una manera certament interessant. La sala en què es trobaven els personatges, d’una sobrietat impecable i d’un estil certament urbà i perifèric, semblà plegar-se en angles impossibles, creant cantonades allà on no n’hi havia i originant formes ben interessants.
Aprofitant els angles i els desnivells aparegué altra vegada Riccardo, que tristament quedà eclipsat pel so de l’orquestra i no féu arribar la seva veu a la platea, en un duo ben desequilibrat amb Camarena.
 
 L’òpera s’anà desplegant sense cap altre fet interessant, la bogeria d’Elvira anà també in crescendo i les visions s’anaren intercalant amb la Irlanda del segle XX d’una manera molt aconseguida, fins a ubicar-se finalment en el segle passat. Un cop col·locats altra vegada a la Irlanda de Cromwell i després de nombrosos aplaudiments al final d’unes àries poc reeixides, Yende i Camarena ens oferiren l’escena d’amor final, que havia de preludiar el drama final.
 
Cal dir que ambdós protagonistes feren de la vetllada i de la producció un espectacle agradable, encara que l’òpera per se no tingui gaire interès narratiu. L’equip dirigit per Annilese Miskimmon, àmpliament femení – per fi! – trobà unes fantàstiques solucions a un tema d’altra manera avorrívol com és el d’una dona gratuïtament embogida en un món d’homes i de guerra. Elvira, una dona maltractada per un món en què els homes han de decidir, entre ells, amb qui pot casar-se depenent dels seus propis interessos, pateix un evident deteriorament de salut mental que la duu, fins i tot, a veure morir el seu estimat sense moure ni un dit, absorta en els seus deliris de núvia.
 
Un cop acabada l’òpera, amb un Arturo mort a terra i una Elvira girant sobre si mateixa en ple deliri, sortiren a saludar els protagonistes. El cor i els coprotagonistes reberen uns forts aplaudiments, que augmentaren considerablement amb Camarena i explotaren amb Pretty Yende, que contràriament al seu col·lega, feia una bona estona que pujava i baixava arpegis com una atleta de primera fila. Quan va ser el torn de l’equip de direcció però, els aplaudiments i els bravo van xocar estridentment amb una cridòria esvalotada que s’ho feia a sobre si no destrossava la vetllada a Miskimmon.  

Evidentment, tant la directora com el seu equip – que feren interessant una òpera que d’altra manera hagués estat soporífera -, juntament amb els protagonistes i el cor, seguiren saludant amablement amb un somriure fins que fou l’hora de plegar i tancar la vetllada.


Fotos: Gran Teatre del Liceu. 

Últimes Notícies