Concerts

Resiliència i passió al darrer El Primer Palau

Dimecres 24 Octubre 2018

Aquest dilluns dia 22 d’octubre ha tingut lloc el darrer concert del cicle-concurs El Primer Palau amb Bernat Prat al violí interpretant Bach i Adrián Díaz Martínez, trompa, que, amb Ikuko Odai, va interpretar Vignery, R. Strauss i Bowen.

Era una vetllada especial. Després de tres dilluns seguits escoltant joves poncelles que inicien una -esperem- llarga i exitosa carrera “fent un Palau” arribaven les darreres propostes, en aquest cas, de dos instruments molt demandants que requereixen especial paciència, esforç i dedicació. Perquè el violí i la trompa -aquest darrer, sobretot- són instruments que has de treballar molt abans de poder gaudir plenament d’un so ufà i bell, rodó i d’emissió clara. A més, ambdues intervencions tenien en comú la necessitat de resiliència, en el primer cas, el de Bernat Prat, per la durada de l’obra i el seu virtuosisme i, en el segon, amb Adrián Díaz Martínez, per les exigències de les pàgines i el poc descans que podia tenir l’instrumentista entre intervenció i intervenció. De fet, abans d’atacar la darrera peça de Bowen, Díaz va trobar un moment robat entre aplaudiments per fer descansar el llavi. El resultat va ser un concert contrastat estilísticament, amb obres del Barroc i de contemporànies, que representaven molt bé l’esperit de cada instrument.


 
Bernat Prat ho va apostar tot en una sola carta, i la va encertar. Tal i com explica en el nostre podcast, “tenia ganes de tocar el violí sol”, acostumat a fer-ho assíduament en cambra amb el seu Cosmos Quartet que comparteix amb Helena Satué (violí), Lara Fernández (viola) i Oriol Prat (cello), una formació que s’està desenvolupant de manera ascendent i ja en àmbits molt professionals. En realitat, la suite per a solo és un gènere principalment clavecinístic però que va tenir ressò en altres instruments com el violí. En la Partita per a violí sol núm. 2, BWV 1004, Bach hi va abocar tota la seva sapiència sobre l’instrument generant una pàgina plena de virtuosisme, contrastos i gran bellesa que Bernat Prat va defensar molt i molt bé. Tal vegada amb certes impureses sonores a l’Allemande que es van resoldre ràpidament. L’instrument emetia un so opac i sec, molt escaient per aquesta obra que, d’altra banda, pot lluir molt amb un violí brillant, però també hi resta la màgia de la sonoritat antiga. La Corrente és un viatge per diferents colors ple d’agilitats que es calmaven a la Sarabanda, on els detalls es podien evidenciar més, com si poséssim una lupa al so i el veiéssim augmentat, però sense amaneraments ni preciosismes. Va demostrar un gran domini de les dobles notes i, especialment en la Giga, gran domini tècnic que, d’altra banda, contrastaven amb uns reguladors més plans deguts, tal vegada, a la velocitat de la peça. La Chaconne final és el moviment més conegut i celebrat, i Prat el va explicar meravellosament, passant per diferents textures i seqüències sonores, sent extremadament clar a la zona aguda i emetent uns arpegis molt lírics.
 
A la segona part va aparèixer el trompa Adrián Díaz Martínez acompanyat d’Ikuko Odai al piano que, tot i estar en segon terme en aquest concert, va deixar anar el seu caràcter i talent per interpretar conjuntament Vignery, Strauss i Bowen. La sensació general és que Adrián Díaz gaudia molt amb aquest repertori contemporani, tan ric en sonoritats i tècniques més o menys avançades, amb una estètica més aviat post-romàntica i alguns tocs de modernitat. La Sonata per a trompa i piano de la compositora belga Jane Vignery (1913-1974) navegava sonorament sense adscriure’s a una estètica concreta, potser, més aviat amb aires impressionistes per l’escriptura pianística i deixa el lluïment pels greus de la trompa, càlids i sòlids que es contraposaven a aguts ben col.locats, amb molt de cos. Així, l’Allegro amable es precipita bruscament cap a Lento ma non troppo, emotiu i líric, de so expansiu per ambdós instruments. Presenta aires més moderns, amb un final de pedal brut que ressonà molt bell. L’Allegro ben moderato va sonar brillant, amb contrastos de piano i forte i amb grans canvis de dinàmiques pel seu aire de dansa tan inspirat.
 
L’Andante per a trompa i piano (TrV 155) de Richard Strauss (1864-1949) és una peça icònica de la literatura per a trompa. El compositor la va escriure com a regal per a l’aniversari de noces dels seus pares. És una obra molt melòdica, amb so generós i amable, que desperta tendresa i emotivitat, sense cap rastre de carrincloneria. Va sonar sense fissures, aparentment fàcil, però que amaga grans dificultats per al trompa.
 
Finalment, a la Sonata per a trompa i piano, op. 101 de York Bowen (1884-1961), Díaz va haver de superar diverses dificultats tècniques i canvis de registres en un Moderato espressivo amable sense tensions harmòniques extremes que sí que es van evidenciar més al Poco lento maestoso, d’aire molt anglès, greus contundents i afinació molt correcta que es va mantenir durant tota la peça, que culminava amb un exigent Allegro con spirito que acomiadava una vetllada de luxe amb dos grans repertoris i dos grans candidats al premi.
 
Però El Primer Palau no s’ha acabat, dimarts 27 de novembre a les 20 hores, la soprano Mercedes Gancedo, guanyadora del Premi El Primer Palau 2017, acompanyada de Beatriz Miralles al piano, interpretarà obres de Fauré, Debussy, Nakada, Strauss, Schumann, Wolf, Montsalvatge i Bernstein. Serà en aquesta ocasió que es donaran els premis als guardonats d’aquesta temporada. Molta sort a tots, ens retrobarem al Palau!

Fotos: Bernat Prat, Adrián Díaz

Últimes Notícies