Concerts

Bartoli ens presenta la seva versió de la ventafocs al Palau

Divendres 26 Octubre 2018

El 25 d’octubre el Palau de la Música acollí la mezzosoprano Cecilia Bartoli i la seva versió de La Cenerentola de Rossini, molt ben acompanyada per un cast de luxe i pels Les Musiciens du Prince-Monaco, tots ells, sota la batuta de Gianluca Capuano.

Els ciutadans de Barcelona estem de sort. I és que durant aquest mes d’octubre hem pogut descansar de tragèdies i òperes sèries i gaudir de comèdies de primer nivell, primer amb el Candide del Liceu i una setmana més tard amb La Cenerentola de Giachino Rossini, protagonitzada per una pletòrica Cecilia Bartoli

El públic de la ciutat comtal, ansiós de reveure la diva italiana, atapeí la sala del barri de Sant Pere de Barcelona i aplaudí tímidament quan veié entrar el cor i els primers intèrprets de Les Musiciens du Prince-Monaco, orquestra fundada per la mateixa Bartoli l’any 2016. L’orquestra, vestida curiosament amb un uniforme igual per intèrprets femenins i masculins, rebé al director Gianluca Capuano, especialista en música antiga, qui els féu entonar les primeres notes de la conegudíssima obertura rossiniana. Cal dir que per a aquells que no solem escoltar música antiga en directe, el so de l’orquestra ens va sorprendre molt gratament, embolicat en un esperit històric que, sorprenentment, s’entengué prou bé amb l’acústica del Palau. La magnífica secció de vents fusta, juntament amb les cordes i la resta de l’ensemble, interpretà una obertura plena de matisos, colors i dinàmiques que féu evident el talent de l’ensemble i del seu director i que semblà anar in crescendo a mesura que les àries s’anaven desplegant i els cantants anaven pentagrama amunt, pentagrama avall. 

Un cop l’orquestra féu sonar els últims compassos de l’obertura, el públic esclatí en un aplaudiment i veié entrar en escena Rosa Bove (Tisbe) i Martina Jankova (Clorinda). Ambdues germanastres aparegueren sornegueres i divertides, fent gala d’unes veus madures, àgils i divertides. Un cop Cecilia Bartoli sortí en escena, tot i fer-ho encara mentre sonaven les veus de les germanastres, l’auditori aplaudí irrefrenablement i de manera totalment precoç, potser per l’ansietat de veure la famosíssima mezzo italiana. La primera intervenció de Bartoli fou fantàstica, fent gala d’una veu de la qual se n’ha dit de tot i més i demostrant l’agilitat d’una artista vertadera, movent-se per l’escenari amb gràcia i humor, i dirigint l’espectacle al gusto.

L’aparició del baix José Coca com a Alidoro fou la que seguí i omplí la sala amb un timbre certament bonic, sòlid en els baixos i potser un pèl tímid en els aguts. Seguidament el Palau rebé al fantàstic baix-baríton Carlos Chausson sota la pell de Don Magnífico amb la meravellosa interpretació de l’ària “Miei rampolli femminini” i de totes les àries que se li sumaren, totes elles interpretades magníficament i sense perdre en cap moment l’humor que embolcallà la vetllada.

Fou aleshores que arribà el torn del coprotagonista accidental David Alegret qui, segons el director artístic de la sala, fou avisat dues hores abans de l’espectacle sobre la baixa del tenor Edgardo Rocha, que havia d’interpretar el príncep Don Ramiro. El tenor català aparegué en escena prou segur de si mateix tot i la manca d’assaig, i ho féu amb una veu certament tímida comparada amb la majestuositat de Bartoli, que l’anà guiant dissimuladament per sobre l’escenari i durant tota la vetllada amb clicades d’ullet.

El baríton Alessandro Corbelli, intèrpret del cambrer Dandini, aparegué amb un tro de veu que féu de l’ària “Come un’ape nei giorni d’aprile” un espectacle digne d’escoltar i veure i que demostrà, juntament amb la resta d’intèrprets que ja s’havien presentat en escena, que el cast que duia Bartoli era de primeríssima categoria.

La Cenerentola que es presentà al Palau fou un espectacle amè, divertit i d’un altíssim nivell que comptà, a més, amb una qualitat que sovint és cara de veure en espectacles operístics no-escenificats. I és que l’espectacle comptà amb la directora Claudia Blersh com a dissenyadora d’escena, que transformà l’escenari simple i petit del Palau en un espai dinàmic, enginyós i ben bonic, i que disfressà els personatges amb un vestuari desenfadat i atractiu.

La cantant romana fou la directora indiscutible de la vetllada, assegurant-se que tothom era allà on havia de ser, donant les entrades a Capuano i fent meravelles amb les seves cordes vocals. No hi faltaren els tocs d’humor: una tempesta d’allò més barroca creada amb l’ajuda d’un clavicèmbal i un martell, una timbala interpretant sorollosament els cops de bastó de Dandini o la protagonista entrant en escena a través de la platea amb un vestit d’allò més sonat. Amb tot, el seguici de Bartoli creà una vetllada ben difícil d’oblidar.

Fotos: Cecilia Bartoli. 

Últimes Notícies