L’Auditori va inaugurar el passat dilluns 8 d’octubre la temporada 2018-2019 amb un diàleg entre el director d’orquestra Jordi Savall, el pintor Frederic Amat i l’assagista Ramón Andrés. La pregunta “Què és la música?” va prendre diversos camins: la música com a consol, la música com a experiència física, la música com a temps… El diàleg no va acabar sense la reivindicació per part dels ponents de la importància de la música a la societat actual.
“M’agradaria que la meva obra sigui un poema musicat per un pintor”, deia Joan Miró. Amb tan poques paraules, Miró capta les fortes connexions entre literatura, música i pintura, i la possibilitat que treballin juntes, agafant elements l’una de l’altre. Frederic Amat, que ha il·lustrat la programació d’aquesta temporada de
L’Auditori amb la seva pintura abstracta, va començar la xerrada inaugural de L’Auditori senyalant com, durant el segle XX, es van trencar les barreres que separaven les diverses arts i impedien que es toquéssin entre elles.
Però d’entre aquestes arts, la que va protagonitzar la reflexió inicial va ser la música, ja que parlaven dos enormes experts en la matèria: Jordi Savall, prestigiós director d’orquestra, músic i musicòleg, i
Ramón Andrés, estudiós de la música amb moltes publicacions analitzant profundament diversos artistes. Què és, doncs, la música? La música ens cura i ens “dóna esperances”, diu Savall. “De vegades la necessitem”. Les cançons religioses més dolces que es poden trobar, segons Savall, són els rèquiems, i els pobles que produeixen una música de major qualitat són els pobles perseguits.
Una de les característiques que distingeixen la música de la resta d’arts és la seva fugacitat. “La música és un recorregut en el temps, mentre que la pintura és matèria, no canvia amb el pas del temps”, diu Amat. La música és immaterial i fugaç, només la podem gaudir en l’instant que l’estem sentint. “Just per això, perquè la música és temps i s’acaba, només ens recordem de la que ens emociona”, diu Savall. “La resta, l’oblidem”.
Per bé que la música no és matèria, té un lligam essencial amb allò físic. Rere la música hi ha el ritme dels passos, el balanceig de les extremitats, el batec del cor… L’arrel originària d’aquest art és el que vivim amb el propi cos. “Som música”, exclama Andrés. Els nostres moviments, igual que les melodies, creixen i decreixen, canvien d’intensitat com els compassos d’una partitura. La reproducció instintiva d’allò que experimentem és el que ens ha portat, eventualment, a crear música.
El paper de la música a la societat actual queda limitat i condicionat per mesures polítiques. Els tres ponents han posat sobre la taula el declivi de les humanitats i la cultura en 
l’actualitat. “Hem perdut la ciutadania i ens hem convertit en clients. Ara diem que ‘consumim música’, ja no ‘l’escoltem’”, reivindica Andrés. Savall recorda com els seus pares, quan van saber que ell volia dedicar-se a tocar el violoncel, l’insistien que s’havia de “guanyar la vida”. “Però si no la guanyes, la perds per totes bandes!”, exclama Andrés. Mentre l’exministre Wert deia que calia treure la música de les escoles “perquè distreu”, Jordi Savall sosté que la música ens toca l’ànima i ens fa millors persones. Que les simfonies de Beethoven estaven creades per despertar-nos i canviar el món. Com també deia Joan Miró, “si la cultura no serveix per millorar la vida de les persones, no té sentit”.
Fotos: quadre de Frederic Amat per L'Auditori, els tres ponents a la xerrada inaugural
