I Puritani
Concerts

Guitarra, saxo i piano a El Primer Palau

Dimecres 10 Octubre 2018

El passat dilluns dia 8 d’octubre vam tenir l’oportunitat d’escoltar els protagonistes dela segona jornada d’El Primer Palau, l’Andrea González Caballero, guitarrista que va interpretar Clerch, Albéniz, Rodrigo i Jiménez Manjón i el Duo Vallès-Vera (Miquel Vallès, saxo alt, i Elisabeth Vera, piano), que va interpretar Brotons i compositors americans com Albright i Creston. En el podcast adjunt hi trobareu els secrets del concert.

L’expectativa era alta, sobretot, després del magnífic concert que vam gaudir el dia 1O amb el Trío Ramales i Joan Seguí Mercadal. Però el resultat va ser esplèndid, amb el plus de tenir a l’escenari del Palau de la Música Catalana dos instruments poc habituals en concerts de clàssica i en orquestres simfòniques o de cambra, com la guitarra i el saxo alt. Això afegia molt atractiu a la vetllada, que es va caracteritzar per la reivindicació d’aquests instruments “perifèrics” que tenen al seu abast un repertori majoritàriament contemporani per la seva relativa joventut. Un concert marcat fortament per dos universos sonors be contrastats: l’hispànic en el cas de la guitarra, i l’americà, en el cas del saxo alt i el piano.

Andrea González Caballero és una guitarrista basca que desprèn passió i sensibilitat, tècnica i expressivitat i, tot i la seva jovenesa, està versada a trepitjar escenaris d’arreu del món (Itàlia, EUA, Hongria, Mèxic, Cuba, Alemanya) i ara està perfeccionant els seus estudis amb el mestre Manuel Berrueco a la Universitat John Hopkins de Baltimore. Ens va oferir un programa amb el qual està molt familiaritzada, ja que la majoria de les peces formen part d’un disc que va publicar el 2017 amb segell Naxos. Va ser una interpretació molt integral i coherent, amb un discurs clar i sense fissures. Els meravellosos Preludios de primavera de Joaquín Clerch (1965), en set moviments, van sonar vius, sensuals però precisos i amb gran domini dels reguladors i els matisos de la partitura. En cap cas va caure en el perill d’embrutar la melodia amb l’harmonia, sinó que tot va sonar molt nítid, però sense caure en la caricatura. Cal destacar l’expressivitat que va desplegar amb el bellíssim “Souvenir de Granada”.
 
Torre Bermeja, d’Isaac Albéniz (1860-1909), és una obra plena de vivacitat i color, emotiva i plena de virtuosisme que requereix un gran domini dels reguladors i facilitat en les agilitats, però també solidesa en el gruix harmònic per sostenir una melodia que necessita claredat en la interpretació. González hi va posar l’ànima, i va tocar amb el caràcter que requeria la peça: precís però, alhora, desenfadat. Tot seguit va interpretar l’única obra del programa que no està inclosa en el seu disc de Naxos, les Tres piezas españolas de Joaquín Rodrigo (1901-1999). El “Fandango”, d’estructura molt clara, va sonar animat i amb esperit optimista, que contrastava amb la melangia de la “Passacaglia”, amb un tema lent en to menor en què s’havia de tenir molta cura dels cromatismes. Finalment, el “Zapateado” és un allegro molt arpegiat que va sonar amb un toc de gràcia. El recital de Caballero es cloïa amb Aire vasco, d’Antonio Jiménez Manjón (1866-1919), que mostrava el moment d’esplendor de la guitarra en una peça emmarcada al Romanticisme però amb un accent molt clàssic en la sonoritat. La melodia de la segona part, molt ballable, va sonar atractiva per part de González Caballero, que va desplegar harmonies subtils, per acabar amb un passatge virtuosístic però en el qual en cap moment es va perdre la melodia.
 
El Duo Vallès-Vera, integrat pel saxofonista alt Miquel Vallès i la pianista Elisabeth Vera, va canviar radicalment el color musical de la sala. La tendresa i el romanticisme de la guitarra es veien contrastats per llum i brillantor, vigor i modernitat del saxo i el piano. En una entrevista a Barcelona Clàssica al millor saxofonista baix del nostre país, Joan Martí Frasquier, el músic comentava que el saxo “és un instrument que es va patentar el 1846, però Adolphe Sax ja tenia la idea d’introduir-lo dins l’orquestra simfònica i amb un rol molt determinat. Durant els anys en què ell va viure, el saxo va tenir una molt bona rebuda, però en morir Sax, el saxo va quedar oblidat. No va reaparèixer fins que els saxofonistes de jazz el van recuperar i per això no s’ha acabat de consolidar mai dins dels circuits de la música clàssica”. Podeu llegir tota l’entrevista aquí. D’aquesta manera s’entén per què el repertori del Duo Vallès-Vera és totalment contemporani, encara que no s’emmarca en la radicalitat sonora sinó més aviat en una estètica molt influenciada pel musical de Broadway, amb harmonies extremadament atractives i melodies sensuals, arriscant però sense trencar, amb ritmes sincopats i sinuosos, molt a l’americana.
 
Però la primera obra que va interpretar el duo era de Salvador Brotons (1959). Ja a l’inici d’aquesta sonata per a saxo alt i piano es va sentir un so molt empastat, tot i que la màxima conjunció arribaria amb els americans. Els aguts del saxo no eren gens forçats, amb un so diàfan i sense fissures i el piano va tocar amb molta elegància i va intervenir de forma especialment interessant amb la plenitud harmònica que desplega la peça. Al segon moviment, el piano explorava camins inconeguts amb gran precisió i claredat en l’atac. El saxo combinava un so més vellutat als greus amb la brillantor de les notes agudes, sense arribar mai a l’estridència. L’obra es tancava amb un passatge molt demandant que fins i tot requeria tècniques expandides per al saxo –d’una manera molt subtil.
 
William Albright (1944-1998) s’iniciava amb melangia, amb la repetició d’una nota que primer procedia del piano i després reprenia el saxo. Un començament molt líric que s’embruta amb notes arrossegant-se pel teclat, alhora que els claus del saxo es feien més evidents, però això no impedia resseguir la bella melodia en ambdós instruments. Els trinats eren precisos i donaven un aire medievalesc a la partitura que, d’altra banda, tenia una sonoritat molt nova, per després descriure un lirisme trencat per les dissonàncies insistents del piano, que acabà emetent ressonàncies suggerents. La interpretació va ser apassionada i honesta, amb un alt grau de coneixement de la peça.
 
El concert es cloïa amb una sonata de Paul Creston (1906-1985) que començava amb vigor, continuava d’una forma més tranquil·la i acabava amb un toc d’alegria. Al primer moviment, el piano havia de sortejar un àmbit molt ample, tocant en els extrems de l’instrument. La melodia era molt moguda, dins els estàndards de la tonalitat però amb dissonàncies marcades. Les notes dobles aguantades amb el pedal de Vera van ser molt ben executades i el saxo va saber trobar el caràcter sincopat que requeria la peça, en una màxima conjunció entre els dos instruments. Tot seguit arribava la serenor, torbada per algunes harmonies dissonants. El saxo agafà els mateixos temes que encetava el piano, i va sonar obert, lluminós i optimista. Per acabar amb un ritme clarament sincopat i simpàtic que desprèn alegria, que fins-i-tot incorporava elements pop o folklòrics, molt en la línia del musical. L’execució va ser precisa i emotiva, amb gran compenetració entre Miquel Vallès i Elisabeth Vera, que han demostrat que, malgrat la seva joventut com a duo, poden abordar temes complexos amb una gran professionalitat i rigor.
 
Amb aquest to desenfadat i còmplice amb què ens van deixar el Duo Vallès-Vera i l’emotivitat i vigor d’Andrea González Caballero enfilem la setmana que ve amb el violoncel de Roger Morelló, amb obres de Cassadó i Brahms, i MazikDuo, que interpretarà obres de Weinberg, Bloch i Schoenfield. Una cita que tampoc us podeu perdre, dilluns dia 15 d’octubre a les vuit del vespre al Palau de la Música Catalana.



Fotos: Andrea González Caballero, Duo Vallès-Vera

Últimes Notícies