I Puritani
Concerts

L'humor dels musicals americans arriba al Liceu amb Candide

Dissabte 20 Octubre 2018

El passat 18 d’octubre el Gran Teatre del Liceu acollí la primera de dues representacions de l’opereta Candide de Leonard Bernstein amb motiu del centenari del seu naixement i en versió concert. La direcció musical va a càrrec de John DeMain i compta amb un cast de luxe.

La segona òpera que ens presenta la temporada 2018/19 del Gran Teatre del Liceu celebra el centenari del naixement del compositor i director d’orquestra Leonard Bernstein amb la seva opereta Candide. Escrita el 1956, Candide pren el llibret de Hugh Wheeler basat en la sàtira Candide del filòsof francès Voltaire i l’adapta amb lletres de Richard Wilbur, Stephen Sondheim, John La Touce, Lillian Hellman, Dorothy Parker i el mateix Leonard Bernstein; dit d’altra manera, la plana major del musical americà de la primera meitat del segle XX.
 
La representació de l’opereta en versió concert va a càrrec de John DeMain com a director musical, juntament amb Conxita Garcia, com és habitual, en la direcció coral. En aquesta versió concert, l’actor Jordi Boixaderas narra les peripècies dels personatges, adaptades i traduïdes de l’anglès per Salvador Oliva.
 
Un cop la platea fou plena, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu sortí en escena i començaren a sonar les primeres notes de la fantàstica obertura de Candide, en què l’orquestra aprofità per a brillar sobre l’escenari que sovint queda restringit a cantants i attrezzo. Es féu evident que la música de Bernstein és ben divertida d’interpretar, sobretot per una orquestra acostumada a Wagner, el belcanto i els italians; de ben segur que els ritmes a tall de swing són ben rebuts!
 
Un cop resumits tots els leitmotiven de l’opereta, entrà Candide en escena, protagonitzat per Paul Appleby. Cal dir que l’entrada fou més aviat tímida i que el tenor no acabà d’omplir l’escenari en cap moment, eclipsat en algun moment pel seu company Kevin Burdette, que donà veu a Voltaire/Dr. Pangloss/Martin/Cacambo i que marcà el nivell qualitatiu de la vetllada. Paquette, interpretada per Inés Moraleda demostrà una gran tècnica vocal i actoral, fent de Paquette un personatge adorable. Josep-Ramon Olivé, el jove baríton català interpretà meravellosament Maximilian, amb un timbre bonic i sòlid, i aportà al personatge una comicitat que es complementà perfectament amb Inés Moraleda. La coprotagonista femenina Cunegonde fou interpretada per una fantàstica Meghan Picerno que aportà humor, un suposat divisme i un timbre ben bonic al personatge. La fidel acompanyant de Cunegonde, la Vella Dama, fou interpretada per una camaleònica Doris Soffel que, al sortir en escena féu gala del seu posat segur tot i haver entrat tímidament en un inici, i acabà movent-se amb molta desimboltura en l’ària “I am easily assimilated”. Per últim, Chris Merrit aparegué com a Governador/Vanderdendur/Ragotski i tot i l’avançada edat del tenor nord-americà, aportà un pessic de paròdia a les aventures colonials dels personatges amb una veu prou sòlida.
 
Jordi Boixaderas, des d’un extrem de l’escenari, es dedicà a narrar les aventures dels personatges, els quals interactuaven amb el narrador com si ell fos d’un Déu omnipotent que hagués de decidir els destins de tots ells. L’actor català féu gala de les seves capacitats d’improvisació quan, un cop sobre l’escenari, el micròfon que duia no funcionà ni a la primera ni a la cinquena. El fantàstic narrador acabà parlant a cappela després d’uns quants crits dels oients que es trobaven als pisos superiors que no podien sentir-lo. Fou mentre Boixaderas entrava i sortia d’escena repetidament que John DeMain aprofità per seure en una de les butaques que es trobaven al davant de l’escenari.

El cop d’humor i denúncia social fou protagonitzat novament per Boixaderas, en el moment en què descrivia la situació política del temps de Voltaire, explicant al públic que hauria de fer un esforç per imaginar tal complicació política; fou amb aquesta frase que el públic barceloní esclatí a riure i sonaren uns quants aplaudiments. Uns moments més tard, quan Boixaderas parlava dels reis deposats que es troba Candide enmig de l’oceà digué “sí, els reis es poden deposar” i l’auditori esclafí en un aplaudiment.
 
Tornant a la història del tràgic Candide, cal dir que la tria fantàstica dels intèrprets, que semblaren completar-se els uns als altres, feren de Paul Apppleby un Candide passable, tot i que en comparació amb els seus coprotagonistes semblava perdre benzina. La Cunegonde de Meghan Picerno i el seu “Glitter and be gay” feren esclatar de riure l’auditori i aconseguiren un estrepitós aplaudiment al final de l’ària que parodià la bogeria de les sopranos al llarg de la història operística d’una manera lleugera i divertida, amb un timbre que mantingué l’humor i el fraseig del personatge tot i demostrar una gran tècnica vocal. El dramatisme de Picerno trobà el seu semblant en Burdette, que eclipsà la resta d’intèrprets i encarnà els seus personatges de manera que fou impossible apartar-ne la mirada. El fabulós sentit de l’humor de Burdette i el dramatisme del baix nord-americà aportaren l’esperit de musical americà a la vetllada.
 
La vetllada continuà sense més problemes tècnics i dugué l’auditori a través d’un viatge al voltant del globus i les colònies americanes mitjançant la paròdia social i musical, creant un ambient d’allò més distès i al mateix temps d’una alta qualitat. En acabar, els aplaudiments no es feren esperar i culminaren en Burdette, Picerno i Appleby.

Fotos: John DeMain, Picerno i Appleby, Bernstein. 

Més, sobre...: candide , liceu , opera , bernstein
Últimes Notícies