El compositor Manuel Rodríguez Valenzuela ha presentat la versió definitiva de 29, una obra que va iniciar el seu recorregut a L’Auditori, on ara retorna després de dues ampliacions en el marc del cicle Sampler Sèries de la mà de CrossingLines.
La nova temporada de les
Sampler Sèries, fidel al seu compromís amb la nova creació, ha començat amb l’estrena d’un encàrrec al seu compositor resident,
Manuel Rodríguez Valenzuela. L’ensemble
Crossinglines, habitual de les Sampler, va estrenar la primera part de
29 el 2014 i el passat 4 d’octubre ens van oferir, a la sala 3 de l’Auditori, la versió ampliada i definitiva sota la direcció de
Lorenzo Ferrándiz.
29, escrita per a piano acústic controlat per ordinador (disklavier), ensemble amplificat i electrònica, és una obra intensa i absorbent que, malgrat la seva gestació en tres estadis, sorprèn per la seva gran coherència interna. Luis Codera Puzo parla a les notes de programa d’una “narrativa gairebé mecànica” per la forma en què Rodríguez Valenzuela organitza els motius musicals que construeix. El caràcter mecànic, però, el trobem present en la majoria d’aspectes de l’obra, començant pels mateixos instruments -el piano controlat per ordinador esdevé doblement mecànic-, els timbres -que suggereixen moviment, frec i fins i tot trencadissa-, els motius -generats a partir de la repetició de notes o gests, com ara el trinat o el
frullato- i, també, en la precisa interpretació dels membres de Crossinglines. En la secció central –la novetat d’aquesta versió- la fragmentació inicial deixa pas a una sensació de continuïtat pràcticament orgànica, amb una massa sonora que evoluciona lentament. El temps s’atura i el so esdevé quasi material, com un objecte que poguéssim moure i observar des de diferents perspectives. La tercera secció retorna bruscament a la sonoritat inicial: l’engranatge torna a funcionar a temps real. Però, a diferència d’una caixa de música, que es limita a reproduir una seqüència de sons, els engranatges de
29 sembla que s’
inventin la música que produeixen, la qual sona a la vegada espontània i conseqüent.
El programa es va completar amb la interpretació, prèvia a
29, de dues obres barroques arranjades per Rodríguez Valenzuela. A
Le chaos, de
Jean-Féry Rebel, l’arranjament recupera l’efecte que devia produir l’original, amb una força renovada per la caòticament atractiva instrumentació, en la que destacava l’adient protagonisme de la percussió (a càrrec de
Miquel Vich). La sonoritat de l’ària
Ächzen un erbärmlich Weinen, de la cantata
Meine Seufzer de
Johann Sebastian Bach, fou més propera a l’original, amb un actualitzat baix continu a base d’orgue (
Mireia Vendrell) i clarinet baix (
Víctor de la Rosa). La principal innovació fou el canvi del baix solista per un trombó amb sordina (
Adrià Albadalejo) que, malgrat representar fins i tot millor que la veu humana els gemecs i els planys del text, no suposava una aportació significativa respecte l’original.
Fotos: Rodríguez Valenzuela, CrossingLines
